Heidegger: l'oblit de l'ésser i la crítica a l'existencialisme
De Wikisofia
El fonamental de l'existencialisme és expressat per Sartre així: L'existència precedeix a l'essència. En això pren l'existentia i essentia en el sentit de la metafísica, que des de Plató afirma: l'essentia precedeix l'existentia Sartre inverteix la frase. Però una frase metafísica invertida continua sent una frase metafísica. Tant ell com aquesta frase segueixen mantenint-se amb la metafísica en l'oblit de la veritat de l'ésser. Doncs encara que la filosofia pugui determinar la relació entre l'essència i l'existència, ja sigui en el sentit de les polèmiques medievals, sigui en el de Leibniz o d'una altra manera, el que queda abans de res per a preguntar és: des de quin destí del ser arriba en pensar aquesta diferenciació en el ser com ser de l'essència i ser de l'existència. Queda per pensar per què no es va fer mai qüestió d'aquest destí de l'ésser i per què mai va poder ser pensada aquesta pregunta. No és això –el que esdevé en la diferència entre essència i existència– un signe de l'oblit de l'ésser? Podem sospitar que aquest destí no es basa que merament hagi estat omés pel pensament humà, o tampoc en què fos reduïda la capacitat del pensament occidental primitiu. La diferenciació de essentia (quiditat) i existentia («realitat») oculta en la seva originació essencial, domina el destí de tota la història d'occident i de la història determinada per l'europeu.
La frase cabdal de Sartre sobre la precedència de l'existència sobre l'essència justifica que es doni el nom d'«existencialisme» a aquesta filosofia com el seu títol adequat. Però aquesta proposició cabdal de l'«existencialisme» no té res de res en comú amb el que es diu en L'ésser i el temps; a part que en L'ésser i el temps on es tracta de preparar alguna cosa pro-visional, no pot encara expressar-se una frase sobre la relació entre l'essència i l'existència [...].
Ara bé, l'ésser, què és l'ésser? És ell mateix. El pensament del futur ha d'aprendre a experimentar i a dir això. L'ésser; això no és Déu i no és un fonament del món. L'ésser està més enllà de tot ens i és alhora més proper a l'home que tot ens, ja sigui una pedra, un animal, una obra d'art, un àngel o Déu L'ésser és el més proper. Però el més proper és per a l'home el més llunyà. L'home s'até primerament, sempre i únicament a l'ens. Però quan el pensar representa l'ens en tant que ens, certament es relaciona amb l'ésser. No obstant el pensar pensa per cert sempre i únicament a l'ens com a tal i no precisament en ser quan tal. La «pregunta del ser» continua sent sempre la pregunta per l'ens. La pregunta del ser no és ni tan sols el que s'apunta en aquest ardu títol: la pregunta per l'ésser. Fins i tot on la filosofia es converteix en «crítica», com en Descartes i en Kant, segueix sempre en l'orientació del representar metafísic. Pensa des de l'ens cap a l'ens; pensa, com de passada, cap a l'esser com en una ullada, puix que tota sortida des de l'ens i tota tornada a l'ens està ja en la llum de l'ésser.
Però la metafísica coneix la llum de l'ésser, sigui únicament com la contemplació del present en el seu «aspecte» (idea), sigui críticament com el contemplat d'ell pel representar categorial des del vessant de la subjectivitat. Això significa: la veritat del ser com a llum queda oculta per la metafísica [...].
L'oblit de la veritat de l'ésser en benefici de l'apilament dels ens no pensats en l'essència és el que significa el que en L'ésser i el temps s'ha anomenat «caiguda». Aquest terme no significa un pecat de l'home en sentit filosòfico-moral, i al mateix temps secularitzat, sinó que anomena una referència essencial de l'home a l'ésser en la referència del ser a l'home. Conforme a això, els títols utilitzats com a previs, «autèntic» i «inautèntic» no signifiquen una diferència ètica existenciària ni antropològica, sinó la referència «extàtica» de l'home a la veritat del ser que ha de ser pensada en primer terme perquè ha romàs oculta fins avui a la filosofia. Però aquesta referència no té el seu ser sobre la base de l'existència, sinó que, per contra, l'essència de l'existència és existencial-extàtica des de l'essència de la veritat de l'ésser.
L'única cosa que hagués volgut aconseguir el pensament que va intentar per primera vegada expressar-se en L'ésser i el temps és una cosa senzilla. També com ell roman l'ésser misteriós, la proximitat sòbria d'alguna cosa que domina sense imposar-se. Aquesta proximitat es deixa ser com a llenguatge mateix. El llenguatge no és merament llenguatge perquè nosaltres, si a tant arribem, ens el representem com a unitat de configuració d'un so (o imatge escrita), ritme, melodia i significat (sentit). Pensem la configuració del so i la imatge escrita com a cos de la paraula, la seva entonació i ritme com la seva ànima, i el seu significat com l'esperit del llenguatge. Nosaltres pensem habitualment el llenguatge en correspondència amb l'essència de l'home, en la mesura que ens representem aquesta com a animal racional, és a dir, com una unitat de cos-ànima-esperit. Però així com la humanitat de l'home animal vela l'existència i amb ella la referència de la veritat del ser a l'home, així la interpretació metafísic-animal del llenguatge oculta la seva essència històric-existenciària. D'acord amb aquesta essència, el llenguatge és el que és apropiat i esdevingut per l'ésser mateix, i fitat des d'ell. Per això cal pensar l'essència del llenguatge des d'aquesta correspondència, és a dir, com a habitació o estatge de l'home.
Però l'home no és un ésser viu que al costat d'altres facultats tingui també la del llenguatge. Més aviat el llenguatge és la casa de l'ésser i en ella habita l'home, i en ella habitant existeix, en la mesura que guardant aquesta veritat pertany a la veritat del ser [...].
El destí del dir del ser com a destí de la veritat és la primera llei del pensar, i no les regles de la lògica, que només poden ser regles des de la llei de l'ésser. Però l'atenció al destinant del dir pensant no suposa el que nosaltres ens hàgim de concentrar a pensar en el que està per dir sobre l'ésser i en la manera en què està per dir. El que queda essencialment per pensar és si ha de ser dit això, fins a quin punt ha de ser dit, en quin moment de la història de l'ésser. Aquella trinitat, que una carta anterior esmentava, està determinada en la seva pertinença mútua per la llei de la capacitat de destí del pensar-ser-històric: El rigor de la reflexió, l'acurada sol·licitud del dir, la sobrietat de la paraula. És temps de desacostumar-se a sobrevalorar la filosofia i exigir-li per això massa. És necessari, en l'actual indigència del món, menys filosofia, però més sol·lícita atenció al pensament; es necessita menys literatura, però més sol·licitud per les lletres.
El pensar del futur ja no és filosofia, perquè pensa de manera més originària que la metafísica, el nom de la qual té el mateix significat. Però el pensar futur no pot abandonar, com volia Hegel, el seu nom d'amor a la saviesa per a convertir la saviesa mateixa en saber absolut. El pensar és l'ascens cap a la pobresa de la seva essència provisoria. El pensar recull el llenguatge cap a un dir senzill. El llenguatge és el llenguatge del ser a la manera com els núvols són els núvols del cel. El pensar obre amb el seu dir modests solcs en el llenguatge. Solcs encara més modests que els solcs que el pagès obre en el camp amb lent caminar.
| Carta sobre el humanismo, de F. Canals, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1982, p. 273-277. |
Original en castellà
Lo fundamental del existencialismo es expresado por Sartre así: La existencia precede a la esencia. En esto toma la existentia y essentia en el sentido de la metafísica, que desde Platón afirma: la essentia precede a la existentia Sartre invierte la frase. Pero una frase metafísica invertida sigue siendo una frase metafísica. Tanto él como esta frase siguen manteniéndose con la metafísica en el olvido de la verdad del ser. Pues aunque la filosofía pueda determinar la relación entre la esencia y la existencia, ya sea en el sentido de las polémicas medievales, ya sea en el de Leibniz o de otra manera, lo que queda ante todo por preguntar es: desde qué destino del ser llega al pensar esta diferenciación en el ser como ser de la esencia y ser de la existencia. Queda por pensar por qué no se hizo nunca cuestión de este destino del ser y por qué nunca pudo ser pensada esta pregunta. ¿No es esto –lo que acontece en la diferencia entre esencia y existencia– un signo del olvido del ser? Podemos sospechar que este destino no se basa en que meramente haya sido omitida por el pensamiento humano, o tampoco en que fuera reducida la capacidad del pensamiento occidental primitivo. La diferenciación de essentia (quiddidad) y existentia («realidad») oculta en su originación esencial, domina el destino de toda la historia de occidente y de la historia determinada por lo europeo.
La frase capital de Sartre sobre la precedencia de la existencia sobre la esencia justifica que se dé el nombre de «existencialismo» a esta filosofía como su título adecuado. Pero esta proposición capital del «existencialismo» no tiene lo más mínimo en común con lo que se dice en El ser y el tiempo; aparte de que en El ser y el tiempo donde se trata de preparar algo pro-visional, no puede aún expresarse una frase sobre la relación entre la esencia y la existencia [...].
Ahora bien, el ser, ¿qué es el ser? Es él mismo. El pensamiento del futuro ha de aprender a experimentar y a decir esto. El ser; esto no es Dios y no es un fundamento del mundo. El ser está más allá de todo ente y es a la vez más cercano al hombre que todo ente, ya sea una piedra, un animal, una obra de arte, un ángel o Dios El ser es lo más cercano. Pero lo más cercano es para el hombre lo más lejano. El hombre se atiene primeramente, siempre y únicamente al ente. Pero cuando el pensar representa al ente en cuanto ente, ciertamente se relaciona con el ser. No obstante el pensar piensa por cierto siempre y únicamente al ente en cuanto tal y no precisamente al ser en cuanto tal. La «pregunta del ser» sigue siendo siempre la pregunta por el ente. La pregunta del ser no es siquiera lo que se apunta en este arduo título: la pregunta por el ser. Incluso donde la filosofía se convierte en «crítica», como en Descartes y en Kant, sigue siempre en la orientación del representar metafísico. Piensa desde el ente hacia el ente; piensa, como de paso, hacia el ser como en una ojeada, pues toda salida desde el ente y toda vuelta al ente está ya en la luz del ser.
Pero la metafísica conoce la luz del ser, sea únicamente como la contemplación de lo presente en su «aspecto» (idea), sea críticamente como lo contemplado de él por el representar categorial desde la vertiente de la subjetividad. Esto significa: la verdad del ser en cuanto luz queda oculta por la metafísica [...].
El olvido de la verdad del ser en beneficio del acopio de los entes no pensados en la esencia es lo que significa lo que en El ser y el tiempo se ha llamado «caída». Este término no significa un pecado del hombre en sentido filosóficomoral, y al mismo tiempo secularizado, sino que nombra una referencia esencial del hombre al ser en la referencia del ser al hombre. Conforme a esto, los títulos utilizados como previos, «auténtico» e «inauténtico» no significan una diferencia ética existenciaria ni antropológica, sino la referencia «extática» del hombre a la verdad del ser que tiene que ser pensada en primer término porque ha permanecido oculta hasta hoy a la filosofía. Pero esta referencia no tiene su ser sobre la base de la existencia, sino que, por el contrario, la esencia de la existencia es existencial-extática desde la esencia de la verdad del ser.
Lo único que hubiera querido lograr el pensamiento que intentó por primera vez expresarse en El ser y el tiempo es una cosa sencilla. También como él permanece el ser misterioso, la cercanía sobria de algo que domina sin imponerse. Esta cercanía se deja ser como lenguaje mismo. El lenguaje no es meramente lenguaje porque nosotros, si a tanto llegamos, nos lo representemos como unidad de configuración de un sonido (o imagen escrita), ritmo, melodía y significado (sentido). Pensamos la configuración del sonido y la imagen escrita como cuerpo de la palabra, su entonación y ritmo como su alma, y su significado como el espíritu del lenguaje. Nosotros pensamos habitualmente el lenguaje en correspondencia con la esencia del hombre, en cuanto nos representamos ésta como animal racional, esto es, como una unidad de cuerpo-alma-espíritu. Pero así como la humanidad del hombre animal vela la existencia y con ella la referencia de la verdad del ser al hombre, así la interpretación metafísico-animal del lenguaje oculta su esencia histórico-existenciaria. De acuerdo con esta esencia, el lenguaje es lo que es apropiado y acaecido por el ser mismo, y acotado desde él. Por esto hay que pensar la esencia del lenguaje desde esta correspondencia, es decir, como habitación o morada del hombre.
Pero el hombre no es un ser vivo que junto a otras facultades tenga también la del lenguaje. Más bien el lenguaje es la casa del ser y en ella habita el hombre, y en ella morando existe, en cuanto guardando esta verdad pertenece a la verdad del ser [...].
El destino del decir del ser como destino de la verdad es la primera ley del pensar, y no las reglas de la lógica, que sólo pueden ser reglas desde la ley del ser. Pero la atención a lo destinante del decir pensante no supone el que nosotros nos tengamos que concentrar a pensar en lo que está por decir acerca del ser y en la manera en que está por decir. Lo que queda esencialmente por pensar es si ha de ser dicho esto, hasta qué punto ha de ser dicho, en qué momento de la historia del ser. Aquella trinidad, que una carta anterior mencionaba, está determinada en su pertenencia mutua por la ley de la capacidad de destinación del pensar-ser-histórico: El rigor de la reflexión, la cuidadosa solicitud del decir, la sobriedad de la palabra. Es tiempo de desacostumbrarse a sobrevalorar la filosofía y exigirle por ello demasiado. Es necesario, en la actual indigencia del mundo, menos filosofía, pero más solícita atención al pensamiento; se necesita menos literatura, pero más solicitud por las letras.
El pensar del futuro ya no es filosofía, porque piensa de modo más originario que la metafísica, cuyo nombre tiene el mismo significado. Pero el pensar futuro no puede abandonar, como quería Hegel, su nombre de amor a la sabiduría para convertir la sabiduría misma en saber absoluto. El pensar es el ascenso hacia la pobreza de su esencia provisoria. El pensar recoge el lenguaje hacia un decir sencillo. El lenguaje es el lenguaje del ser al modo como las nubes son las nubes del cielo. El pensar abre con su decir modestos surcos en el lenguaje. Surcos todavía más modestos que los surcos que el labrador abre en el campo con lento caminar.