Tomàs d'Aquino: cinc arguments de l'existència de Déu
De Wikisofia
(S'ha redirigit des de: Recurs:Tomás d'Aquino: cinc arguments de l'existència de Déu)
Dificultats: Sembla que Déu no existeix.
1. Si de dos contraris suposem que un sigui infinit, aquest anul·la totalment el seu oposat. Ara bé, el nom o terme Déu significa precisament un bé infinit. Si, doncs, hi hagués Déu, no hi hauria mal algun. Però trobem que al món hi ha mal. Per tant, Déu no existeix.
2. El que poden realitzar pocs principis, no ho fan molts. Perquè, en el cas que Déu no existeixi, uns altres principis poden realitzar tot el que veiem al món, ja que les coses naturals es redueixen al seu principi, que és la naturalesa, i les lliures, al seu, que és l'enteniment i la voluntat humana. Per tant, no hi ha necessitat de recórrer al fet que hi ha Déu.
D'altra banda, en el llibre de l'Èxode diu Déu de si mateix: Jo sóc el que sóc (Ex 3,14).
Resposta: L'existència de Déu es pot demostrar per cinc vies. La primera i més clara es funda en el moviment. És innegable, i consta pel testimoniatge dels sentits, que al món hi ha coses que es mouen. Doncs bé, tot el que es mou és mogut per un altre, ja que res no es mou més que en tant que està en potència respecte d'allò per què es mou. En canvi, moure requereix estar en acte, ja que moure no és altra cosa que fer passar una mica de la potència a l'acte, i això no pot fer-ho més que el que està en acte, a la manera com l'escalfa en acte, v. gr., el foc, fa que un tronc, que està calent en potència, passada a estar calenta en acte. Ara bé, no és possible que una mateixa cosa estigui, alhora, en acte i en potència respecte al mateix, sinó respecte a coses diverses: el que, v. gr., és calent en acte no pot ser calent en potència, sinó que en potència és, alhora, fred. És, doncs, impossible que una cosa sigui pel mateix i de la mateixa manera motor i mòbil, com també ho és que es mogui a si mateixa. Per tant, tot el que es mou és mogut per un altre. Però si el que mou a un altre és, al seu torn, mogut, és necessari que ho mogui un tercer, i a aquest, un altre. Mes no es pot seguir indefinidament, perquè així no hi hauria un primer motor i, per tant, no hi hauria cap motor, perquè els motors intermedis no mouen més que en virtut del moviment que reben del primer, el mateix que un bastó res mou si no l'impulsa la mà. Per tant, és necessari arribar a un primer motor que no sigui mogut per ningú, i aquest és el que tots entenen per Déu.
La segona via es basa en la causalitat eficient. Trobem que en aquest món del sensible hi ha un ordre determinat entre les causes eficients; però no trobem que cap cosa sigui la seva pròpia causa, doncs en tal cas hauria de ser anterior a si mateixa, i això és impossible. Ara bé, tampoc es pot perllongar indefinidament la sèrie de causes eficients, perquè sempre que hi ha causes eficients subordinades, la primera és causa de la intermèdia, sigui una o moltes, i aquestes, causa de l'última; i ja que, suprimida una causa, se suprimeix el seu efecte, si no existís una que sigui la primera, tampoc existiria la intermèdia ni l'última. Si, doncs, es perllongués indefinidament la sèrie de causes eficients, no hi hauria causa eficient primera i, per tant, ni efecte últim ni causa eficient intermèdia, cosa falsa sens dubte. Per tant, és necessari que existeixi una causa eficient primera, a la qual tots anomenen Déu.
La tercera via considera el ser possible, o contingent, i el necessari, i pot formular-se així. Trobem en la naturalesa coses que poden existir o no existir, perquè veiem éssers que es produeixen i éssers que es destrueixen i, per tant, hi ha possibilitat que existeixin i que no existeixin. Ara bé, és impossible que els éssers de tal condició hagin existit sempre, ja que el que té possibilitat de no ser va haver-hi un temps en què no va ser. Si, doncs, totes les coses tenen la possibilitat de no ser, va haver-hi un temps en què cap existia. Però, si això és veritat, tampoc hauria d'existir ara cap cosa perquè el que no existeix no comença a existir més que en virtut del que ja existeix, i, per tant, si res existia, va ser impossible que comencés a existir alguna cosa, i, en conseqüència, ara no hi hauria res, cosa evidentment falsa. Per tant, no tots els éssers són possibles, o contingents, sinó que entre ells, forçosament, ha d'haver-hi algun que sigui necessari. Però l'ésser necessari o té la raó de la seva necessitat en si mateix o no la té. Si la seva necessitat depèn d'un altre, com no és possible, segons hem vist en tractar de les causes eficients, acceptar una sèrie indefinida de coses necessàries, és forçós que existeixi alguna cosa que sigui necessària per si mateixa i que no tingui fora de si la causa de la seva necessitat, sinó que sigui causa de la necessitat dels altres, a la qual cosa tots anomenen Déu.
La quarta via considera els graus de perfecció que hi ha en els éssers. Veiem en els éssers que uns són més o menys bons, veritables i nobles que uns altres, i el mateix succeeix amb les diverses qualitats. Però el més i el menys s'atribueix a les coses segons la seva diversa proximitat al màxim, i per això es diu el més calent del que més s'aproxima a la màxima calor. Per tant, ha d'existir quelcom que sigui veríssim, nobilíssim i òptim, i per això ens o ésser suprem; ja que, com diu el Filòsof, el que és veritat màxima és màxima entitat. Ara bé, el màxim en qualsevol gènere és causa de tot el que en aquell gènere existeix, i així el foc, que té la màxima calor, és causa de tot el calent, segons diu Aristòtil. Existeix, per tant, alguna cosa que és per a totes les coses causa del seu ser, de la seva bondat i de totes les seves perfeccions, i a això l'anomenem Déu.
La cinquena via es pren del govern del món. Veiem, en efecte, que coses que manquen de coneixement, com els cossos naturals, obren per un fi, com es comprova observant que sempre, o gairebé sempre, obren de la mateixa manera per a aconseguir el que més els convé; per on es comprèn que no van a la seva fi obrant al per ventura, sinó intencionadament. Ara bé, allò que manca de coneixement no tendeix a un fi si no ho dirigeix algú que entengui i conegui, a la manera com l'arquer dirigeix la fletxa. Després existeix un ésser intel·ligent que dirigeix totes les coses materials a la seva fi, i a aquest anomenem Déu.
Summa de teologia, Primera part, qüestió 2, a. 3, (en C. Fernández, Los filósofos medievales'. Selecció de textos, 2 vols., BAC, Madrid 1980, vol. II, p. 484-489). |
Original en castellà
Dificultades: Parece que Dios no existe.
1. Si de dos contrarios suponemos que uno sea infinito, éste anula totalmente su opuesto. Ahora bien, el nombre o término Dios significa precisamente un bien infinito. Si, pues, hubiese Dios, no habría mal alguno. Pero hallamos que en el mundo hay mal. Luego, Dios no existe.
2. Lo que pueden realizar pocos principios, no lo hacen muchos. Pues en el supuesto de que Dios no exista, pueden otros principios realizar cuanto vemos en el mundo, pues las cosas naturales se reducen a su principio, que es la naturaleza, y las libres, al suyo, que es el entendimiento y la voluntad humana. Por consiguiente, no hay necesidad de recurrir a que hay Dios.
Por otra parte, en el libro del Éxodo dice Dios de sí mismo: Yo soy el que soy (Ex 3,14).
Respuesta: La existencia de Dios se puede demostrar por cinco vías. La primera y más clara se funda en el movimiento. Es innegable, y consta por el testimonio de los sentidos, que en el mundo hay cosas que se mueven. Pues bien, todo lo que se mueve es movido por otro, ya que nada se mueve más que en cuanto está en potencia respecto de aquello para lo que se mueve. En cambio, mover requiere estar en acto, ya que mover no es otra cosa que hacer pasar algo de la potencia al acto, y esto no puede hacerlo más que lo que está en acto, a la manera como lo caliente en acto, v.gr., el fuego, hace que un leño, que está caliente en potencia, pase a estar caliente en acto. Ahora bien, no es posible que una misma cosa esté, a la vez, en acto y en potencia respecto a lo mismo, sino respecto a cosas diversas: lo que, v. gr., es caliente en acto no puede ser caliente en potencia, sino que en potencia es, a la vez, frío. Es, pues, imposible que una cosa sea por lo mismo y de la misma manera motor y móvil, como también lo es que se mueva a sí misma. Por consiguiente, todo lo que se mueve es movido por otro. Pero si lo que mueve a otro es, a su vez, movido, es necesario que lo mueva un tercero, y a éste, otro. Mas no se puede seguir indefinidamente, porque así no habría un primer motor y, por consiguiente, no habría motor alguno, pues los motores intermedios no mueven más que en virtud del movimiento que reciben del primero, lo mismo que un bastón nada mueve si no lo impulsa la mano. Por consiguiente, es necesario llegar a un primer motor que no sea movido por nadie, y éste es el que todos entienden por Dios.
La segunda vía se basa en la causalidad eficiente. Hallamos que en este mundo de lo sensible hay un orden determinado entre las causas eficientes; pero no hallamos que cosa alguna sea su propia causa, pues en tal caso habría de ser anterior a sí misma, y esto es imposible. Ahora bien, tampoco se puede prolongar indefinidamente la serie de causas eficientes, porque siempre que hay causas eficientes subordinadas, la primera es causa de la intermedia, sea una o muchas, y éstas, causa de la última; y puesto que, suprimida una causa, se suprime su efecto, si no existiese una que sea la primera, tampoco existiría la intermedia ni la última. Si, pues, se prolongase indefinidamente la serie de causas eficientes, no habría causa eficiente primera y, por tanto, ni efecto último ni causa eficiente intermedia, cosa falsa a todas luces. Por consiguiente, es necesario que exista una causa eficiente primera, a la que todos llaman Dios.
La tercera vía considera el ser posible, o contingente, y el necesario, y puede formularse así. Hallamos en la naturaleza cosas que pueden existir o no existir, pues vemos seres que se producen y seres que se destruyen y, por tanto, hay posibilidad de que existan y de que no existan. Ahora bien, es imposible que los seres de tal condición hayan existido siempre ya que lo que tiene posibilidad de no ser hubo un tiempo en que no fue. Si, pues, todas las cosas tienen la posibilidad de no ser, hubo un tiempo en que ninguna existía. Pero, si esto es verdad, tampoco debiera existir ahora cosa alguna porque lo que no existe no empieza a existir más que en virtud de lo que ya existe, y, por tanto, si nada existía, fue imposible que empezase a existir alguna cosa, y, en consecuencia, ahora no habría nada, cosa evidentemente falsa. Por consiguiente, no todos los seres son posibles, o contingentes, sino que entre ellos, forzosamente, ha de haber alguno que sea necesario. Pero el ser necesario o tiene la razón de su necesidad en sí mismo o no la tiene. Si su necesidad depende de otro, como no es posible, según hemos visto al tratar de las causas eficientes, aceptar una serie indefinida de cosas necesarias, es forzoso que exista algo que sea necesario por sí mismo y que no tenga fuera de sí la causa de su necesidad, sino que sea causa de la necesidad de los demás, a lo cual todos llaman Dios.
La cuarta vía considera los grados de perfección que hay en los seres. Vemos en los seres que unos son más o menos buenos, verdaderos y nobles que otros, y lo mismo sucede con las diversas cualidades. Pero el más y el menos se atribuye a las cosas según su diversa proximidad a lo máximo, y por esto se dice lo más caliente de lo que más se aproxima al máximo calor. Por tanto, ha de existir algo que sea verísimo, nobilísimo y óptimo, y por ello ente o ser supremo; pues, como dice el Filósofo, lo que es verdad máxima es máxima entidad. Ahora bien, lo máximo en cualquier género es causa de todo lo que en aquel género existe, y así el fuego, que tiene el máximo calor, es causa de todo lo caliente, según dice Aristóteles. Existe, por consiguiente, algo que es para todas las cosas causa de su ser, de su bondad y de todas sus perfecciones, y a esto llamamos Dios.
La quinta vía se toma del gobierno del mundo. Vemos, en efecto, que cosas que carecen de conocimiento, como los cuerpos naturales, obran por un fin, como se comprueba observando que siempre, o casi siempre, obran de la misma manera para conseguir lo que más les conviene; por donde se comprende que no van a su fin obrando al acaso, sino intencionadamente. Ahora bien, lo que carece de conocimiento no tiende a un fin si no lo dirige alguien que entienda y conozca, a la manera como el arquero dirige la flecha. Luego existe un ser inteligente que dirige todas las cosas materiales a su fin, y a éste llamamos Dios.
Suma de teología, Primera parte, cuestión 2, a. 3, (en C. Fernández, Los filósofos medievales. Selección de textos, 2 vols., BAC, Madrid 1980, vol. II, p. 484-489).