Heidegger: el desgast de l'ens a la llunyania de l'ésser
De Wikisofia
XIX. La tècnica, com a forma suprema de la consciència –entesa aquesta última en sentit tècnic– i l'absència de meditació com a incapacitat organitzada, impenetrable en si mateixa, d'arribar a una relació amb «el que mereix ser interrogat», són solidàries una d'una altra: són la mateixa cosa.
XX. [...] Obtenint la seva seguretat extrema, absoluta, la voluntat de poder fa que totes les coses siguin segures i per quant ella és l'única que dirigeix; és, doncs, l'única que és exacta. L'exactitud de la voluntat de voluntat la reafirma ella mateixa d'una forma total i absoluta. El que li obeeix és exacte i ordenat perquè en la voluntat de voluntat resideix l'únic ordre. Una vegada la voluntat de voluntat ha arribat a estar segura de si mateixa, el ser inicial de la veritat s'ha perdut. L'exactitud de la voluntat de voluntat és el no veritable purament i simplement. L'exactitud del no veritable posseeix una irresistibilitat pròpia en tot el domini de la voluntat de voluntat. Però l'exactitud del no veritable que roman ocult com a tal és, al mateix temps, la cosa menys tranquil·litzadora que pugui produir-se en la inversió de l'ésser de la veritat. L'exacte domina a la veritat i prescindeix de la veritat. Voler una seguretat absoluta és posar-se ja en una inseguretat universal.
XXIII. [...] La voluntat de voluntat nega tot fi en si mateix i no tolera cap fi sinó és com a mitjà a fi de vèncer-se a si mateixa en el joc, deliberadament, i d'organitzar un espai per a aquest joc. No obstant això, la voluntat de voluntat, quan ha d'instal·lar-se en l'ens no pot presentar-se com el que ella és: l'anarquia de les catàstrofes; cal, doncs, que mostri altres legitimacions. Llavors la voluntat de voluntat comença a parlar de «missió». Missió que no és pensada en la perspectiva d'alguna cosa inicial i de la seva conservació, sinó com el fi assignat en nom d'un pretés «destí» que justifica així la voluntat de voluntat.
XXIV. La lluita entre els quals estan en el poder i aquells que volen apoderar-se d'ell: per tots dos costats es lluita pel poder. El poder és a tot arreu el factor determinant. Com a conseqüència d'aquesta lluita pel poder, l'ésser del poder és col·locat en tots dos costats en l'ésser de la seva dominació absoluta. Però al mateix temps una cosa s'amaga aquí: a saber, que aquesta lluita es desenvolupa al servei del poder i és volguda per ell. El poder ha pres des del principi a aquestes lluites a la seva mà. Únicament la voluntat de voluntat dóna poder a aquestes lluites. Però si el poder domina d'aquesta forma les coses humanes, ho fa de tal manera que lleva a l'home la possibilitat d'evadir-se mai, per aquests camins, de l'oblit de l'ésser. Aquesta lluita és necessàriament planetària i com a tal no pot, per la seva naturalesa, conduir a cap decisió, perquè no hi ha res que ella pugui decidir, ja que queda exclosa de tota distinció (de la diferència del ser en relació amb l'ens) i per tant de tota veritat, i que la seva pròpia força la tira de nou en el que no té destí: en l'abandó lluny de l'ésser.
XXVI. [...] Els signes de l'últim abandó lluny del ser són les proclamacions de les «idees» i dels «valors», i l'imprevisible vaivé entre l'«acció», col·locada en lloc primordial, i l'«esperit» jutjat indispensable. Tot això es troba ja agafat pel mecanisme de l'equip del procés d'ordenació. Aquest procés està determinat, per part seva, pel buit que resulta de l'abandó lluny de l'ésser. En l'interior de tal buit, la consumació de l'ens per a les fabricacions de la tècnica –de la qual la cultura també forma part– és l'única sortida per la qual l'home tan pagat de si mateix podrà salvar encara la subjectivitat transferint-la al superhome. Infrahombre i superhome són la mateixa i única cosa, es completen de la mateixa manera que l'animal rationale de la metafísica; el «baix» de l'animalitat i el «a dalt» de la raó estan inseparablement units i es corresponen. Infrahombre i superhome han d'aquí pensar-se metafísicament i no com a apreciacions morals.
El consum de l'ens com a tal i en el seu curs està determinat per l'equip en el sentit metafísic, pel qual l'home s'alça com a «senyor» de l'«elemental». El consum inclou l'ús ordenat de l'ens, el qual ve a ser l'ocasió i la matèria de realitzacions i d'un acreixement d'aquestes últimes. Aquest ús de l'ens és utilitzat al seu torn en benefici de l'equip. Però com aquest no serveix més que per a transformar en certeses el millorament dels rendiments i la pròpia posada en seguretat, i com l'objectiu així pretès és en veritat l'absència de l'objectiu, semblant ús en realitat és un desgast.
Les guerres mundials i el seu aspecte totalitari són les conseqüències de l'abandó lluny de l'ésser. Propendeixen a posar en seguretat alguna cosa com un fons, com una forma permanent de desgast. L'home es troba així agafat, per part seva, en aquest procés i deixa d'ara endavant veure el seu caràcter: ser la més important de les matèries primeres. L'home «és la més important de les matèries primeres» perquè és el subjecte de tot el desgast, volem dir que dóna a aquest procés tota la seva voluntat, sense condicions, i així ve a ser al mateix temps l'«objecte» de l'abandó lluny de l'ésser. Les guerres mundials constitueixen, en la forma que revesteixen, la supressió de la diferència entre la guerra i la pau, supressió que s'ha fet necessària des que l'ens queda abandonat lluny de tota veritat de l'ésser i que el «món» s'ha convertit en un «no món».
Perquè el «món», vist des de l'angle de la història del ser designa la presència no objectiva de la veritat de l'ésser per a l'home, en la mesura que l'home és, en el seu mateix ser, transfos en l'ésser. En l'època en què el poder és l'únic a ser poderós, és a dir, que l'ens, sense retenció ni reserva, pressiona per a ser consumit, el món s'ha convertit en un «no món», en la mateixa mesura en què l'ésser està present però sense força pròpia. L'ens és real en tant que efectiu. L'acció operant està a tot arreu, mentre que en cap lloc el món es constitueix com a món, i, no obstant això, el ser encara està present, encara que oblidat. Més enllà de la guerra i de la pau regna el desencaminament purament i simplement, en el qual el desgast de l'ens permet a la posada en ordre assegurar-se a si mateixa a partir del buit deixat per l'abandó lluny de l'ésser. Canviades, havent perdut la seva pròpia essència, la «guerra» i la «pau» cauen en el desencaminament; han arribat a ser irrecognoscibles, no apareixent ja cap diferència entre elles; han desaparegut en el desenvolupament pur i simple de les activitats que, cada vegada més, fan les coses faedores. Si no es pot respondre a la pregunta: quan tornarà la pau?, no és perquè no es pot percebre la fi de la guerra, sinó perquè la pregunta es dirigeix a alguna cosa que ja no existeix, no sent ja la guerra alguna cosa que pugui desembocar en una pau. La guerra s'ha convertit en una varietat del desgast de l'ens, que continua en temps de pau. Comptar amb una llarga guerra no és més que una manera, ja depassada, de conèixer el que aporta de nou l'edat del desgast. Aquesta llarga guerra, la seva durada, progressa lentament, no cap a una pau a la manera antiga, sinó cap a un estat de coses en què l'element «guerra» ja no serà sentit com a tal, i l'element «pau» no tindrà ja sentit ni substància. El desencaminament ignora tota veritat de l'ésser; en revenja, desenvolupa en tots els districtes, amb el seu equip complet, l'ordre i la seguretat produïts pels «plans». En el cercle format pels districtes, els dominis particulars de l'equip humà arriben a ser necessàriament «sectors»; el «sector» poesia, el «sector» cultura no són més que dominis la possessió dels quals està assegurada per plans: dominis, entre d'altres, del «dirigisme» del moment. La indignació moral dels quals encara no saben el que és, es torna sovint contra l'arbitrari i les pretensions de dominació dels «cabdills». És la forma més fatal de l'apreciació que encara es fa d'ells.
El que és propi dels «cabdills» és el despit condemnat a reprimir l'escàndol del que ells són la causa, encara que solament en aparença, doncs ells no són els que actuen. Es creu que els «cabdills», en el furor cec d'un egoisme exclusiu, s'han arrogat tots els drets i ho han regulat tot segons la seva fantasia. En realitat representen les conseqüències necessàries del fet que l'ens hagi passat al món del desencaminament, allí on s'estén el buit que exigeix un ordre i una seguretat de l'ens. D'aquí la necessitat d'una «direcció», és a dir, d'un càlcul que pels seus plans posi en seguretat la totalitat de l'ens. És necessari, doncs, posar en peus i equipar homes assignats al treball de direcció.
Els «cabdills» són els obrers de l'equip que tenen el poder de decisió i que vigilen tots els sectors en els quals el «desgast» de l'ens és posat en seguretat: perquè la totalitat del cercle «dels districtes» està sota la seva mirada i d'aquesta forma dominen el desencaminament en la mesura que és calculable. El tenir-ho tot sota la seva mirada, és la forma més adequada a aquesta capacitat de calcular que, per endavant, és emprada enterament sobre la necessitat d'accions sempre més poderoses per les quals es posen en seguretat les regulacions al servei de les properes possibilitats d'ordenació. Subordinar tot esforç possible al conjunt de l'organització i de la posada en seguretat és cosa de l'«instint». Aquesta paraula designa aquí l'«intel·lecte», el qual supera aquest enteniment limitat, que calcula solament a curt termini, i a l'«intel·lectualisme» del qual no escapa res del que ha de figurar, a títol de «factor», en el balanç de descomptes dels diferents «sectors». L'instint és aquesta elevació de l'intel·lecte que correspon al superhome i condueix al càlcul absolut de totes les coses. Com aquest càlcul governa enterament a la voluntat, sembla que no hi hagi res més del costat de la voluntat, excepte la seguretat en la inclinació pura i simple que empeny a l'home a calcular, i pel qual «calcular-ho tot» és la primera regla del càlcul. L'«instint» passava fins ara per ser un tret distintiu de l'animal, que en la seva esfera vital decideix el que li és útil o perjudicial, el qual segueix sense tenir una altra norma. La seguretat de l'instint en l'animal respon al fet que aquest últim està tancat en la seva esfera d'interessos i no veu més enllà. Als plens poders donats al superhome respon l'alliberament total de l'infrahome. L'impuls de l'animal i la ràtio de l'home arriben a ser idèntics.
Demanar que l'instint sigui reconegut com a caràcter del superhome és a dir que la condició de l'infrahome –en sentit metafísic– és un element del superhome, de tal forma, no obstant això, que l'animalitat estigui sotmesa –per complet i sota cadascuna de les seves formes– al càlcul i a l'organització (higiene social, reproducció dirigida). Sent l'home la més important de les matèries primeres pot esperar-se que un dia, basant-nos en les investigacions dels químics contemporanis, s'edificaran fàbriques per a la producció artificial d'aquesta matèria primera. Els treballs del químic Kuhn, el que aquest any (1951), a la ciutat de Frankfurt, li han concedit el premi Goethe, obren ja la possibilitat d'organitzar i regular, seguint les necessitats, la producció d'éssers vivents mascles i femelles. Al dirigisme literari en el sector «cultura» respon en bona lògica el dirigisme en matèria de fecundació. (Que una beateria no s'oculti darrere de distincions que ja no existeixen.) Les necessitats en matèria primera humana són, per part de la posada en ordre, a fi d'equipar, sotmeses a les mateixes regulacions que les necessitats en llibres recreatius o poesia, per la confecció de la qual el poeta no és més important que l'aprenent d'enquadernador, el qual ajuda a enquadernar les poesies per a una biblioteca d'empresa, anant, per exemple, a buscar el cartó necessari al magatzem.
El desgast en totes les matèries, compresa la matèria primera «home» en benefici de la producció tècnica de la possibilitat absoluta de fabricar-ho tot, està secretament determinada pel buit total en què l'ens, o el secret del real, està contingut. Aquest buit ha de ser completament omplert. Però com el buit de l'ésser, sobretot quan no pot ser sentit com a tal, no pot mai ser satisfet per la plenitud de l'ens, no queda per sostreure's a ell més que organitzar sense parar l'ens per a fer possible, d'una manera permanent, la posada en ordre entesa com la forma sota la qual l'acció, sense objectiu, és posada en seguretat. Vista sota aquest angle, la tècnica que, sense saber-ho, està en relació amb el buit de l'ésser, és llavors l'organització de la penúria. A tot arreu on l'ens roman per sota de les necessitats –i, per a la voluntat de voluntat que s'afirma cada vegada més, les necessitats són satisfetes sempre i a tot arreu cada vegada menys–, és necessari que la tècnica intervingui creant articles succedanis i consumint matèries primeres. Però en veritat el ersatz i la seva fabricació en massa no constitueixen un expedient provisional, sinó l'única forma possible absoluta que l'ordre creat per la posada en ordre, es manté en acció i pot ser així «ella mateixa», com el «subjecte» de totes les coses. Es planifica el creixement de les masses humanes a fi que no falti mai l'ocasió de reivindicar per a les grans masses humanes majors «espais vitals», que al seu torn exigeixen per al seu aprofitament majors masses humanes en proporció de les seves dimensions. Aquest cercle de desgast per al seu consum és l'únic procés que caracteritza la història d'un món convertit en «no món». Les naturaleses «cabdill» són aquelles que, recolzant-se en la seguretat del seu instint, s'enrolen de manera que es fan òrgans reguladors. Són els primers «empleats» en aquest assumpte que és el desgast sense reserves de l'ens al servei de la posada en seguretat del buit creat per l'abandó lluny de l'ésser. Aquest assumpte que és el desgast de l'ens té el seu punt de partida en l'obstacle que, sense saber-ho, s'oposa en ser del que cap experiència es té, i exclou per endavant, com a factors encara essencials, la distinció de nacions i pobles. De la mateixa manera que la distinció entre la guerra i la pau ha arribat a ser caduca, de la mateixa forma s'esborra també la distinció del «nacional» i de l'«internacional». Qui pensi avui dia en «europeu» no ha de témer que es retregui de ser un «internacionalista». Però és veritat també que ja no és un nacionalista, ja que no té menys cura del bé de les altres «nacions» que del seu propi.
Igualment, la uniformitat que caracteritza el desenvolupament de la història en el curs de la present època no ve d'un moviment pel qual antics sistemes polítics s'aproparien després dels recents cops. La uniformitat no és la conseqüència, sinó més aviat l'origen de les explicacions a mà armada entre aquells que pretenen dirigir aquest desgast de l'ens al preu del qual s'assegura la posada en ordre. En la uniformitat de l'ens que neix del buit creat per l'abandonament lluny de l'ésser, tot està subordinat a aquesta seguretat calculable de l'ordre de l'ens que sotmet a aquest últim a la voluntat de voluntat; i a tot arreu, abans de qualsevol diferenciació nacional, aquesta conformitat de l'ens porta amb si la uniformitat en la direcció, per la qual totes les formes polítiques no són més que un instrument de direcció entre les altres. Consistint la realitat en la uniformitat del càlcul traduïble en plans, cal que l'home entre també en la uniformitat, si vol romandre en contacte amb la realitat. Un home sense uniforme avui dia ja fa una impressió d'irrealitat com d'un ésser estranger al nostre món. L'ens és l'únic admès al món de la voluntat; s'estén en una absència de diferenciació que no està dominada més que per una acció i una organització regides pel «principi de productivitat». Aquest últim sembla portar amb si un ordre jeràrquic, però en realitat està fundat en l'absència de tota jerarquia i determinat per ella, ja que a tot arreu la fi de la producció no és més que el buit uniforme en el si del qual el desgast de tot treball posa en seguretat la posada en ordre. Salta a la vista que el que es deriva d'aquest principi és l'absència de diferenciació i aquesta no és de cap manera idèntica a una simple anivellació que s'acontenta a invertir les jerarquies preexistents. L'absència de diferenciació que acompanya al desgast total prové d'una voluntat «positiva» de no admetre cap jerarquia conforme al prevalgut del buit de l'exposat. Aquesta absència de diferenciació testifica que el fons apropiat al no món de l'abandó lluny del ser ha estat posat en seguretat. La terra apareix com el no món del desencaminament. Des del punt de vista de la història del ser és l'astre desencaminat.
Superación de la metafísica, en Ensayos y conferencias. De F. Canals, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1982, p.281-288. |
Original en castellà
XIX. La técnica, como forma suprema de la conciencia –entendida esta última en sentido técnico– y la ausencia de meditación como incapacidad organizada, impenetrable en sí misma, de llegar a una relación con «lo que merece ser interrogado», son solidarias una de otra: son la misma cosa.
XX. [...] Obteniendo su seguridad extrema, absoluta, la voluntad de poder hace que todas las cosas sean seguras y per cuanto ella es la única que dirige; es, pues, la única que es exacta. La exactitud de la voluntad de voluntad la reafirma ella misma de una forma total y absoluta. Lo que le obedece es exacto y ordenado porque en la voluntad de voluntad reside el único orden. Una vez la voluntad de voluntad ha llegado a estar segura de sí misma, el ser inicial de la verdad se ha perdido. La exactitud de la voluntad de voluntad es lo no verdadero pura y simplemente. La exactitud de lo no verdadero posee una irresistibilidad propia en todo el dominio de la voluntad de voluntad. Pero la exactitud de lo no verdadero que permanece oculto como tal es, al mismo tiempo, la cosa menos tranquilizadora que pueda producirse en la inversión del ser de la verdad. Lo exacto domina a lo verdadero y prescinde de la verdad. Querer una seguridad absoluta es ponerse ya en una inseguridad universal.
XXIII. [...] La voluntad de voluntad niega todo fin en sí mismo y no tolera ningún fin sino es como medio a fin de vencerse a sí misma en el juego, deliberadamente, y de organizar un espacio para este juego. No obstante, la voluntad de voluntad, cuando debe instalarse en el ente no puede presentarse como lo que ella es: la anarquía de las catástrofes; es preciso, pues, que muestre otras legitimaciones. Entonces la voluntad de voluntad empieza a hablar de «misión». Misión que no es pensada en la perspectiva de algo inicial y de su conservación, sino como el fin asignado en nombre de un pretendido «destino» que justifica así la voluntad de voluntad.
XXIV. La lucha entre los que están en el poder y aquellos que quieren apoderarse de él: por ambos lados se lucha por el poderío. El poderío es en todas partes el factor determinante. Como consecuencia de esta lucha por el poderío, el ser del poderío es colocado en ambos lados en el ser de su dominación absoluta. Pero al mismo tiempo una cosa se esconde aquí: a saber, que esta lucha se desarrolla al servicio del poderío y es querida por él. El poderío ha tomado desde el principio a estas luchas en su mano. Únicamente la voluntad de voluntad da poder a estas luchas. Pero si el poderío domina de esta forma las cosas humanas, lo hace de tal manera que quita al hombre la posibilidad de evadirse jamás, por estos caminos, del olvido del ser. Esta lucha es necesariamente planetaria y como tal no puede, por su naturaleza, conducir a ninguna decisión, porque no hay nada que ella pueda decidir, ya que queda excluida de toda distinción (de la diferencia del ser con relación al ente) y por tanto de toda verdad, y que su propia fuerza la echa de nuevo en lo que no tiene destino: en el abandono lejos del ser.
XXVI. [...] Los signos del último abandono lejos del ser son las proclamaciones de las «ideas» y de los «valores», y el imprevisible vaivén entre la «acción», colocada en lugar primordial, y el «espíritu» juzgado indispensable. Todo esto se encuentra ya cogido por el mecanismo del equipo del proceso de ordenación. Este proceso está determinado, por su parte, por el vacío que resulta del abandono lejos del ser. En lo interior de tal vacío, la consumación del ente para las fabricaciones de la técnica –de la cual la cultura forma también parte– es la única salida por la cual el hombre tan pagado de sí mismo podrá salvar todavía la subjetividad transfiriéndola al superhombre. Infrahombre y superhombre son la misma y única cosa, se completan de la misma manera que l'animal rationale de la metafísica; el «abajo» de la animalidad y el «arriba» de la razón están inseparablemente unidos y se corresponden. Infrahombre y superhombre deben aquí pensarse metafísicamente y no como apreciaciones morales.
El consumo del ente como tal y en su curso está determinado por el equipo en el sentido metafísico, por el cual el hombre se yergue como «señor» de lo «elemental». El consumo incluye el uso ordenado del ente, el cual viene a ser la ocasión y la materia de realizaciones y de un acrecentamiento de estas últimas. Este uso del ente es utilizado a su vez en beneficio del equipo. Pero como éste no sirve más que para transformar en certezas el mejoramiento de los rendimientos y la propia puesta en seguridad, y como el objetivo así pretendido es en verdad la ausencia del objetivo, semejante uso en realidad es un desgaste.
Las guerras mundiales y su aspecto totalitario son las consecuencias del abandono lejos del ser. Propenden a poner en seguridad algo como un fondo, como una forma permanente de desgaste. El hombre se encuentra así cogido, por su parte, en este proceso y deja en adelante ver su carácter: ser la más importante de las materias primas. El hombre «es la más importante de las materias primas» porque es el sujeto de todo el desgaste, queremos decir que da a ese proceso toda su voluntad, sin condiciones, y así viene a ser al mismo tiempo el «objeto» del abandono lejos del ser. Las guerras mundiales constituyen, en la forma que revisten, la supresión de la diferencia entre la guerra y la paz, supresión que se ha hecho necesaria desde que el ente queda abandonado lejos de toda verdad del ser y que el «mundo» se ha convertido en un «no mundo».
Porque el «mundo», visto desde el ángulo de la historia del ser designa la presencia no objetiva de la verdad del ser para el hombre, en cuanto el hombre es, en su mismo ser, transfundido en el ser. En la época en que el poder es el único en ser poderoso, es decir, en que el ente, sin retención ni reserva, presiona para ser consumido, el mundo se ha convertido en un «no mundo», en la misma medida en que el ser está presente pero sin fuerza propia. El ente es real en cuanto efectivo. La acción operante está en todas partes, mientras que en ningún sitio el mundo se constituye como mundo, y, sin embargo, el ser aún está presente, aunque olvidado. Más allá de la guerra y de la paz reina el extravío pura y simplemente, en el cual el desgaste del ente permite a la puesta en orden asegurarse a sí misma a partir del vacío dejado por el abandono lejos del ser. Cambiadas, habiendo perdido su propia esencia, la «guerra» y la «paz» caen en el extravío; han llegado a ser irreconocibles, no apareciendo ya ninguna diferencia entre ellas; han desaparecido en el desarrollo puro y simple de las actividades que, cada vez más, hacen las cosas hacederas. Si no se puede responder a la pregunta: ¿cuándo volverá la paz?, no es porque no se pueda percibir el fin de la guerra, sino porque la pregunta se dirige a algo que ya no existe, no siendo ya la guerra algo que pueda desembocar en una paz. La guerra se ha convertido en una variedad del desgaste del ente, que continúa en tiempo de paz. Contar con una larga guerra no es más que una manera, ya rebasada, de conocer lo que aporta de nuevo la edad del desgaste. Esta larga guerra, su duración, progresa lentamente, no hacia una paz a la manera antigua, sino hacia un estado de cosas en que el elemento «guerra» ya no será sentido como tal, y el elemento «paz» no tendrá ya sentido ni substancia. El extravío ignora toda verdad del ser; en revancha, desarrolla en todos los distritos, con su equipo completo, el orden y la seguridad producidos por los «planes». En el círculo formado por los distritos, los dominios particulares del equipo humano llegan a ser necesariamente «sectores»; el «sector» poesía, el «sector» cultura no son más que dominios cuya posesión está asegurada por planes: dominios, entre otros, del «dirigismo» del momento. La indignación moral de los que todavía no saben lo que es, se vuelve a menudo contra lo arbitrario y las pretensiones de dominación de los «caudillos». Es la forma más fatal de la apreciación que todavía se hace de ellos.
Lo que es propio de los «caudillos» es el despecho condenado a reprimir el escándalo del que ellos son la causa, aunque solamente en apariencia, pues ellos no son los que actúan. Se cree que los «caudillos», en el furor ciego de un egoísmo exclusivo, se han arrogado todos los derechos y lo han regulado todo según su fantasía. En realidad representan las consecuencias necesarias del hecho de que el ente haya pasado al mundo del extravío, allí donde se extiende el vacío que exige un orden y una seguridad del ente. De ahí la necesidad de una «dirección», es decir, de un cálculo que por sus planes ponga en seguridad la totalidad del ente. Es necesario, pues, poner en pie y equipar hombres asignados al trabajo de dirección.
Los «caudillos» son los obreros del equipo que tienen el poder de decisión y que vigilan todos los sectores en los que el «desgaste» del ente es puesto en seguridad: porque la totalidad del círculo «de los distritos» está bajo su mirada y de esta forma dominan el extravío en la medida que es calculable. El tenerlo todo bajo su mirada, es la forma más adecuada a esta capacidad de calcular que, de antemano, es empleada enteramente sobre la necesidad de acciones siempre más poderosas por las cuales se ponen en seguridad las regulaciones al servicio de las próximas posibilidades de ordenación. Subordinar todo esfuerzo posible al conjunto de la organización y de la puesta en seguridad es cosa del «instinto». Esta palabra designa aquí el «intelecto», el cual supera este entendimiento limitado, que calcula solamente a corto plazo, y al «intelectualismo» del cual nada escapa de lo que debe figurar, a título de «factor», en el balance de descuentos de los diferentes «sectores». El instinto es esta elevación del intelecto que corresponde al superhombre y conduce al cálculo absoluto de todas las cosas. Como este cálculo gobierna enteramente a la voluntad, parece que no haya nada más del lado de la voluntad, excepto la seguridad en la inclinación pura y simple que empuja al hombre a calcular, y para el cual «calcularlo todo» es la primera regla del cálculo. El «instinto» pasaba hasta ahora por ser un rasgo distintivo del animal, que en su esfera vital decide lo que le es útil o perjudicial, el cual sigue sin tener otra norma. La seguridad del instinto en el animal responde al hecho de que este último está encerrado en su esfera de intereses y no ve más allá. A los plenos poderes dados al superhombre responde la liberación total del infrahombre. El impulso del animal y la ratio del hombre llegan a ser idénticos.
Pedir que el instinto sea reconocido como carácter del superhombre es decir que la condición del infrahombre –en sentido metafísico– es un elemento del superhombre, de tal forma, sin embargo, que la animalidad esté sometida –por completo y bajo cada una de sus formas– al cálculo y a la organización (higiene social, reproducción dirigida). Siendo el hombre la más importante de las materias primas puede esperarse que un día, basándonos en las investigaciones de los químicos contemporáneos, se edificarán fábricas para la producción artificial de esta materia prima. Los trabajos del químico Kuhn, el que este año (1951), en la ciudad de Frankfurt, le han concedido el premio Goethe, abren ya la posibilidad de organizar y regular, siguiendo las necesidades, la producción de seres vivientes machos y hembras. Al dirigismo literario en el sector «cultura» responde en buena lógica el dirigismo en materia de fecundación. (Que una gazmoñería no se oculte detrás de distinciones que ya no existen.) Las necesidades en materia prima humana son, por parte de la puesta en orden, a fin de equipar, sometidas a las mismas regulaciones que las necesidades en libros recreativos o poesía, para cuya confección el poeta no es más importante que el aprendiz de encuadernador, el cual ayuda a encuadernar las poesías para una biblioteca de empresa, yendo, por ejemplo, a buscar el cartón necesario al almacén.
El desgaste en todas las materias, comprendida la materia prima «hombre» en beneficio de la producción técnica de la posibilidad absoluta de fabricarlo todo, está secretamente determinada por el vacío total en que el ente, o el entresijo de lo real, está contenido. Este vacío debe ser completamente llenado. Pero como el vacío del ser, sobre todo cuando no puede ser sentido como tal, no puede jamás ser colmado por la plenitud del ente, no queda para sustraerse a él más que organizar sin cesar el ente para hacer posible, de una manera permanente, la puesta en orden entendida como la forma bajo la cual la acción, sin objetivo, es puesta en seguridad. Vista bajo este ángulo, la técnica que, sin saberlo, está en relación con el vacío del ser, es entonces la organización de la penuria. En todas partes donde el ente permanece por debajo de las necesidades –y, para la voluntad de voluntad que se afirma cada vez más, las necesidades son satisfechas siempre y en todas partes cada vez menos–, es necesario que la técnica intervenga creando artículos sucedáneos y consumiendo materias primas. Pero en verdad el ersatz y su fabricación en masa no constituyen un expediente provisional, sino la única forma posible absoluta en que el orden creado por la puesta en orden, se mantiene en acción y puede ser así «ella misma», como el «sujeto» de todas las cosas. Se planifica el crecimiento de las masas humanas a fin de que no falte nunca la ocasión de reivindicar para las grandes masas humanas mayores «espacios vitales», que a su vez exigen para su aprovechamiento mayores masas humanas en proporción de sus dimensiones. Este círculo de desgaste para su consumo es el único proceso que caracteriza la historia de un mundo convertido en «no mundo». Las naturalezas «caudillo» son aquellas que, apoyándose en la seguridad de su instinto, se enrolan de modo que se hacen órganos reguladores. Son los primeros «empleados» en este asunto que es el desgaste sin reservas del ente al servicio de la puesta en seguridad del vacío creado por el abandono lejos del ser. Este asunto que es el desgaste del ente tiene su punto de partida en el obstáculo que, sin saberlo, se opone al ser del que ninguna experiencia se tiene, y excluye de antemano, como factores aún esenciales, la distinción de naciones y pueblos. Del mismo modo que la distinción entre la guerra y la paz ha llegado a ser caduca, de la misma forma se borra también la distinción de lo «nacional» y de lo «internacional». Quien piense hoy día en «europeo» no tiene que temer que se reproche de ser un «internacionalista». Pero es verdad también que ya no es un nacionalista, ya que no tiene menos cuidado del bien de las otras «naciones» que del suyo propio.
Igualmente, la uniformidad que caracteriza el desarrollo de la historia en el curso de la presente época no viene de un movimiento por el cual antiguos sistemas políticos se acercarían después de los recientes golpes. La uniformidad no es la consecuencia, sino más bien el origen de las explicaciones a mano armada entre aquellos que pretenden dirigir este desgaste del ente al precio del cual se asegura la puesta en orden. En la uniformidad del ente que nace del vacío creado por el abandonolejos del ser, todo está subordinado a esta seguridad calculable del orden del ente que somete a este último a la voluntad de voluntad; y en todas partes, antes de cualquier diferenciación nacional, esta conformidad del ente lleva consigo la uniformidad en la dirección, por la cual todas las formas políticas no son más que un instrumento de dirección entre las demás. Consistiendo la realidad en la uniformidad del cálculo traducible en planes, es preciso que el hombre entre también en la uniformidad, si quiere permanecer en contacto con la realidad. Un hombre sin uni-forme hoy día ya da una impresión de irrealidad como de un ser extranjero en nuestro mundo. El ente es el único admitido en el mundo de la voluntad; se extiende en una ausencia de diferenciación que no está dominada más que por una acción y una organización regidas por el «principio de productividad». Este último parece llevar consigo un orden jerárquico, pero en realidad está fundado en la ausencia de toda jerarquía y determinado por ella, ya que en todas partes el fin de la producción no es más que el vacío uniforme en el seno del cual el desgaste de todo trabajo pone en seguridad la puesta en orden. Salta a la vista que lo que se deriva de este principio es la ausencia de diferenciación y ésta no es en modo alguno idéntica a una simple nivelación que se contenta con invertir las jerarquías preexistentes. La ausencia de diferenciación que acompaña al desgaste total proviene de una voluntad «positiva» de no admitir ninguna jerarquía conforme al primado del vacío de lo expuesto. Esta ausencia de diferenciación atestigua que el fondo apropiado al no mundo del abandono lejos del ser ha sido puesto en seguridad. La tierra aparece como el no mundo del extravío. Desde el punto de vista de la historia del ser es el astro extraviado.