Ricoeur: desmititzar i desmitologitzar

Aquesta confluència de la creença amb la crítica ens proporciona consegüentment la segona interpretació de l'epígraf que estem analitzant: «El símbol dóna a pensar». Aquesta confluència consisteix en aquesta connexió circular entre el creure i el comprendre. Es veu, doncs, amb quanta prudència cal procedir en parlar de «desmitologitzar»: pot parlar-se legítimament de «desmitologitzar» sempre que es distingeixi netament entre «desmitologitzar» i «desmititzar». Tota crítica està anomenada a desmitologitzar pel seu mateix caràcter crític, és a dir, que aspira a partionar cada vegada amb major meticulositat l'històric del pseudohistórico (entenent «històric» en el sentit que avui li dóna el mètode crític): així la crítica no cessa d'exorcitzar el logos del mythos. [...] Donat el seu caràcter de «pionera de la modernitat», la crítica ha de realitzar forçosament la seva missió desmitologitzadora. Aquesta és una conquesta irreversible de la veracitat, de l'honradesa intel·lectual i, per aquesta raó, de l'objectivitat. Però precisament en accelerar el moviment de desmitologització, l'hermenèutica moderna ens revela la dimensió del símbol en la seva qualitat de signe originari del sagrat; d'aquesta manera contribueix a reavivar la filosofia al contacte amb els símbols; és, doncs, una de les maneres de rejovenir-la. Aquesta paradoxa, en virtut de la qual la desmitologització es converteix també en una forma de repostar el pensament en el dipòsit dels símbols, no és més que un corol·lari del que vaig anomenar abans el cercle format en l'hermenèutica pel creure i el comprendre.

Finitud i culpabilitat,Taurus, Madrid 1969,p. 706-707.