Freud: l'agressivitat i la cultura: instint de vida i instint de mort
De Wikisofia
El terme libido pot seguir aplicant-se a les manifestacions de l'Eros per a destriar-les de l'energia inherent a l'instint de mort. cal confessar que ens resulta molt més difícil captar aquest últim i que, en certa manera únicament ho conjecturem com una espècie de residu o romanent ocult després de l'Eros, sostraient-se a la nostra observació atès que no es manifesti en l'amalgama amb el mateix. En el sadisme, on desvia a la seva manera i conveniència el fi eròtic, sense deixar de satisfer per això l'impuls sexual, aconseguim el coneixement més diàfan de la seva essència i de la seva relació amb l'Eros. Però àdhuc on apareix sense propòsits sexuals, àdhuc en la més cega fúria destructiva, no es pot deixar de reconèixer que la seva satisfacció s'acompanya d'extraordinari plaer narcisista, doncs ofereix al jo la realització de les seves més arcaics desitjos d'omnipotència. Atenuat i dominat, gairebé coartat en la seva fi, l'instint de destrucció dirigit als objectes ha de procurar al jo la satisfacció de les seves necessitats vitals i el domini sobre la Naturalesa. Atès que, en efecte, hem recorregut principalment a arguments teòrics per a fonamentar l'instint de mort, hem de concedir que no està a l'abric de les objeccions d'idèntica índole; però, en tot cas, tal és com el considerem en l'estat actual dels nostres coneixements. La investigació i l'especulació futures ens subministren, amb seguretat, la decisiva claredat sobre aquest tema.
En tot el que segueix adoptaré, doncs, el punt de vista que la tendència agressiva és una disposició instintiva innata i autònoma de l'ésser humà; a més, reprenc ara la meva afirmació que aquella constitueix el obstacle més gran amb què ensopega la cultura. En el curs d'aquesta investigació se'ns va imposar alguna vegada la intuïció que la cultura seria un procés particular que es desenvolupa sobre la humanitat, i encara ara ens subjuga aquesta idea. Afegirem que es tracta d'un procés posat al servei de l'Eros, destinat a condensar en una unitat vasta, en la humanitat, als individus aïllats. després a les famílies, les tribus, els pobles i les nacions. No sabem per què cal que sigui així: acceptem que és, simplement, l'obra de l'Eros. Aquestes masses humanes han de ser vinculades libidinalment, perquè ni la necessitat per si sola ni els avantatges de la comunitat de treball bastarien per a mantenir-les unides. Però el natural instint humà d'agressió, l'hostilitat d'un contra tots i de tots contra un, s'oposa a aquest designi de la cultura. Aquest instint d'agressió és el descendent i principal representant de l'instint de mort, que hem trobat al costat de l'Eros i que amb ell comparteix la dominació del món. Ara, crec, el sentit de l'evolució cultural ja no ens resultarà impenetrable; per força ha de presentar-nos la lluita entre Eros i mort, instint de vida i instint de destrucció, tal com es duu a terme en l'espècie humana. Aquesta lluita és, en suma, el seu contingut essencial, i per això l'evolució cultural pot ser definida breument com la lluita de l'espècie humana per la vida. I és aquest combat dels Titans el que nostres nodrisses pretenen aplacar en el seu «amanyac del Cel»!
| El malestar en la cultura, en Obras completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1968, vol. III p.45-46. |
Original en castellà
El término libido puede seguir aplicándose a las manifestaciones del Eros para discernirlas de la energía inherente al instinto de muerte. Cabe confesar que nos resulta mucho más difícil captar este último y que, en cierta manera únicamente lo conjeturamos como una especie de residuo o remanente oculto tras el Eros, sustrayéndose a nuestra observación toda vez que no se manifieste en la amalgama con el mismo. En el sadismo, donde desvía a su manera y conveniencia el fin erótico, sin dejar de satisfacer por ello el impulso sexual, logramos el conocimiento más diáfano de su esencia y de su relación con el Eros. Pero aun donde aparece sin propósitos sexuales, aun en la mas ciega furia destructiva, no se puede dejar de reconocer que su satisfacción se acompaña de extraordinario placer narcisista, pues ofrece al yo la realización de sus más arcaicos deseos de omnipotencia. Atenuado y domeñado, casi coartado en su fin, el instinto de destrucción dirigido a los objetos debe procurar al yo la satisfacción de sus necesidades vitales y el dominio sobre la Naturaleza. Dado que, en efecto, hemos recurrido principalmente a argumentos teóricos para fundamentar el instinto de muerte, debemos conceder que no está al abrigo de los reparos de idéntica índole; pero, en todo caso, tal es como lo consideramos en el estado actual de nuestros conocimientos. La investigación y la especulación [futuras nos suministran, con seguridad, la decisiva claridad al respecto.
En todo lo que sigue adoptaré, pues, el punto de vista de que la tendencia agresiva es una disposición instintiva innata y autónoma del ser humano; además, retomo ahora mi afirmación de que aquélla constituye el mayor obstáculo con el que tropieza la cultura. En el curso de esta investigación se nos impuso alguna vez la intuición de que la cultura sería un proceso particular que se desarrolla sobre la humanidad, y aún ahora nos subyuga esta idea. Añadiremos que se trata de un proceso puesto al servicio del Eros, destinado a condensar en una unidad vasta, en la humanidad, a los individuos aislados. luego a las familias, las tribus, los pueblos y las naciones. No sabemos por qué es preciso que sea así: aceptamos que es, simplemente, la obra del Eros. Estas masas humanas han de ser vinculadas libidinalmente, pues ni la necesidad por sí sola ni las ventajas de la comunidad de trabajo bastarían para mantenerlas unidas. Pero el natural instinto humano de agresión, la hostilidad de uno contra todos y de todos contra uno, se opone a este designio de la cultura. Dicho instinto de agresión es el descendiente y principal representante del instinto de muerte, que hemos hallado junto al Eros y que con él comparte la dominación del mundo. Ahora, creo, el sentido de la evolución cultural ya no nos resultará impenetrable; por fuerza debe presentarnos la lucha entre Eros y muerte, instinto de vida e instinto de destrucción, tal como se lleva a cabo en la especie humana. Esta lucha es, en suma, el contenido esencial de la misma, y por ello la evolución cultural puede ser definida brevemente como la lucha de la especie humana por la vida. ¡Y es este combate de los Titanes el que nuestras nodrizas pretenden aplacar en su «arrorró del Cielo» !