Carnap, Rudolf: manca de sentit de la metafísica
De Wikisofia
Probablement la majoria dels errors lògics comeses quan es confeccionen pseudoproposicions es basa en les deficiències lògiques que infecten, en el nostre llenguatge, l'ús de la paraula ser [...]. La primera deficiència resideix en l'ambivalència de la paraula «ser». Aquesta s'utilitza de vegades com a còpula que antecedeix a i es relaciona amb un predicat («jo sóc l'autor d'aquest estudi»), mentre que en unes altres designa existència («jo sóc»). Aquest error resulta agreujat pel fet que els metafísics manquen amb freqüència d'una idea clara d'aquesta ambivalència. El segon error resideix en la forma que adquireix el verb en la seva segona significació, és a dir, la d'existència. Aquesta forma verbal mostra fictíciament un predicat on no existeix. Des de fa força temps se sap efectivament que l'existència no és una propietat (vegeu la refutació de Kant a la prova ontològica de l'existència de Déu). Però referent a això només la lògica moderna és totalment conseqüent: introdueix el signe d'existència en una fórmula sintàctica tal que no pot ser referit com un predicat a signes d'objecte, sinó només a un predicat [...]. Des de l'Antiguitat, la major part dels metafísics es va deixar seduir per la forma verbal –i amb això predicativa– de la paraula ser,i en conseqüència van formar pseudoproposicions, per exemple, «jo sóc», «déu és».
| La superación de la metafísica mediante el análisis lógico del lenguaje, en A.J. Ayer, El positivismo lógico, FCE, México 1965, p. 80 |
Original en castellà
Probablemente la mayoría de los errores lógicos cometidos cuando se confeccionan pseudoproposiciones se basa en las deficiencias lógicas que infectan, en nuestro lenguaje, el uso de la palabra ser [...]. La primera deficiencia reside en la ambivalencia de la palabra «ser». Ésta se utiliza a veces como cópula que antecede a y se relaciona con un predicado («yo soy el autor de este estudio»), mientras que en otras designa existencia («yo soy»). Este error resulta agravado por el hecho de que los metafísicos carecen con frecuencia de una idea clara de esta ambivalencia. El segundo error reside en la forma que adquiere el verbo en su segunda significación, es decir, la de existencia. Esta forma verbal muestra ficticiamente un predicado donde no existe. Desde hace bastante tiempo se sabe efectivamente que la existencia no es una propiedad (véase la refutación de Kant a la prueba ontológica de la existencia de Dios). Pero a este respecto sólo la lógica moderna es totalmente consecuente: introduce el signo de existencia en una fórmula sintáctica tal que no puede ser referido como un predicado a signos de objeto, sino sólo a un predicado [...]. Desde la Antigüedad, la mayor parte de los metafísicos se dejó seducir por la forma verbal –y con ello predicativa– de la palabra ser,yen consecuencia formaron pseudoproposiciones, por ejemplo, «yo soy», «dios es».