Boeci: definició de persona
De Wikisofia
Si la persona es dóna només en les substàncies, i aquestes racionals, i tota substància és naturalesa, i no es dóna en els universals, sinó en els individus, hem donat ja amb la definició de persona: Persona és la substància indivídua de la naturalesa racional. Amb aquesta definició hem delimitat o fixat el que els grecs anomenen ὑπόστασις, perquè el nom de «persona» sembla haver estat derivat d'un altre origen: a saber, d'aquelles «persones» que en les comèdies i tragèdies representaven a aquells homes que els interessa representar. Ara bé: «persona» ve de «personant», accentuada la penúltima. Si s'accentua l'antepenúltima, apareixerà clarament que es deriva de «sono»; i vindria de «sono» perquè en una superfície còncava es reforça més i es retorna amb més intensitat el so. Els grecs anomenen també πρόσωπα a aquestes persones, perquè es posen alguna cosa davant de la cara i oculten el rostre a la vista dels altres. Però, com, posades aquestes caretes, els actors representaven en les tragèdies o comèdies als quals volien representar, per exemple, a Hècuba, o a Medea, o a Simón, o a Cremes, per això van anomenar «persona» també als altres homes als quals se'ls reconeixia precisament en la forma que representaven; van anomenar els uns i els altres, els llatins «persona», i els grecs πρόσωπα.
| Sobre la persona i les dues naturaleses, cap. 3 (enC. Fernández, Els filòsofs medievals, Selecció de textos, 2 vols., BAC, Madrid 1979, vol.1, p. 545). |
Original en castellà
Si la persona se da sólo en las sustancias, y éstas racionales, y toda sustancia es naturaleza, y no se da en los universales, sino en los individuos, hemos dado ya con la definición de persona: Persona es la sustancia individua de la naturaleza racional. Con esta definición hemos delimitado o fijado lo que los griegos llaman ὑπόστασις, pues el nombre de «persona» parece haber sido derivado de otro origen: a saber, de aquellas «personas» que en las comedias y tragedias representaban a aquellos hombres que les interesa representar. Ahora bien: «persona» viene de «personando», acentuada la penúltima. Si se acentúa la antepenúltima, aparecerá claramente que se deriva de «sono»; y vendría de «sono» porque en una superficie cóncava se refuerza más y se devuelve con más intensidad el sonido. Los griegos llaman también πρόσωπα a esas personas, porque se ponen algo delante de la cara y ocultan el rostro a la vista de los demás. Pero, como, puestas esas caretas, los actores representaban en las tragedias o comedias a los que querían representar, por ejemplo, a Hécuba, o a Medea, o a Simón, o a Cremes, por eso llamaron «persona» también a los demás hombres a los cuales se les reconocía certeramente en la forma que representaban; llamaron unos y otros, los latinos «persona», y los griegos πρόσωπα.
Sobre la persona y las dos naturalezas, cap. 3 (enC. Fernández, Los filósofos medievales, Selección de textos, 2 vols., BAC, Madrid 1979, vol.1, p. 545).