Feuerbach: diferència entre l'home i l'animal
De Wikisofia
(S'ha redirigit des de: Recurs:Feuerbach: diferència entre l'home i l'animal.)
En què consisteix aquesta diferència essencial que existeix entre l'home i l'animal? La resposta més simple, més general i també més popular a aquesta qüestió és: en la consciència, però consciència entesa en sentit estricte; ja que la consciència entesa com a sentiment de si mateix, com a facultat de distinció del sensible, de la percepció i fins i tot del judici sobre les coses externes, segons determinades característiques sensibles, no pot negar-se als animals. La consciència, en sentit estricte, només existeix allí on un ésser té com a objecte el seu propi gènere la seva pròpia essencialitat. L'animal pot esdevenir objecte de si mateix com a individu –per això posseeix sentiment de si mateix–, però no com a gènere –per això manca de consciència, nom derivat de saber–. Per això, on hi ha consciència, hi ha també aptitud per a la ciència. La ciència és la consciència dels gèneres. En la vida tractem amb individus, en la ciència amb gèneres. Però només un ésser que té com a objecte el seu propi gènere, la seva essencialitat, pot convertir en objecte altres coses, altres éssers, segons la seva naturalesa essencial. L'animal, per tant, té una única vida; l'home, una vida doble; en l'animal la vida interior i exterior s'identifiquen; l'home, no obstant això, posseeix una vida interior i una altra exterior. La vida interior de l'home és la vida en relació a la seva espècie, a la seva essència. L'home pensa, és a dir, conversa, parla amb si mateix. L'animal no pot realitzar cap funció genèrica sense un altre individu exterior a ell; l'home, no obstant això, pot realitzar les funcions genèriques del pensar i parlar, que són veritables funcions genèriques, independent d'un altre individu. L'home és, al mateix temps, per a si mateix el jo i el tu; ell pot posar-se en el lloc de l'altre, precisament perquè el seu objecte no és solament la seva individualitat, sinó també la seva espècie genèrica, la seva essència.
L'essència de l'home, a diferència de la de l'animal, és no només el fonament de la religió, sinó també el seu objecte. La religió és la consciència de l'infinit; és i només pot ser la consciència que l'home té de la seva essència, no finita i limitada, sinó infinita. Un ser realment finit no té ni el més remot pressentiment ni, per descomptat, consciència, d'un ésser infinit, doncs la limitació del ser implica la limitació de la consciència. La consciència d'una eruga, la vida i el ser de la qual estan limitats en l'estret cercle d'una determinada espècie de plantes, no s'estén tampoc més enllà d'aquest àmbit limitat; distingeix perfectament aquesta planta de les altres, però no sap res més. Semblant consciència limitada, infal·lible, sense possibilitat d'error, per raó de la seva limitació, l'anomenem instint i no consciència. Consciència, en sentit propi, rigorós, i consciència de l'infinit són sinònims; consciència limitada no és consciència; la consciència és essencialment universal, naturalesa infinita. La consciència de l'infinit només pot ser consciència de la infinitud de la consciència. Amb altres paraules, en la consciència de l'infinit, l'home conscient té per objecte la infinitud de la seva pròpia essència.
Què és, llavors, l'essència de l'home, de la qual aquest és conscient, o què és el que constitueix en l'home el gènere de la humanitat pròpiament dita? La raó, la voluntat, el cor. L'home perfecte ha de posseir la facultat del pensament, la facultat de la voluntat, la facultat del cor. La facultat del pensament és la llum del coneixement, la facultat de la voluntat és l'energia del caràcter i la facultat del cor és l'amor. Raó, amor i voluntat són perfeccions, són facultats supremes, constitueixen l'essència absoluta de l'home com a home i el fi de la seva existència. L'home existeix per a conèixer, per a estimar, per a voler. Però quin és el fi de la raó? La raó mateixa. I de l'amor? L'amor. I el de la voluntat? La llibertat de voler. Coneixem per a conèixer, estimem per a estimar, volem per a voler, és a dir, per a ser lliures. El veritable ser és l'ésser que pensa, estima, vol. Veritable, perfecte, diví és solament el que existeix per a si mateix. Però així és l'amor, així la raó, així la voluntat. La trinitat divina en l'home, per sobre de l'home individual, és la unitat de raó, amor i voluntat. Raó (imaginació, fantasia, idees, opinió), voluntat, amor o cor no són facultats que l'home té –doncs ell no és res sense elles; l'home és el que és solament per elles–; són els elements que fonamenten el seu ser, ser que ell ni té ni fa, forces que l'animen, determinen i dominen, forces absolutes, divines, a les quals no pot oposar cap resistència.
| La esencia del cristianismo. Traducción de J. L. Iglesias. Sígueme, Salamanca p. 51-52. |
§ 53. L'home no es distingeix de cap manera de l'animal solament pel pensar. Tot el seu ser constitueix més aviat la seva diferència respecte a l'animal. Certament, qui no pensa, no és home; mes no perquè el pensar sigui la causa de l'ésser, sinó únicament perquè és un efecte i una particularitat necessària de l'ésser humà.
Per aquest motiu tampoc aquí tinguem necessitat de depassar el domini de la sensibilitat per a reconèixer a l'home com ser que està per sobre dels animals. L'home no és un ser particular, com ho és l'animal, sinó un ser universal i, per això, no és un ser limitat i no-lliure, sinó un ésser il·limitat i lliure; doncs universalitat, il·limitació i llibertat són inseparables. I aquesta llibertat no existeix, per exemple, en una facultat particular, en la voluntat, de la mateixa manera que aquesta universalitat no resideix en una facultat particular de la capacitat de pensar, en la raó -aquesta llibertat i aquesta universalitat s'estenen a tot el seu ser. Els sentits dels animals són, certament, més aguts que els de l'home, però només en relació amb determinades coses que estan en necessària connexió amb les necessitats dels animals, i són més aguts precisament en virtut d'aquesta determinació, d'aquesta delimitació exclusiva a alguna cosa determinada. L'home no té l'olfacte d'un gos de caça, ni el d'un corb; però això és així únicament perquè el seu olfacte és un sentit que comprèn tota classe d'olors, sent així un sentit més lliure i indiferent respecte d'olors particulars. Allí on, emperò, un sentit s'eleva per sobre dels límits de la particularitat i la seva dependència de la necessitat, allí també s'eleva a un significat i una dignitatautònomes i teorètiques: el sentit universal és enteniment, la sensibilitat universal és espiritualitat. Fins i tot els sentits inferiors, l'olfacte i el gust, s'eleven en l'home a actes espirituals, a actes científics. L'olor i el sabor de les coses són objectes de les ciències naturals. Fins i tot l'estómac de l'home, malgrat el menyspreu amb què el considerem, no és un ser animal, sinó humà, doncs és un ser universal no limitat a determinades classes d'aliments. Precisament en virtut d'això és lliure l'home de la fúria voraç amb què l'animal es llança sobre la seva presa. Deixa-li a l'home el seu cap, però posa-li l'estómac d'un lleó o d'un cavall -sens dubte, deixarà de ser un home. Un estómac limitat només s'avé amb un sentit limitat, és a dir, animal. La relació moral i raonable de l'home amb l'estómac resideix, doncs, també en el només fet de tractar-ho com un ésser humà, i no com un ser animal. Qui considera que la humanitat acaba en l'estómac i rebaixa l'estómac a la classe dels animals, també autoritza a l'home a la bestialitat en el menjar.
| Principios de la filosofía del futuro. Labor, Barcelona, 1976, p.107. |
Original en castellà
¿En qué consiste esa diferencia esencial que existe entre el hombre y el animal? La respuesta más simple, más general y también más popular a esta cuestión es: en la conciencia, pero conciencia entendida en sentido estricto; puesto que la conciencia entendida como sentimiento de sí mismo, como facultad de distinción de lo sensible, de la percepción e incluso del juicio sobre las cosas externas, según determinadas características sensibles, no puede negarse a los animales. La conciencia, en sentido estricto, sólo existe allí donde un ser tiene como objeto su propio género su propia esencialidad. El animal puede devenir objeto de sí mismo en cuanto individuo –por eso posee sentimiento de sí mismo–, pero no en cuanto género –por eso carece de conciencia, nombre derivado de saber–. Por eso, donde hay conciencia, hay también aptitud para la ciencia. La ciencia es la conciencia de los géneros. En la vida tratamos con individuos, en la ciencia con géneros. Pero sólo un ser que tiene como objeto su propio género, su esencialidad, puede convertir en objeto otras cosas, otros seres, según su naturaleza esencial. El animal, por consiguiente, tiene una única vida; el hombre, una vida doble; en el animal la vida interior y exterior se identifican; el hombre, sin embargo, posee una vida interior y otra exterior. La vida interior del hombre es la vida en relación a su especie, a su esencia. El hombre piensa, es decir, conversa, habla consigo mismo. El animal no puede realizar ninguna función genérica sin otro individuo exterior a él; el hombre, sin embargo, puede realizar las funciones genéricas del pensar y hablar, que son verdaderas funciones genéricas, independiente de otro individuo. El hombre es, al mismo tiempo, para sí mismo el yo y el tú; él puede ponerse en el lugar del otro, precisamente porque su objeto no es solamente su individualidad, sino también su especie genérica, su esencia.
La esencia del hombre, a diferencia de la del animal, es no sólo el fundamento de la religión, sino también su objeto. La religión es la conciencia de lo infinito; es y sólo puede ser la conciencia que el hombre tiene de su esencia, no finita y limitada, sino infinita. Un ser realmente finito no tiene ni el más remoto presentimiento ni, por supuesto, conciencia, de un ser infinito, pues la limitación del ser implica la limitación de la conciencia. La conciencia de una oruga, cuya vida y cuyo ser están limitados en el estrecho círculo de una determinada especie de plantas, no se extiende tampoco más allá de este ámbito limitado; distingue perfectamente esta planta de las otras, pero no sabe nada más. Semejante conciencia limitada, infalible, sin posibilidad de error, en razón de su limitación, la llamamos instinto y no conciencia. Conciencia, en sentido propio, riguroso, y conciencia de lo infinito son sinónimos; conciencia limitada no es conciencia; la conciencia es esencialmente universal, naturaleza infinita. La conciencia de lo infinito sólo puede ser conciencia de la infinitud de la conciencia. Con otras palabras, en la conciencia de lo infinito, el hombre consciente tiene por objeto la infinitud de su propia esencia.
¿Qué es, entonces, la esencia del hombre, de la que éste es consciente, o qué es lo que constituye en el hombre el género de la humanidad propiamente dicha? La razón, la voluntad, el corazón. El hombre perfecto debe poseer la facultad del pensamiento, la facultad de la voluntad, la facultad del corazón. La facultad del pensamiento es la luz del conocimiento, la facultad de la voluntad es la energía del carácter y la facultad del corazón es el amor. Razón, amor y voluntad son perfecciones, son facultades supremas, constituyen la esencia absoluta del hombre en cuanto hombre y el fin de su existencia. El hombre existe para conocer, para amar, para querer. Pero, ¿cuál es el fin de la razón? La razón misma. ¿Y del amor? El amor. ¿Y el de la voluntad? La libertad de querer. Conocemos para conocer, amamos para amar, queremos para querer, es decir, para ser libres. El verdadero ser es el ser que piensa, ama, quiere. Verdadero, perfecto, divino es solamente lo que existe para sí mismo. Pero así es el amor, así la razón, así la voluntad. La trinidad divina en el hombre, por encima del hombre individual, es la unidad de razón, amor y voluntad. Razón (imaginación, fantasía, ideas, opinión), voluntad, amor o corazón no son facultades que el hombre tiene –pues él es nada sin ellas; el hombre es lo que es solamente por ellas–; son los elementos que fundamentan su ser, ser que él ni tiene ni hace, fuerzas que lo animan, determinan y dominan, fuerzas absolutas, divinas, a las que no puede oponer resistencia alguna.
§ 53. El hombre no se distingue de ningún modo del animal solamente por el pensar. Todo su ser constituye más bien su diferencia con respecto al animal. Ciertamente, quien no piensa, no es hombre; mas no porque el pensar sea la causa del ser, sino únicamente porque es un efecto y una particularidad necesaria del ser humano.
De ahí que tampoco aquí tengamos necesidad de rebasar el dominio de la sensibilidad para reconocer al hombre como ser que está por encima de los animales. El hombre no es un ser particular, como lo es el animal, sino un ser universal y, por ello, no es un ser limitado y no-libre, sino un ser ilimitado y libre; pues universalidad, ilimitación y libertad son inseparables. Y esta libertad no existe, por ejemplo, en una facultad particular, en la voluntad, del mismo modo que esta universalidad no reside en una facultad particular de la capacidad de pensar, en la razón -esta libertad y esta universalidad se extienden a todo su ser. Los sentidos de los animales son, ciertamente, más agudos que los del hombre, pero sólo en relación con determinadas cosas que están en necesaria conexión con las necesidades de los animales, y son más agudos precisamente en virtud de esta determinación, de esta delimitación exclusiva a algo determinado. El hombre no tiene el olfato de un perro de caza, ni el de un cuervo; pero ello es así únicamente porque su olfato es un sentido que comprende toda clase de olores, siendo así un sentido más libre e indiferente respecto de olores particulares. Allí donde, empero, un sentido se eleva por encima de los límites de la particularidad y su dependencia de la necesidad, allí también se eleva a un significado y una dignidadautónomas y teoréticas: el sentido universal es entendimiento, la sensibilidad universal es espiritualidad. Incluso los sentidos inferiores, el olfato y el gusto, se elevan en el hombre a actos espirituales, a actos científicos. El olor y el sabor de las cosas son objetos de las ciencias naturales. Incluso el estómago del hombre, a pesar del menosprecio con que lo consideramos, no es un ser animal, sino humano, pues es un ser universal no limitado a determinadas clases de alimentos. Precisamente en virtud de esto es libre el hombre de la furia voraz con que el animal se lanza sobre su presa. Déjale al hombre su cabeza, pero ponle el estómago de un león o de un caballo -sin duda, dejará de ser un hombre. Un estómago limitado sólo se aviene con un sentido limitado, esto es, animal. La relación moral y razonable del hombre con el estómago reside, pues, también en el sólo hecho de tratarlo como un ser humano, y no como un ser animal. Quien considera que la humanidad termina en el estómago y rebaja el estómago a la clase de los animales, también autoriza al hombre a la bestialidad en el comer.
__________________________________________________