Bonaventura: contra els errors dels filòsofs

 6, 1. Va veure Déu que la llum era bona, i va dividir la llum de les tenebres, etc. Per la primera visió de la intel·ligència donada per la naturalesa s'ha pres aquesta expressió: Va veure Déu la llum. És a dir, va fer veure. D'això s'ha parlat abans en dues col·lacions, i primerament en la mesura que va fer veure per la consideració científica, segons que la llum irradia com a veritat de les coses, com a veritat de les paraules i com a veritat dels costums. I han estat distingides nou parts de la filosofia, els rajos principals de la qual són tres, i són del dictamen de la llum eterna, segons sant Agustí. Així mateix, que va veure, és a dir, que va fer veure per la contemplació sapiencial, il·luminant a l'ànima en si mateixa com en un mirall, en la intel·ligència com al medi manifestatiu, en la llum increada com a objecte fontal, segons sis condicions que imprimeix en la ment; segons les quals ascendeix a aquella llum, raonant, experimentant, entenent, com queda dit. I a això van arribar els filòsofs, i els nobles i dignes d'entre ells van arribar a conèixer que Déu és principi i fi i raó exemplar.

6, 2. No obstant això, Déu va dividir la llum de les tenebres, perquè així com va ser dit dels àngels, es digui dels filòsofs. Però, per què raó es diu que van seguir alguns les tenebres? Perquè, tot i que tots van veure que la causa primera és el principi i la fi de totes les coses, es van diversificar quant al mitjà. Perquè alguns van negar que existeixen en ella els exemplars de les coses; dels quals el principal sembla haver estat Aristòtil, que al començament i al final de la Metafísica i en molts altres llocs execra les idees de Plató. D'on diu que Déu no coneix una altra cosa que a si mateix i que no té necessitat de coneixement de cap altra cosa, i mou en tant que desitjat i estimat. D'aquí afirmen que Déu no coneix res o almenys no coneix cap cosa particular. Per això, el principal d'ells, Aristòtil, impugna la teoria de les idees també en els Ètics, on afirma que el suprem bé no pot ser idea. I les raons que d'això dóna no tenen valor algun i les refuta el Comentador.

6, 3. D'aquest error se segueix un altre, a saber, que Déu no té ni presciència ni providència; el que és una conseqüència que se segueix evidentment si no té en si les raons de les coses per les quals pugui conèixer-les. Diuen també que no hi ha veritat sobre el futur sinó únicament sobre els futurs necessaris; i que la veritat sobre el contingent no és veritable. I d'això se segueix que totes les coses advindrien per ventura o per necessitat fatal. I perquè és impossible que siguin fetes per ventura, per això els àrabs introdueixen la necessitat fatal, a saber, que les substàncies espirituals, que mouen l'orbe, són les causes necessàries de tot. D'això se segueix que s'oculta la veritat en la disposició del món segons penes i glòries. Perquè si les substàncies espirituals mouen sense possibilitat d'error, no poden existir ni l'infern ni el dimoni; i Aristòtil no va afirmar mai l'existència del dimoni ni de la benaurança després d'aquesta vida, segons sembla. Aquest és, doncs, el triple error, a saber, l'ocultació de l'exemplaritat, de la divina providència i de la disposició del món.

6, 4. D'aquests errors se segueix triple ceguesa o obscuritat, a saber, de l'eternitat del món, que sembla ensenyar Aristòtil, segons els doctors grecs com Gregori de Nissa, Gregori Nazianzè, Damascè, Basili i tots els comentadors àrabs, els quals diuen que Aristòtil va sentir això, i les seves pròpies paraules sembla que sonen a això. Mai trobaràs que Aristòtil digui que el món va tenir començament; més aviat contradiu a Plató, qui sembla haver estat l'únic que va ensenyar el començament dels temps. I això repugna a la llum de la veritat.

D'això se segueix una altra ceguesa, la de la unitat de l'enteniment, perquè si es posa el món etern, necessàriament se segueix una d'aquestes coses: o que les ànimes són infinites en nombre, havent estat infinits els homes, o que l'ànima és corruptible, o que existeix la transmigració d'un cos a un altre; en fi, que l'enteniment és un en tots, error aquest que s'atribueix a Aristòtil segons el Comentador.

D'aquests dos errors se segueix que no existeix ni felicitat ni pena després d'aquesta vida.

6, 5. Així doncs, aquests filòsofs van caure en errors i no van ser dividits de les tenebres; i aquests són errors pèssims. I encara no han estat tancats amb clau els pous de l'abisme. Aquestes són les tenebres d'Egipte; perquè tot i que semblava haver-hi en ells gran llum per les ciències precedents, tota ciència queda extingida per aquests errors. I uns altres, veient que va ser tan gran Aristòtil en les altres ciències i que així va dir veritat, no poden creure que en aquestes coses no hagi dit veritat.

Colaciones sobre el Hexámeron, colación 6 (en F. Canals Vidal, Textos de los grandes filósofos. Edad Media, Herder, Barcelona 1979, p. 84-86).

---

Original en castellà

6, 1. Vio Dios que la luz era buena, y dividió la luz de las tinieblas, etc... Por la primera visión de la inteligencia dada por la naturaleza se ha tomado esta expresión: Vio Dios la luz. Esto es, hizo ver. De esto se ha hablado antes en dos colaciones, y primeramente en cuanto hizo ver por la consideración científica, según que la luz irradia como verdad de las cosas, como verdad de las palabras y como verdad de las costumbres. Y han sido distinguidas nueve partes de la filosofía, cuyos rayos principales son tres, y son del dictamen de la luz eterna, según san Agustín. Asimismo, que vio, esto es, que hizo ver por la contemplación sapiencial, iluminando al alma en sí misma como en espejo, en la inteligencia como en medio manifestativo, en la luz increada como objeto fontal, según seis condiciones que imprime en la mente; según las cuales asciende a aquella luz, razonando, experimentando, entendiendo, como queda dicho. Y a esto llegaron los filósofos, y los nobles y dignos de entre ellos llegaron a conocer que Dios es principio y fin y razón ejemplar.

6, 2. No obstante, Dios dividió la luz de las tinieblas, para que así como fue dicho de los ángeles, se diga de los filósofos. Pero, ¿por qué razón se dice que siguieron algunos las tinieblas? Porque, aun cuando todos vieron que la causa primera es el principio y el fin de todas las cosas, se diversificaron en cuanto al medio. Porque algunos negaron que existen en ella los ejemplares de las cosas; de los cuales el principal parece haber sido Aristóteles, que al comienzo y al fin de la Metafísica y en muchos otros lugares execra las ideas de Platón. De donde dice que Dios no conoce otra cosa que a sí mismo y que no tiene necesidad de conocimiento de ninguna otra cosa, y mueve en cuanto deseado y amado. De aquí afirman que Dios no conoce nada o al menos no conoce ninguna cosa particular. Por eso, el principal de ellos, Aristóteles, impugna la teoría de las ideas también en los Éticos, donde afirma que el supremo bien no puede ser idea. Y las razones que de ello da no tienen valor alguno y las refuta el Comentador.

6, 3. De este error se sigue otro, a saber, que Dios no tiene ni presciencia ni providencia; lo que es una consecuencia que se sigue evidentemente si no tiene en sí las razones de las cosas por las que pueda conocerlas. Dicen también que no hay verdad acerca de lo futuro sino únicamente sobre los futuros necesarios; y que la verdad sobre lo contingente no es verdadera. Y de esto se sigue que todas las cosas advendrían por acaso o por necesidad fatal. Y porque es imposible que sean hechas por acaso, por eso los árabes introducen la necesidad fatal, a saber, que las sustancias espirituales, que mueven el orbe, son las causas necesarias de todo. De esto se sigue que se oculta la verdad en la disposición del mundo según penas y glorias. Porque si las sustancias espirituales mueven sin posibilidad de error, no pueden existir ni el infierno ni el demonio; y Aristóteles no afirmó jamás la existencia del demonio ni de la bienaventuranza después de esta vida, según parece. Ése es, pues, el triple error, a saber, la ocultación de la ejemplaridad, de la divina providencia y de la disposición del mundo.

6, 4. De estos errores se sigue triple ceguera u obscuridad, a saber, de la eternidad del mundo, que parece enseñar Aristóteles, según los doctores griegos como Gregorio Niseno, Gregorio Nacianceno, Damasceno, Basilio y todos los comentadores árabes, los cuales dicen que Aristóteles sintió esto, y sus propias palabras parece que suenan a esto. Nunca hallarás que Aristóteles diga que el mundo tuvo comienzo; antes bien redarguye a Platón, quien parece haber sido el único que enseñó el comienzo de los tiempos. Y eso repugna a la luz de la verdad.

De esto se sigue otra ceguera, la de la unidad del entendimiento, porque si se pone el mundo eterno, necesariamente se sigue una de estas cosas: o que las almas son infinitas en número, habiendo sido infinitos los hombres, o que el alma es corruptible, o que existe la transmigración de un cuerpo a otro; en fin, que el entendimiento es uno en todos, error éste que se atribuye a Aristóteles según el Comentador.

De estos dos errores se sigue que no existe ni felicidad ni pena después de esta vida.

6, 5. Así pues, estos filósofos cayeron en errores y no fueron divididos de las tinieblas; y éstos son errores pésimos. Y todavía no han sido cerrados con llave los pozos del abismo. Éstas son las tinieblas de Egipto; porque aun cuando parecía haber en ellos gran luz por las ciencias precedentes, toda ciencia queda extinguida por estos errores. Y otros, viendo que fue tan grande Aristóteles en las otras ciencias y que así dijo verdad, no pueden creer que en estas cosas no haya dicho verdad.