Moeschler, Jacques i Reboult, Anne: orígens de la pragmàtica
De Wikisofia
No és que la història de la pragmàtica sigui inexistent, sinó que és molt breu (amb prou feines una trentena d'anys). Paradoxalment, la pragmàtica no és una disciplina que hagi nascut d'un programa d'investigació formulat en abstracte, com ocorre amb la semiologia per exemple, que ha seguit, almenys en la seva tradició continental, el programa llançat per Saussure a principis de segle. El punt de partida de la pragmàtica pot situar-se en els treballs dels filòsofs del llenguatge, i més concretament en dues sèries de conferències pronunciades a la Universitat Harvard (les William James Lectures) en 1955 per John Austin i en 1967 per Paul Grice. En aquestes sèries de conferències, consagrades a la filosofia, Austin va introduir una noció que serà central en la pragmàtica, la noció d'acte de parla, defensant amb ella la idea que la funció del llenguatge en la comunicació no és principalment descriptiva, sinó d'actuació: en utilitzar el llenguatge, no descrivim el món, sinó que realitzem actes, els actes de parla. L'existència de fets lingüístics especialitzats en la indicació dels actes de parla va ser, per tant, un dels primers programes d'investigació que es van proposar els lingüistes per a fundar la pragmàtica.
Però paral·lelament, les conferències de Grice van ser també determinants, doncs Grice va demostrar que el llenguatge natural no era imperfecte, com creien llavors els lògics i els filòsofs analítics, sinó que les relacions lògiques establertes pels enunciats en la comunicació (especialment les relacions d'implicació i d'inferència) es regien per principis o regles basades en una concepció racional de la comunicació. A partir d'aquí es feia possible explicar com ens comuniquem més que el que se significa mitjançant un enunciat. Com Austin, Grice va en contra de la tradició filosòfica de la qual procedeix. Si Austin afirma el caràcter no descriptiu dels enunciats, Grice defensa la tesi que els continguts comunicats indirectament en la comunicació (el que ell anomena implicatures) corresponen als aspectes no vericondicionales dels enunciats. En altres paraules, el que està implícit no depèn únicament del contingut informatiu de l'enunciat del que podrà dir-se que és, segons els mons i les circumstàncies, veritable o fals.
Els treballs d'Austin i de Grice han donat lloc, en molt poc temps, a una explosió de treballs científics d'orientacions molt diverses: filosofia del llenguatge, lingüística, lògica, psicologia cognitiva, psicolingüística, sociolingüística, intel·ligència artificial. Aquests treballs no solament han permès realitzar espectaculars avanços en el nostre coneixement del funcionament de les llengües naturals, sinó que han tingut també una incidència important en l'arquitectura de la lingüística, i han permès especialment plantejar de manera explícita les relacions entre l'estructura de la llengua i el seu ús, un problema que la tradició estructuralista havia deixat totalment de costat.
| Dictionnaire encyclopédique de pragmatique, Éditions du Seuil, París 1994, p. 17-18. |
Original en castellà
No es que la historia de la pragmática sea inexistente, sino que es muy breve (apenas una treintena de años). Paradójicamente, la pragmática no es una disciplina que haya nacido de un programa de investigación formulado en abstracto, como ocurre con la semiología por ejemplo, que ha seguido, por lo menos en su tradición continental, el programa lanzado por Saussure a principios de siglo. El punto de partida de la pragmática puede situarse en los trabajos de los filósofos del lenguaje, y más concretamente en dos series de conferencias pronunciadas en la Universidad de Harvard (las William James Lectures) en 1955 por John Austin y en 1967 por Paul Grice. En estas series de conferencias, consagradas a la filosofía, Austin introdujo una noción que será central en la pragmática, la noción de acto de habla, defendiendo con ella la idea de que la función del lenguaje en la comunicación no es principalmente descriptiva, sino de actuación: al utilizar el lenguaje, no describimos el mundo, sino que realizamos actos, los actos de habla. La existencia de hechos lingüísticos especializados en la indicación de los actos de habla fue, por tanto, uno de los primeros programas de investigación que se propusieron los lingüistas para fundar la pragmática.
Pero paralelamente, las conferencias de Grice fueron también determinantes, pues Grice demostró que el lenguaje natural no era imperfecto, como creían entonces los lógicos y los filósofos analíticos, sino que las relaciones lógicas establecidas por los enunciados en la comunicación (especialmente las relaciones de implicación y de inferencia) se regían por principios o reglas basadas en una concepción racional de la comunicación. A partir de ahí se hacía posible explicar cómo nos comunicamos más que lo que se significa mediante un enunciado. Como Austin, Grice va en contra de la tradición filosófica de la que procede. Si Austin afirma el carácter no descriptivo de los enunciados, Grice defiende la tesis de que los contenidos comunicados indirectamente en la comunicación (lo que él llama implicatures) corresponden a los aspectos no vericondicionales de los enunciados. En otras palabras, lo que está implícito no depende únicamente del contenido informativo del enunciado del que podrá decirse que es, según los mundos y las circunstancias, verdadero o falso.
Los trabajos de Austin y de Grice han dado lugar, en muy poco tiempo, a una explosión de trabajos científicos de orientaciones muy diversas: filosofía del lenguaje, lingüística, lógica, psicología cognitiva, psicolingüística, sociolingüística, inteligencia artificial. Estos trabajos no solamente han permitido realizar espectaculares avances en nuestro conocimiento del funcionamiento de las lenguas naturales, sino que han tenido también una incidencia importante en la arquitectura de la lingüística, y han permitido especialmente plantear de manera explícita las relaciones entre la estructura de la lengua y su uso, un problema que la tradición estructuralista había dejado totalmente de lado.