Pinillos:, J.L.: els instints en l'home
De Wikisofia
José L. Pinillos: els instints en l'home
Amb una expressió feliç, Portmann va qualificar una vegada a l'home com ser de manques. Li falten, en efecte, més que a cap altre ser aquestes pautes fixes d'acció i, per tant, tancades, que converteixen a l'animal en un ser «enclassat», que es mou amb relativa seguretat en un hàbitat en què estimulacions i respostes guarden una correspondència prefixada tenaçment per l'evolució de l'espècie. L'hàbitat de l'home és, insistim, molt més indefinit i obert; és, en definitiva, la realitat sencera i no una porció limitada d'ella. Ecològicament, l'home és un ésser ecumènic; en qualsevol medi pot fer la seva casa, la qual cosa, tornat per passiva, significa que en realitat manca d'una oikia natural com els altres animals i necessàriament ha de fer-la-hi. L'home, per dir-ho escaridament, és un ésser al que la naturalesa ha expulsat del seu si, forçant-li així a inventar-se el seu propi món o a perir; més que un ésser de respostes és, doncs, un ésser de propostes; un homo agens més que reagens, un ser activament obert. En aquest ésser de màxima plasticitat i mínimes pautes fixes és lògic que els instints no trobin convenient acomodament. D'aquí que la psicologia científica no fiï molt en les concepcions vitalistes que posen com a fonament regulatiu del comportament humà els grans instints com Eros o Tánatos. L'amor i la mort, quin dubte cap formen part dels grans temes de la vida, com ningú dubta tampoc que l'anomenat instint de conservació juga en alguna manera una comesa central en la conducta de tot ésser viu. Però una cosa és acceptar que semblants proposicions posseeixen un sentit en el llenguatge ordinari o en la poesia, i una altra molt diferent és pretendre convertir-les en proposicions científiques amb valor explicatiu. Afirmar que l'home, posem per cas, destrueix o se suïcida perquè li impulsa a això un fosc i profund instint de mort és incórrer de nou, però pitjor, en la vella tautologia d'afirmar que l'adormidera dorm perquè posseeix una oculta virtut dormitiva.
Alguns moviments psicològics contemporanis, com la psicoanàlisi, han incorregut, mal que els pesi, en aquest vici de fons, agreujat a més per la circumstància de ser justament l'home aquell organisme on la plasticitat del sistema nerviós aconsegueix la seva màxima expressió i la creació cultural és una necessitat biològica.
| Principios de psicología, Alianza, Madrid 1975, p. 226. |
Original en castellà
Con una expresión feliz, Portmann calificó una vez al hombre como ser de carencias. Le faltan, en efecto, más que a ningún otro ser esas pautas fijas de acción y, por lo tanto, cerradas, que convierten al animal en un ser «enclasado», que se mueve con relativa seguridad en un habitat donde estimulaciones y respuestas guardan una correspondencia prefijada tenazmente por la evolución de la especie. El habitat del hombre es, insistimos, mucho más indefinido y abierto; es, en definitiva, la realidad entera y no una porción limitada de ella. Ecológicamente, el hombre es un ser ecuménico; en cualquier medio puede hacer su casa, lo cual, vuelto por pasiva, significa que en realidad carece de una oikia natural como los demás animales y necesariamente tiene que hacérsela. El hombre, para decirlo escuetamente, es un ser al que la naturaleza ha expulsado de su seno, forzándole así a inventarse su propio mundo o a perecer; más que un ser de respuestas es, pues, un ser de propuestas; un homo agens más que reagens, un ser activamente abierto. En este ser de máxima plasticidad y mínimas pautas fijas es lógico que los instintos no encuentren conveniente acomodo. De aquí que la psicología científica no fíe mucho en las concepciones vitalistas que ponen como fundamento regulativo del comportamiento humano los grandes instintos como Eros o Tánatos. El amor y la muerte, qué duda cabe forman parte de los grandes temas de la vida, como nadie duda tampoco de que el llamado instinto de conservación juega en alguna manera un cometido central en la conducta de todo ser vivo. Pero una cosa es aceptar que semejantes proposiciones poseen un sentido en el lenguaje ordinario o en la poesía, y otra muy distinta es pretender convertirlas en proposiciones científicas con valor explicativo. Afirmar que el hombre, pongamos por caso, destruye o se suicida porque le impulsa a ello un oscuro y profundo instinto de muerte es incurrir de nuevo, pero peor, en la vieja tautología de afirmar que la adormidera duerme porque posee una oculta virtud dormitiva.
Algunos movimientos psicológicos contemporáneos, como el psicoanálisis, han incurrido, mal que les pese, en este vicio de fondo, agravado además por la circunstancia de ser justamente el hombre aquel organismo donde la plasticidad del sistema nervioso alcanza su máxima expresión y la creación cultural es una necesidad biológica.