Bueno, Gustavo: criteris ontològics del materialisme filosòfic

El materialisme filosòfic ofereix un sistema de coordenades capaç de traduir als seus termes el nucli essencial de la filosofia clàssica. Es tracta d'una doctrina acadèmica (no vulgar), crítica (no simplista i dogmàtica com el Diamat), dialèctica i filosòfica (no cientista com la d'Havemann), l'originalitat de la qual resideix en l'afirmació que tota filosofia veritable ha de ser considerada com a materialista.

En el seu esquelet, l'ontologia materialista distingeix dos plans:

I. L'ontologia general, el contingut de la qual és la Idea de matèria ontològic-general (M), definida positivament com a pluralitat (parts extra parts), exterioritat i codeterminació.

II. L'ontologia especial, la realitat positiva de la qual són tres gèneres de materialitat, que constitueixen el camp de variabilitat empíric transcendental del món (M_i, és a dir M_i= (M₁, M₂, M₃). Aquesta arquitectura trimembre recorda la tripartició ontològica especial de Wolff (Món, Ànima i Déu), de la qual ens distancia històricament la crítica executada per Kant en la seva Dialèctica Transcendental i la subsegüent substitució, en l'idealisme alemany, per una estructura bimembre (Filosofia de la naturalesa / Filosofia de l'esperit), que, encara que modificada, segueix pervivint en el Marxisme (dialèctica de la naturalesa / dialèctica de la història). L'arquitectura trimembre de l'Ontologia especial manté una estreta correspondència amb l'estructura trimembre dels eixos de l'espai gnoseològic. Així, referint-nos a l'eix sintàctic, els termes de les ciències es corresponen amb les realitats del primer gènere (fisicalistes); les operacions, en tant inclouen sempre un subjecte gnoseològic, es corresponen amb les realitats del segon gènere (fenomenològiques); i les relacions (les estructures essencials, les lleis, etc., són sistemes de relacions) es corresponen amb les entitats del tercer gènere.

Tornar a aquesta arquitectura trimembre té un triple sentit crític:

(i) demostrar les limitacions internes de la críticailustrada, que pretén destruir la divinitat ignorant-la, en lloc de concedir-li un sentit ontològic ateu en M₃.

(ii) recuperar per al materialisme l'enorme massa de veritats filosòfiques construïdes històricament, que passen moltes vegades per ser simples errors espiritualistes o idealistes.

(iii) superar definitivament el dualisme hegelià, l'herència del qual ha hipotecat i bloquejat el desenvolupament del materialisme marxista. Aquesta superació es duu a terme simultàniament en tots dos plans. En el pla ontològico-general es nega tot cosmisme mundanista, que abriga la idea metafísica de l'univers com una omnitudo realitatis ordenada, en la qual «tot el racional és real i viceversa». ja que M és una pluralitat infinita, el materialisme nega tant el monisme com el holisme harmonista. Al seu torn, en el pla de l'ontologia especial s'afirma la incommensurabilitat dels tres gèneres de materialitat, tesi que s'oposa a tot formalisme, entenent per tal les doctrines reduccionistes que pretenen explicar íntegrament algun gènere en termes d'un altre. Les varietats algebraiques del formalisme (primari, secundari, terciari, etc.) es corresponen amb els gèneres de materialitat que passem a exposar breument.

Per M₁ (primer gènere de materialitat), entenem totes les entitats constitutives del món físic exterior, tals com a roques, organismes, camps electromagnètics, explosions nuclears, edificis o satèl·lits artificials.

M₂ (segon gènere de materialitat) connota tots els fenòmens de la vida interior etològica, psicològica i històrica, tals com un mal de queixal, una conducta d'aguait o una estratègia bèl·lica. El seu reconeixement no implica practicar l'espiritualisme ni el solipsisme, ja que les relacions reflexives no són originàries i la consciència és social, supraindividual, i s'objectiva a través del llenguatge.

M₃ (tercer gènere de materialitat) comprèn tots els objectes abstractes tals com l'espai projectiu reglat, les rectes paral·leles, el conjunt infinit dels nombres primers, la Langue de Saussure o les relacions morals contingudes en l'imperatiu categòric de Kant. Per descomptat, els continguts de M₃ s'exerciten en connexió amb els continguts de M₁ i M₂, , però les tres materialitats són heterogènies i incommensurables entre si.

Les relacions entre la matèria ontològic-general i els tres gèneres de materialitat són complexes, dialèctiques i circulars, doncs M no consisteix en la suma dels M_i, ni es distribueix en ells com un gènere en els seus, espècies o un tot en les seves parts, sinó que es constitueix regressivament a partir de les contradiccions constatades entre les parts de M_i per mitjà de la seva trituració i autodestrucció efectives. Així doncs, com a producte del regressus des de «el que hi ha», la idea de matèria és una idea límit, crítica, negativa (la negació que la Matèria s'esgoti en qualsevol determinació positiva), de la qual només tenim un coneixement negatiu (que no és el mateix que la negació de tot coneixement). Perquè la negació dialèctica brolla en la relació de la matèria còsmica amb si mateixa, quan aquesta sort de relació reflexiva i autocontextual aconsegueix ella mateixa la forma d'una contradicció. Aquest procés, les ressonàncies del qual neoplatòniques no ocultem, implica la presència d'una consciència o Ego transcendental (E), per la mediació del qual s'exerciten autocontextualment, tant el regressus destructiu des de les aparences ontològic-especials, com el progressus constructiu cap a la symploké dialèctica o cap a l'establiment de les legalitats racionals dels diferents gèneres. La instància E juga un paper essencial, perquè suposa un límit infranquejable, «transcendental», que la crítica regressiva no pot depassar, sota pena de nihilisme o escepticisme. Però, a més, hi ha un privilegi de la corporeïtat humana de E, a l'escala de la qual s'ajusta el món, conseqüent amb el materialisme, fins a l'extrem d'arribar a convertir-la en punt d'articulació entre els diferents gèneres de materialitat.

G. Bueno, A. Hidalo i C. Iglesias, Symploké, Ediciones Júcar, Madrid 1991, 3ª ed., p. 40-41.

---

Original en castellà

El materialismo filosófico oferta un sistema de coordenadas capaz de traducir a sus términos el núcleo esencial de la filosofía clásica. Se trata de una doctrina académica (no vulgar), crítica (no simplista y dogmática como el Diamat), dialéctica y filosófica (no cientista como la de Havemann), cuya originalidad reside en la afirmación de que toda filosofía verdadera debe ser considerada como materialista.

En su esqueleto, la ontología materialista distingue dos planos:

I. La ontología general, cuyo contenido es la Idea de materia ontológico-general (M), definida positivamente como pluralidad (partes extra partes), exterioridad y codeterminación.

II. La ontología especial, cuya realidad positiva son tres géneros de materialidad, que constituyen el campo de variabilidad empírico transcendental del mundo (M_i, es decir M_i= (M₁, M₂, M₃). Esta arquitectura trimembre recuerda la tripartición ontológica especial de Wolff (Mundo, Alma y Dios), de la que nos distancia históricamente la crítica ejecutada por Kant en su Dialéctica Transcendental y la subsiguiente sustitución, en el idealismo alemán, por una estructura bimembre (Filosofía de la naturaleza / Filosofía del espíritu), que, aunque modificada, sigue perviviendo en el Marxismo (dialéctica de la naturaleza / dialéctica de la historia). La arquitectura trimembre de la Ontología especial mantiene una estrecha correspondencia con la estructura trimembre de los ejes del espacio gnoseológico. Así, refiriéndonos al eje sintáctico, los términos de las ciencias se corresponden con las realidades del primer género (fisicalistas); las operaciones, en tanto incluyen siempre un sujeto gnoseológico, se corresponden con las realidades del segundo género (fenomenológicas); y las relaciones (las estructuras esenciales, las leyes, etc., son sistemas de relaciones) se corresponden con las entidades del tercer género.

Regresar a esta arquitectura trimembre tiene un triple sentido crítico:

(i) demostrar las limitaciones internas de la críticailustrada, que pretende destruir la divinidad ignorándola, en lugar de concederle un sentido ontológico ateo en M₃.

(ii) recuperar para el materialismo la enorme masa de verdades filosóficas construidas históricamente, que pasan muchas veces por ser simples errores espiritualistas o idealistas.

(iii) superar definitivamente el dualismo hegeliano, cuya herencia ha hipotecado y bloqueado el desarrollo del materialismo marxista. Esta superación se lleva a cabo simultáneamente en ambos planos. En el plano ontológico-general seniega todo cosmismo mundanista, que abriga la idea metafísica del universo como una omnitudo realitatis ordenada, en la que «todo lo racional es real y viceversa». Puesto que M es una pluralidad infinita, el materialismo niega tanto el monismo como el holismo armonista. A su vez, en el plano de la ontología especial se afirma la inconmensurabilidad de los tres géneros de materialidad, tesis que se opone a todo formalismo, entendiendo por tal las doctrinas reduccionistas que pretenden explicar íntegramente algún género en términos de otro. Las variedades algebraicas del formalismo (primario, secundario, terciario, etc.) se corresponden con los géneros de materialidad que pasamos a exponer brevemente.

Por M₁ (primer género de materialidad), entendemos todas las entidades constitutivas del mundo físico exterior, tales como rocas, organismos, campos electromagnéticos, explosiones nucleares, edificios o satélites artificiales.

M₂ (segundo género de materialidad) connota todos los fenómenos de la vida interior etológica, psicológica e histórica, tales como un dolor de muelas, una conducta de acecho o una estrategia bélica. Su reconocimiento no implica practicar el espiritualismo ni el solipsismo, puesto que las relaciones reflexivas no son originarias y la conciencia es social, supraindividual, y se objetiva a través del lenguaje.

M₃ (tercer género de materialidad) comprende todos los objetos abstractos tales como el espacio proyectivo reglado, las rectas paralelas, el conjunto infinito de los números primos, la Langue de Saussure o las relaciones morales contenidas en el imperativo categórico de Kant. Por supuesto, los contenidos de M₃ se ejercitan en conexión con los contenidos de M₁ y M₂, , pero las tres materialidades son heterogéneas e inconmensurables entre sí.

Las relaciones entre la materia ontológico-general y los tres géneros de materialidad son complejas, dialécticas y circulares, pues M no consiste en la suma de los M_i, ni se distribuye en ellos como un género en sus, especies o un todo en sus partes, sino que se constituye regresivamente a partir de las contradicciones constatadas entre las partes de M_i por medio de su trituración y autodestrucción efectivas. Así pues, en tanto que producto del regressus desde «lo que hay», la Idea de Materia es una idea límite, crítica, negativa (la negación de que la Materia se agote en cualquier determinación positiva), de la que sólo tenemos un conocimiento negativo (que no es lo mismo que la negación de todo conocimiento). Porque la negación dialéctica brota en la relación de la materia cósmica consigo misma, cuando esa suerte de relación reflexiva y autocontextual alcanza ella misma la forma de una contradicción. Este proceso, cuyas resonancias neoplatónicas no ocultamos, implica la presencia de una conciencia o Ego transcendental (E), por cuya mediación se ejercitan autocontextualmente, tanto el regressus destructivo desde las apariencias ontológico-especiales, como el progressus constructivo hacia la symploké dialéctica o hacia el establecimiento de las legalidades racionales de los diferentes géneros. La instancia E juega un papel esencial, pues supone un límite infranqueable, «transcendental», que la crítica regresiva no puede rebasar, so pena de nihilismo o escepticismo. Pero, además, hay un privilegio de la corporeidad humana de E, a cuya escala se ajusta el mundo, consecuente con el materialismo, hasta el extremo de llegar a convertirla en punto de articulación entre los distintos géneros de materialidad.

---

G. Bueno, A. Hidalo y C. Iglesias, Symploké, Ediciones Júcar, Madrid 1991, 3ª ed., p. 40-41.