Scheler: caràcter a priori i objectiu dels valors

Quan expressem amb raó un valor, no és suficient mai voler derivar-lo de notes i propietats que no pertanyen a la mateixa esfera dels fenòmens de valor, sinó que el valor ha d'estar donat intuïtivament o reduir-se a tal manera de ser donat. No tindria sentit preguntar per les propietats comunes a totes les coses blaves o vermelles, perquè l'única resposta possible seria dir que són blaves o vermelles. D'igual manera manca de sentit preguntar per les propietats comunes a les accions, o les conviccions, o els homes, etc., bons o dolents.

De tot el que s'ha dit es desprèn que hi ha autèntiques i veritables qualitats de valor, que representen un domini propi d'objectes, els quals tenen les seves particulars relacions i connexions, i que poden ser, ja com a qualitats de valor, més altes i més baixes, etc. Però, si tal és el cas pot també haver-hi entre elles un ordre i una jerarquia, independents de l'existència d'un món de béns, en el qual es manifesten, i també independents de les modificacions i el moviment que aquest món dels béns sofreixi a través de la història. Respecte a l'experiència d'aquest món dels béns, els valors són a priori.

[...]

No es confongui, doncs, el fet que en coses i en cossos hi hagi disposicions per als valors –o, amb més rigor, per a ser dipositaris de valors, com, per exemple, per a ser dipositaris del valor «nutrició»– amb la molt diferent afirmació que el valor d'aquestes coses no sigui més que una determinada disposició o capacitat.

Tots els valors (també els valors 'bo' i 'dolent són qualitats materials que tenen una determinada ordenació mútua en el sentit d'"alt" i "baix"; i això esdevé amb independència de la forma de ser en què se les inclogui: que, per exemple, se'ns presentin com a qualitats objectives pures o com a membres de continguts valuosos (tal el ser agradable o l'ésser bell d'alguna cosa), o com a moments parcials dels béns, o com el valor que «una cosa té».

Ètica, Revista de Occidente, Madrid 1942, p. 39-40.