Sobre el destí i els estoics

Van ser probablement els estoics els qui van donar aquest nom al següent argument dels megàrics: «Si és el vostre destí que us guariu d'aquesta malaltia, així ocorrerà, crideu o no al metge. D'igual manera, si és el vostre destí que no us guariu d'aquesta malaltia, no us guarireu, vingui o no el metge. I una d'ambdues coses és el vostre destí. Per tant de res serveix cridar al metge». El mateix argument torna a trobar-se exposat amb diferents exemples: si és inevitable (fatalitat) que tal corredor guanyi una carrera a peu, la guanyarà sigui quina sigui la seva conducta; si és inevitable (fatalitat) que la perdi, la perdrà d'igual manera; i, ja que de qualsevol forma el resultat és inevitable, és per conseqüència inútil que el corredor es fatigui i fins que prengui part en la carrera.

Crisip responia a aquest argument mitjançant la seva teoria dels «confatals» (syneimarmena, confatalia) Si una cosa és fatal (decidida pel fatum), altres coses són fatals amb ella; li són confatals. Si és fatal que Èdip sigui fill de Lai, és igualment fatal que Lai tingui relacions sexuals amb una dona. És absurd dir: és fatal que Èdip neixi de Lai, tingui o no Lai relacions sexuals amb una dona. Si és fatal que Miló venci en la lluita en Olimpia, és igualment fatal que tingui un adversari i que desplegui tota la seva ciència de lluitador.

J. Brun, El estoicismo, Eudeba, Buenos Aires 1977, p. 101-102.