Plotí. L'U. La teologia negativa

V, 3, 13. L'un és anterior al quelcom. Per això en veritat és inefable. Amb qualsevol cosa que es digui, es dirà alguna cosa. I el que està més enllà de totes les coses, més enllà de la més alta intel·ligència [el que està més enllà] de la veritat que hi ha en totes les, coses, no té nom. Perquè aquest nom seria una cosa diferent d'ell. No és una cosa més, ni té nom perquè res es diu d'ell [com d'un subjecte]. No obstant això tractem de designar-nos-ho a nosaltres mateixos tant com sigui possible.

V, 3, 14. -Com podem llavors parlar d'ell? --Podem parlar d'ell, però no expressar-lo. No tenim d'ell ni coneixement ni pensament. --Com podem parlar d'ell si no ho coneixem? --Perquè sense aprehendre'l pel coneixement, no ens quedem del tot sense aprehendre'l. L'aprehendrem prou per a parlar d'ell, però sense que les nostres paraules ho expressin en si mateix. No diem el que és, sinó que diem el que no és. Parlem d'ell en parlar de les coses que li són inferiors. Però res impedeix que l'aprehenem sense expressar-lo amb paraules. Igual que els inspirats i els possessos veuen fins a un cert punt que tenen en si una mica més gran que ells; no veuen el que és, però dels seus moviments i de les seves paraules treuen un cert sentiment del que els mou, encara que aquests moviments siguin diferents del que els mou. I sembla que nosaltres tenim una relació anàloga amb ell. Quan aconseguim la intel·ligència pura i podem usar-la, veiem que ell és la intimitat mateixa de la intel·ligència, el que dóna l'essència i els seus elements. Ell no és res de tot això, és superior al que nosaltres anomenem l'ésser, és massa alt i massa gran per a ser anomenat ésser. Superior al verb, a la intel·ligència i a la sensació, ja que ell les ha donat, no és cap d'ells.

V, 5, 6. L'essència nascuda de[l un] és forma, perquè no pot dir-se que l'un engendri una altra cosa [que una forma]. Però no és la forma d'alguna cosa, és la forma de tot que no deixa fora d'ella cap altra [forma]. És doncs necessari que l'un sigui sense forma. Sent sense forma, no és essència, perquè l'essència ha de ser això o allò, per tant un ser determinat. Ara bé, no és possible comprendre l'un com alguna cosa concreta, perquè no seria ja el principi, sinó només allò que enunciaríeu. Si d'altra banda, el ser engendrat conté totes les coses, per quin d'elles designaríeu a l'un? Com que no és cap d'elles, només pot dir-se que està més enllà de totes. I aquestes coses són els éssers i l'ésser; per tant està més enllà de l'ésser. Dir que està més enllà de l'ésser, no és a dir que és això o allò, ja que res s'afirma d'ell; no és a dir el seu nom, només és afirmar que no és això o allò. Aquesta expressió de cap manera ho tanca, perquè seria ridícul tractar de tancar una immensitat com la seva. Pretendre fer-ho és apartar-se del camí que condueix al feble vestigi que podem tenir d'ell. De la mateixa manera que, per a veure la naturalesa intel·ligible, és necessari no tenir cap imatge de les coses sensibles i contemplar el que està més enllà del sensible, així també per a veure el que està més enllà de l'intel·ligible, és necessari apartar tot l'intel·ligible. Gràcies a l'intel·ligible es coneix la seva existència; però per a saber què és, cal abandonar l'intel·ligible. D'altra banda la seva qualitat és no tenir qualitat. El que no té quidditas tampoc té qualitat. No veieu sofrir en la incertesa del que s'ha de dir: perquè parlem d'una cosa inefable, i li donem noms per a designar-nos-la a nosaltres mateixos com podem. Tal vegada aquest nom d'un no conté res més que la negació del múltiple. Els pitagòrics ho designaven simbòlicament entre ells per Apol·lo, que significa la negació de la pluralitat. Si la paraula un, i la cosa que designa, es prengués en un sentit positiu, [el principi] es faria menys clar per a nosaltres que si manqués completament de nom. S'empra la paraula un per a començar la investigació pel nom que designa la màxima simplicitat; però finalment cal negar-li fins i tot aquest atribut que no és més digne que els altres de designar aquesta naturalesa que no pot conèixer-se per l'oïda, ni pot comprendre-la el qui la sent anomenar, sinó tal vegada solament el que la veu. I àdhuc, si el que la veu tracta de contemplar la seva forma, no la coneixeria.

Vl, 7, 38. No diguem tampoc que és, perquè no té necessitat de ser. No diguem tampoc que és bo, perquè això només convé a una cosa de la qual es diu que és. Si diem que és. no és en el sentit amb què es diu una cosa d'una altra, sinó per a designar que és. Dir d'ell que és el bé, no és a dir que el bé li pertany com a atribut, sinó que és designar-ho a ell mateix. Tampoc pot dir-se: bé, sense fer-ho precedir de l'article. perquè si se suprimeix l'article, no hi ha res a designar. [...] --Però, qui admetrà que una naturalesa així no tingui el sentiment de si mateixa'? Per què no tindrà aquest coneixement: jo sóc?--Això no és possible. --Per què no dirà de si mateix: jo sóc el bé? --Perquè seria també dir d'ell que és.--Però dient simplement: el bé, què afegirà? Sens dubte pot pensar-se el bé sense afegir que és, si no s'atribueix a un subjecte. Però el que es pensa a si mateix com el bé haurà de pensar absolutament: jo sóc el bé. Si no, pensarà el bé, però no tindrà present que aquest pensament és ell. Ha de doncs pensar: jo sóc el bé.--Si el bé és aquest pensament mateix, serà el pensament no d'ell mateix, sinó del bé, i ell no serà el bé sinó el pensament. Si el pensament del bé és diferent del bé, el bé és doncs anterior al pensament que té d'ell. I si és anterior al pensament, es basta a si mateix i per a ser el bé no necessita pensar-se a si mateix. Per tant no és en tant que bé que es pensa, sinó en tant que serà un ésser determinat. Així doncs no li pertany res més que una certa aplicació simple a si mateix.

Vl, 8, 19-20. Sens dubte cal comprendre en aquest sentit la frase enigmàtica dels antics: està més enllà de l'essència. No vol dir només que engendra l'essència, sinó que no és esclau d'una essència. És principi de l'essència que no ha fet per a ell, sinó que l'ha deixat fora d'ell perquè no necessita un ésser que ell hagi fet.

--Què succeeix doncs? No resulta d'això que ha existit abans de néixer? Si es produeix a si mateix, en la mesura que és produït, no existeix encara; però en la mesura que produeix. existeix ja. Per tant, existeix abans de si mateix, si és un propi producte.--Cal respondre que no ha de considerar-se un producte, sinó un productor. La seva producció de si mateix està lliure de tota trava, no té com a fi executar una obra, és un acte que no realitza un treball sinó que és treball tot ell perquè sencer. [Ell i la seva producció de si mateix] no són dues coses, sinó una sola.

No cal témer posar un acte sense un ser [que actuï] perquè és l'acte primer; sinó que cal pensar que aquest acte és ell mateix el seu subjecte. Si es posa com un subjecte sense acte, és defectuós, ell que és el principi, i és imperfecte, ell que és més perfecte que tot. Si s'afegeix l'acte al subjecte, no se li conserva la seva unitat. ja que l'acte és més perfecte que l'essència. i ja que el principi és perfecte, se segueix que és acte. Quan actua, és ell mateix. No pot dir-se que existia abans de néixer, perquè [quan actua] ja està sencer. El seu acte doncs no està sotmès a una essència, sinó que és pura llibertat. Així [l'u] és per si mateix el que és. Si estigués mantingut en l'existència per una altra cosa, no seria el principi que procedeix de si mateix. Si es diu, i amb raó, que es conté a si mateix, és que es produeix ell mateix; ja que el que conté a una cosa per naturalesa, fa, també primer que existeixi. Si hi hagués un temps en què hagués començat a ser, podria dir-se, en sentit propi, que ell s'ha produït. Però si és el que és abans de tota l'eternitat, en dir que s'ha fet ell mateix, es vol dir que l'acte de fer i ell coincideixen. El seu ser és un amb la seva producció i en certa manera amb la seva generació eterna.

VI, 9, 3. Sent la naturalesa de l'un de productora de totes les coses, no és res del que produeix. No és una cosa, no té qualitat ni quantitat, no és ni intel·ligència ni ànima, anus està en moviment ni en repòs, no està en un lloc ni en el temps»; ella és en si, essència aïllada de les altres, o millor encara, és sense essència perquè és abans de tota essència, abans del moviment i el repòs; ja que aquestes propietats es troben en l'ésser i el fan múltiple.

--Però, si no està en moviment, com no està en repòs? --Perquè una d'aquestes propietats, o ambdues, es troben necessàriament en un ésser, ja que el que està en repòs participa del repòs i no és idèntic al repòs; per tant el repòs és un accident que se li afegeix, i llavors ja no és simple. Diem que és una causa. Però això és atribuir un accident no a ell, sinó a nosaltres: és a dir que tenim una mica d'ell, mentre que ell roman en si mateix. Parlant amb exactitud, no ha de dir-se això ni allò, sinó tractar d'enunciar amb paraules els nostres propis sentiments, abordant-ho des de l'exterior i donant tornades entorn d'ell, unes vegades de prop, unes altres vegades més lluny, per les dificultats que presenta.

Vl, 9, 6. Tampoc cal dir d'ell: està amb si mateix sota pena de no conservar-li la seva unitat. Ha de negar-se-li l'acte de pensar i de comprendre, el pensament de si mateix i de les altres coses. Cal situar-ho, no en la categoria dels ens pensants, sinó més aviat en la de pensament, perquè el pensament no pensa, sinó que és la causa que un altre pensi; i la causa no és idèntica a aquest efecte. Per tant el que és causa de totes les coses, no és cap d'elles. Tampoc cal anomenar-lo bé, perquè produeix el bé. Però en un altre sentit, és el bé que està per sobre de tots els altres béns.

Enéadas (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.122-126.

---

Original en castellà

V, 3, 13. El uno es anterior al algo. Por ello en verdad es inefable. Con cualquier cosa que se diga, se dirá algo. Y lo que está más allá de todas las cosas, más allá de la más alta inteligencia [lo que está más allá] de la verdad que hay en todas las, cosas, no tiene nombre. Porque este nombre sería una cosa distinta de él. No es una cosa más, ni tiene nombre porque nada se dice de él [como de un sujeto]. Sin embargo tratamos de designárnoslo a nosotros mismos tanto como sea posible.

V, 3, 14. -¿Cómo podemos entonces hablar de él? --Podemos hablar de él, pero no expresarlo. No tenemos de él ni conocimiento ni pensamiento. --¿Cómo podemos hablar de él si no lo conocemos? --Porque sin aprehenderlo por el conocimiento, no nos quedamos del todo sin aprehenderlo. Lo aprehendemos lo suficiente para hablar de él, pero sin que nuestras palabras lo expresen en sí mismo. No decimos lo que es, sino que decimos lo que no es. Hablamos de él al hablar de las cosas que le son inferiores. Pero nada impide que lo aprehendamos sin expresarlo con palabras. Igual que los inspirados y los posesos ven hasta un cierto punto que tienen en sí algo más grande que ellos; no ven lo que es, pero de sus movimientos y de sus palabras sacan un cierto sentimiento de lo que los mueve, aunque estos movimientos sean distintos de lo que los mueve. Y parece que nosotros tenemos una relación análoga con él. Cuando alcanzamos la inteligencia pura y podemos usarla, vemos que él es la intimidad misma de la inteligencia, el que da la esencia y sus elementos. Él no es nada de todo esto, es superior a lo que nosotros llamamos el ser, es demasiado alto y demasiado grande para ser llamado ser. Superior al verbo, a la inteligencia y a la sensación, puesto que él las ha dado, no es ninguno de ellos.

V, 5, 6. La esencia nacida de[l uno] es forma, porque no puede decirse que el uno engendre otra cosa [que una forma]. Pero no es la forma de algo, es la forma de todo que no deja fuera de ella ninguna otra [forma]. Es pues necesario que el uno sea sin forma. Siendo sin forma, no es esencia, porque la esencia debe ser esto o aquello, por tanto un ser determinado. Ahora bien, no es posible comprender el uno como algo concreto, porque no sería ya el principio, sino sólo aquello que enunciaríais. Si por otra parte, el ser engendrado contiene todas las cosas, ¿por cuál de ellas designaríais al uno'? Puesto que no es ninguna de ellas, sólo puede decirse que está más allá de todas. Y estas cosas son los seres y el ser; por tanto está más allá del ser. Decir que está más allá del ser, no es decir que es esto o aquello, ya que nada se afirma de él; no es decir su nombre, sólo es afirmar que no es esto o aquello. Esta expresión de ningún modo lo encierra, porque sería ridículo tratar de encerrar una inmensidad como la suya. Pretender hacerlo es apartarse del camino que conduce al débil vestigio que podemos tener de él. Del mismo modo que, para ver la naturaleza inteligible, es necesario no tener ninguna imagen de la cosas sensibles y contemplar lo que está más allá de lo sensible, así también para ver lo que está más allá de lo inteligible, es necesario apartar todo lo inteligible. Gracias a lo inteligible se conoce su existencia; pero para saber qué es, es preciso abandonar lo inteligible. Por otra parte su cualidad es no tener cualidad. El que no tiene quidditas tampoco tiene cualidad. No veis sufrir en la incertidumbre de lo que se debe decir: porque hablamos de una cosa inefable, y le damos nombres para designárnosla a nosotros mismos como podemos. Tal vez este nombre de uno no contiene nada más que la negación de lo múltiple. Los pitagóricos lo designaban simbólicamente entre ellos por Apolo, que significa la negación de la pluralidad. Si la palabra uno, y la cosa que designa, se tomase en un sentido positivo, [el principio] se haría menos claro para nosotros que si careciese completamente de nombre. Se emplea la palabra uno para empezar la investigación por el nombre que designa la máxima simplicidad; pero finalmente hay que negarle incluso este atributo que no es más digno que los otros de designar esta naturaleza que no puede conocerse por el oído, ni puede comprenderla el que la oye nombrar, sino tal vez solamente el que la ve. Y aun, si el que la ve trata de contemplar su forma, no la conocería.

Vl, 7, 38. No digamos tampoco que es, porque no tiene necesidad de ser. No digamos tampoco que es bueno, porque esto sólo conviene a una cosa de la que se dice que es. Si decimos que es. no es en el sentido con que se dice una cosa de otra, sino para designar que es. Decir de él que es el bien, no es decir que el bien le pertenece como atributo, sino que es designarlo a él mismo. Tampoco puede decirse: bien, sin hacerlo preceder del artículo. porque si se suprime el artículo, no hay nada que designar. [...] --Pero, ¿quién admitirá que una naturaleza así no tenga el sentimiento de sí misma'? ¿Por qué no tendrá este conocimiento: yo soy?--Esto no es posible. --¿Por qué no dirá de sí mismo: yo soy el bien? --Porque sería también decir de él que es.--Pero diciendo simplemente: el bien, ¿qué añadirá? Sin duda puede pensarse el bien sin añadir que es, si no se atribuye a un sujeto. Pero el que se piensa a sí mismo como el bien deberá absolutamente pensar: yo soy el bien. Si no, pensará el bien, pero no tendrá presente que este pensamiento es él. Debe pues pensar: yo soy el bien.--Si el bien es este pensamiento mismo, será el pensamiento no de él mismo, sino del bien, y él no será el bien sino el pensamiento. Si el pensamiento del bien es diferente del bien, cl bien es pues anterior al pensamiento que tiene de él. Y si es anterior al pensamiento, se basta a si mismo y para ser el bien no necesita pensarse a sí mismo. Por tanto no es en cuanto bien que se piensa, sino en cuanto será un ser determinado. Así pues no le pertenece nada más que una cierta aplicación simple a sí mismo.

Vl, 8, 19-20. Sin duda hay que comprender en este sentido la frase enigmática de los antiguos: está más allá de la esencia. No quiere decir sólo que engendra la esencia, sino que no es esclavo de una esencia. Es principio de la esencia que no ha hecho para él, sino que la ha dejado fuera de él porque no necesita de un ser que él haya hecho.

--¿Qué ocurre pues? ¿No resulta de esto que ha existido antes de nacer? Si se produce a sí mismo, en tanto que es producido, no existe aún; pero en tanto que produce. existe ya. Por tanto, existe antes de sí mismo, si es un propio producto.--Hay que responder que no debe considerarse un producto, sino un productor. Su producción de sí mismo está libre de toda traba, no tiene como fin ejecutar una obra, es un acto que no realiza un trabajo sino que es trabajo todo él porque entero. [Él y su producción de sí mismo] no son dos cosas, sino una sola.

No hay que temer poner un acto sin un ser [que actúe] porque es el acto primero; sino que hay que pensar que este acto es él mismo su sujeto. Si se pone como un sujeto sin acto, es defectuoso, él que es el principio, y es imperfecto, él que es más perfecto que todo. Si se añade el acto al sujeto, no se le conserva su unidad. Puesto que el acto es más perfecto que la esencia. y puesto que el principio es perfecto, se sigue que es acto. Cuando actúa, es él mismo. No puede decirse que existía antes de nacer, porque [cuando actúa] ya está entero. Su acto pues no está sometido a una esencia, sino que es pura libertad. Así [el uno] es por sí mismo lo que es. Si estuviese mantenido en la existencia por otra cosa, no sería el principio que procede de sí mismo. Si se dice, y con razón, que se contiene a sí mismo, es que se produce él mismo; ya que lo que contiene a una cosa por naturaleza, hace, también primero que exista. Si hubiese un tiempo en que hubiese empezado a ser, podría decirse, en sentido propio, que él se ha producido. Pero si es lo que es antes de toda la eternidad, al decir que se ha hecho él mismo, se quiere decir que el acto de hacer y él coinciden. Su ser es uno con su producción y en cierto modo con su generación eterna.

VI, 9, 3. Siendo la naturaleza del uno productora de todas las cosas, no es nada de lo que produce. No es una cosa, no tiene cualidad ni cantidad, no es ni inteligencia ni alma, ano está en movimiento ni en reposo, no está en un lugar ni en el tiempo»; ella es en sí, esencia aislada de las otras, o mejor aún, es sin esencia porque es antes de toda esencia, antes del movimiento y el reposo; ya que estas propiedades se hallan en el ser y lo hacen múltiple.

--Pero, si no está en movimiento, ¿cómo no está en reposo? --Porque una de estas propiedades, o ambas, se hallan necesariamente en un ser, ya que lo que está en reposo participa del reposo y no es idéntico al reposo; por tanto el reposo es un accidente que se le añade, y entonces ya no es simple. Decimos que es una causa. Pero esto es atribuir un accidente no a él, sino a nosotros: es decir que tenemos algo de él, mientras que él permanece en sí mismo. Hablando con exactitud, no debe decirse esto ni aquello, sino tratar de enunciar con palabras nuestros propios sentimientos, abordándolo desde el exterior y dando vueltas en torno a él, unas veces de cerca, otra veces más lejos, por las dificultades que presenta.

Vl, 9, 6. Tampoco hay que decir de él: está consigo mismo bajo pena de no conservarle su unidad. Debe negársele el acto de pensar y de comprender, el pensamiento de sí mismo y de las demás cosas. Hay que situarlo, no en la categoría de los entes pensantes, sino más bien en la de pensamiento, porque el pensamiento no piensa, sino que es la causa de que otro piense; y la causa no es idéntica al efecto. Por consiguiente lo que es causa de todas las cosas, no es ninguna de ellas. Tampoco hay que llamarlo bien, porque produce el bien. Pero en otro sentido, es el bien que está por encima de todos los demás bienes.