Camus: Sísif
De Wikisofia
Aixecar-se, prendre el tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica, el menjar, el tramvia, quatre hores de treball, el menjar, el somni i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb el mateix ritme és una ruta que se segueix fàcilment durant la major part del temps. Només que un dia s'alça el «per què» i tot comença amb aquesta lassitud tenyida de sorpresa. «Comença»: això és important. La lassitud està al final dels actes d'una vida maquinal, però inicia al mateix temps el moviment de la consciència. La desperta i provoca la continuació. La continuació és la tornada inconscient a la cadena o el despertar definitiu. Al final del despertar ve, amb el temps, la conseqüència: suïcidi o restabliment. [...]
També la intel·ligència em diu, per tant, a la seva manera, que aquest món és absurd. És inútil que la seva contrària, la raó cega, pretengui que tot és clar; jo esperava proves i desitjava que tingués raó. Mes malgrat tants segles presumptuosos i per sobre de tants homes eloqüents i persuasius, sé que això és fals. En aquest pla, almenys, no hi ha felicitat si no puc saber. Aquesta raó universal, pràctica o moral, aquest determinisme, aquestes categories que expliquen tot són com per a fer riure a l'home honrat. Res tenen a veure amb l'esperit. Neguen la seva veritat profunda: que està encadenat. En aquest univers indesxifrable i limitat adquireix d'ara endavant un sentit el destí de l'home. Una multitud d'elements irracionals s'ha alçat i ho envolta fins a la seva fi última. En la seva clarividència recobrada i ara concertada s'aclareix i es precisa la sensació de l'absurd. Jo deia que el món és absurd i corria massa. Tot el que es pot dir és que aquest món, en si mateix, no és raonable. Però el que resulta absurd és la confrontació d'aquest irracional i aquest desig desenfrenat de claredat la crida de la qual ressona en el més profund del món.
| El mito de Sísifo,Losada, Buenos Aires 1973, p. 22-31. |
Original en castellà
Levantarse, tomar el tranvía, cuatro horas de oficina o de fábrica, la comida, el tranvía, cuatro horas de trabajo, la comida, el sueño y lunes, martes, miércoles, jueves, viernes y sábado con el mismo ritmo es una ruta que se sigue fácilmente durante la mayor parte del tiempo. Sólo que un día se alza el «por qué» y todo comienza con esa lasitud teñida de asombro. «Comienza»: esto es importante. La lasitud está al final de los actos de una vida maquinal, pero inicia al mismo tiempo el movimiento de la conciencia. La despierta y provoca la continuación. La continuación es la vuelta inconsciente a la cadena o el despertar definitivo. Al final del despertar viene, con el tiempo, la consecuencia: suicidio o restablecimiento. [...]
También la inteligencia me dice, por lo tanto, a su manera, que este mundo es absurdo. Es inútil que su contraria, la razón ciega, pretenda que todo está claro; yo esperaba pruebas y deseaba que tuviese razón. Mas a pesar de tantos siglos presuntuosos y por encima de tantos hombres elocuentes y persuasivos, sé que esto es falso. En este plano, por lo menos, no hay dicha si no puedo saber. Esta razón universal, práctica o moral, este determinismo, estas categorías que explican todo son como para hacer reír al hombre honrado. Nada tienen que ver con el espíritu. Niegan su verdad profunda: que está encadenado. En este universo indescifrable y limitado adquiere en adelante un sentido el destino del hombre. Una multitud de elementos irracionales se ha alzado y lo rodea hasta su fin último. En su clarividencia recobrada y ahora concertada se aclara y se precisa la sensación de lo absurdo. Yo decía que el mundo es absurdo y corría demasiado. Todo lo que se puede decir es que este mundo, en sí mismo, no es razonable. Pero lo que resulta absurdo es la confrontación de ese irracional y ese deseo desenfrenado de claridad cuyo llamamiento resuena en lo más profundo del mundo.