Buridan: l'ímpetu
De Wikisofia
Crec que hem de concloure que un motor, en moure el cos, imprimeix en ell un cert impetus, una certa força capaç de moure aquest cos en la direcció en la qual el va llançar el motor, sigui cap amunt o cap avall, cap a un costat o en cercle. Com més ràpidament el motor mou el mateix cos, tant més poderós és el impetus imprès en ell. És per aquest impetus pel que la pedra és moguda després que el llançador deixa de moure-la; però, a causa de la resistència de l'aire i també a causa de la gravetat de la pedra, que la inclina a moure's en una direcció oposada a la qual el impetus tendeix a moure-la, aquest impetus s'afebleix contínuament. Per tant, el moviment de la pedra es farà contínuament més lent, i, a la llarga el impetus està tan disminuït o destruït que la gravetat de la pedra preval sobre ell i mou la pedra cap avall, cap al seu lloc natural.
Crec que es pot acceptar aquesta explicació perquè les altres explicacions no semblen ser veritables, mentre que tots els fenòmens estan d'acord amb aquesta.
Perquè si es pregunta per què puc llançar una pedra més lluny que una ploma i un tros de ferro o de plom apropiat a la mà més lluny que un tros de fusta de la mateixa grandària, afirmo que la causa d'això és que la recepció de totes les formes i disposicions està en la matèria i per raó de la matèria. Per tant, com més matèria conté un cos, més impetus pot rebre i és major la intensitat amb què pot rebre-ho. Ara bé, en un cos pesat, dens, hi ha, sent iguals les altres coses, més matèria primera que en un cos lleuger, rar. Per tant, un cos pesat, dens, rep més impetus i el rep amb més intensitat [que un cos lleuger, rar]. De la mateixa forma, una certa quantitat de ferro pot rebre més calor que una quantitat igual d'aigua o de fusta. Una ploma rep un impetus tan feble que és destruït ràpidament per la resistència de l'aire i, de manera similar, si un llança amb igual velocitat un tros de fusta i un tros pesat de ferro de la mateixa grandària i forma, el tros de ferro anirà més lluny perquè el impetus imprès en ell és de major intensitat, i aquest no decau amb la mateixa rapidesa que el impetus més feble. [...]
Aquesta em sembla també ser la causa que explica per què la caiguda natural dels cossos pesats s'accelera contínuament. Al principi d'aquesta caiguda, la gravetat sola movia al cos: queia llavors més lentament; però, en moure's, aquesta gravetat imprimia en el cos un impetus,el qual impetus mueveel cos al mateix temps que la gravetat. El moviment es fa, per tant, més ràpid, i en la mesura en què es fa més ràpid, en aquesta mateixa mesura es fa el impetus més intens. És evident que el moviment anirà accelerant-se contínuament.[...]
Aquest impetus és una cosa duradora (res naturae permanentis), diferent del moviment local, per la qual el projectil és mogut [...] I és probable que aquest impetus sigui una qualitat assignada per la naturalesa per a moure el cos sobre el qual és imprès, de la mateixa manera que es diu que una qualitat impresa per un imant sobre un tros de ferro mou el ferro cap a l'imant. I és probable que de la mateixa forma que aquesta qualitat és impresa pel motor en el cos en moviment juntament amb el moviment, també sigui disminuït, corromput i obstruït, com ho és el moviment, per la resistència [del mitjà] o la tendència [natural] contrària.
| A.C.C. Crombie, Historia de la ciencia: de san Agustín a Galileo /2, Alianza, Madrid 1979, p. 68-70. |
Original en castellà
Creo que debemos concluir que un motor, al mover el cuerpo, imprime en él un cierto impetus, una cierta fuerza capaz de mover este cuerpo en la dirección en la que lo lanzó el motor, sea hacia arriba o hacia abajo, hacia un lado o en círculo. Cuanto más rápidamente el motor mueve el mismo cuerpo, tanto más poderoso es el impetus impreso en él. Es por este impetus por lo que la piedra es movida después de que el lanzador deja de moverla; pero, a causa de la resistencia del aire y también a causa de la gravedad de la piedra, que la inclina a moverse en una dirección opuesta a la que el impetus tiende a moverla, este impetus se debilita continuamente. Por tanto, el movimiento de la piedra se hará continuamente más lento, y, a la larga el impetus está tan disminuido o destruido que la gravedad de la piedra prevalece sobre él y mueve la piedra hacia abajo, hacia su lugar natural.
Creo que se puede aceptar esta explicación porque las otras explicaciones no parecen ser verdaderas, mientras que todos los fenómenos están de acuerdo con ésta.
Porque si se pregunta por qué puedo lanzar una piedra más lejos que una pluma y un trozo de hierro o de plomo apropiado a la mano más lejos que un trozo de madera del mismo tamaño, afirmo que la causa de esto es que la recepción de todas las formas y disposiciones está en la materia y por razón de la materia. Por tanto, cuanto más materia contiene un cuerpo, más impetus puede recibir y es mayor la intensidad con que puede recibirlo. Ahora bien, en un cuerpo pesado, denso, hay, siendo iguales las otras cosas, más materia prima que en un cuerpo ligero, raro. Por tanto, un cuerpo pesado, denso, recibe más impetus y lo recibe con más intensidad [que un cuerpo ligero, raro]. De la misma forma, una cierta cantidad de hierro puede recibir más calor que una cantidad igual de agua o de madera. Una pluma recibe un impetus tan débil que es destruido rápidamente por la resistencia del aire y, de manera similar, si uno lanza con igual velocidad un trozo de madera y un trozo pesado de hierro del mismo tamaño y forma, el trozo de hierro irá más lejos porque el impetus impreso en él es de mayor intensidad, y éste no decae con la misma rapidez que el impetus más débil. [...]
Ésta me parece también ser la causa que explica por qué la caída natural de los cuerpos pesados se acelera continuamente. Al principio de esta caída, la gravedad sola movía al cuerpo: caía entonces más lentamente; pero, al moverse, esta gravedad imprimía en el cuerpo un impetus,el cual impetus mueveel cuerpo al mismo tiempo que la gravedad. El movimiento se hace, por tanto, más rápido, y en la medida en que se hace más rápido, en esa misma medida se hace el impetus más intenso. Es evidente que el movimiento irá acelerándose continuamente.[...]
Este impetus es una cosa duradera (res naturae permanentis), distinta del movimiento local, por la cual el proyectil es movido [...] Y es probable que este impetus sea una cualidad asignada por la naturaleza para mover el cuerpo sobre el cual es impreso, de la misma manera que se dice que una cualidad impresa por un imán sobre un pedazo de hierro mueve el hierro hacia el imán. Y es probable que de la misma forma que esta cualidad es impresa por el motor en el cuerpo en movimiento juntamente con el movimiento, también sea disminuido, corrompido y obstruido, como lo es el movimiento, por la resistencia [del medio] o la tendencia [natural] contraria.
A.C.C. Crombie, Historia de la ciencia: de san Agustín a Galileo /2, Alianza, Madrid 1979, p. 68-70.