Aristòtil: la intel·ligència divina

La naturalesa de la intel·ligència [divina] suscita alguns problemes. La intel·ligència sembla ser la més divina de les coses que apareixen com a divines. Però com ha de ser per a tenir aquest caràcter? Apareixen aquí algunes dificultats. O bé no pensa res, però, en què queda llavors la seva dignitat? És com el que dorm. O bé pensa, però el seu pensament depèn d'un altre principi, ja que la seva essència no és l'acte del pensament sinó potència, no és la substància suprema, doncs la seva dignitat consisteix a pensar. A més, tant si la seva essència és la intel·ligència [en potència], com el pensament [en acte], què pensa? En efecte, o es pensa a si mateixa o pensa una mica d'un altre. Si pensa una altra cosa, o és sempre la mateixa, o són coses diverses. Hi ha o no una diferència si l'objecte del seu pensament és el bé, o qualsevol cosa? O seria absurd que certes coses fossin objecte del seu pensament? És doncs evident que pensa el que hi ha més diví i més digne i que no canvia d'objecte, perquè seria un canvi pel pitjor, i una cosa així seria ja un moviment.

En primer lloc doncs, si [la intel·ligència divina] no és el pensament [en acte], sinó una potència, és lògic suposar que la continuïtat del pensament és una fatiga per a ella. A més és clar que hi haurà alguna cosa superior a la intel·ligència, a saber, el pensat. Ja que el pensar i l'acte del pensament pertanyeran igualment al que pensa el pitjor, de manera que, si ha d'evitar-se això, i ha d'evitar-se doncs hi ha coses que és millor no veure que veure-les, el pensament no serà el millor que hi ha.

[La intel·ligència divina] es pensa doncs a si mateixa, ja que ella és el més excel·lent que hi ha, i el seu pensament és el pensament del pensament. [No obstant això] la ciència, la sensació, l'opinió i el pensament discursiu semblen tenir sempre un objecte diferent de si mateixos, només accessòriament [s'ocupen] de si mateixos. D'altra banda, si pensar i ser pensat són coses diferents, ¿a quina de les dues es referirà l'excel·lència del pensament? Ja que no és el mateix ser un acte de pensament i el pensat. Però en alguns casos no es confon la ciència amb el seu objecte? En les ciències pràctiques [l'objecte] és la substància sense matèria i la quidditas; en les ciències teòriques, l'objecte el constitueixen el concepte i el pensament. I ja que no hi ha diferència entre el pensat i el pensament per als objectes immaterials, el pensament [diví] i el seu objecte seran idèntics, i el pensament serà el mateix que l'objecte del pensament.

Queda encara una dificultat: si l'objecte del pensament [diví] és compost. En aquest cas canviaria en passar d'una part del tot a una altra. O [no hauríem de dir més aviat que] tot el que no té matèria és indivisible? Així com el pensament humà coneix les coses compostes en un cert temps, ja que no té el seu bé en això o en allò, sinó que el seu suprem bé és un tot que és alguna cosa diferent, així també es condueix el pensament [diví] respecte de si mateix durant tota l'eternitat.

Metafísica, XIII, 9. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad antigua, Herder, Barcelona 1982, 5ª. ed., p.83-84).

---

Original en castellà

La naturaleza de la inteligencia [divina] suscita algunos problemas. La inteligencia parece ser la más divina de las cosas que aparecen como divinas. Pero ¿cómo debe ser, para tener este carácter? Aparecen aquí algunas dificultades. O bien no piensa nada, pero, ¿en qué queda entonces su dignidad? Es como el que duerme. O bien piensa, pero su pensamiento depende de otro principio, ya que su esencia no es el acto del pensamiento sino potencia, no es la substancia suprema, pues su dignidad consiste en pensar. Además, tanto si su esencia es la inteligencia [en potencia], como el pensamiento [en acto], ¿qué piensa? En efecto, o se piensa a sí misma o piensa algo de otro. Si piensa otra cosa, o es siempre la misma, o son cosas diversas. ¿Hay o no una diferencia si el objeto de su pensamiento es el bien, o cualquier cosa? ¿O seria absurdo que ciertas cosas fuesen objeto de su pensamiento? Es pues evidente que piensa lo que hay más divino y más digno y que no cambia de objeto, porque sería un cambio para lo peor, y una cosa así seria ya un movimiento.

En primer lugar pues, si [la inteligencia divina] no es el pensamiento [en acto], sino una potencia, es lógico suponer que la continuidad del pensamiento es una fatiga para ella. Además es claro que habrá algo superior a la inteligencia, a saber, lo pensado. Ya que el pensar y el acto del pensamiento pertenecerán igualmente al que piensa lo peor, de suerte que, si debe evitarse esto, y debe evitarse pues hay cosas que es mejor no ver que verlas, el pensamiento no será lo mejor que hay.

[La inteligencia divina] se piensa pues a sí misma, ya que ella es lo más excelente que hay, y su pensamiento es el pensamiento del pensamiento. [Sin embargo] la ciencia, la sensación, la opinión y el pensamiento discursivo parecen tener siempre un objeto diferente de sí mismos, sólo accesoriamente [se ocupan] de sí mismos. Por otra parte, si pensar y ser pensado son cosas distintas ¿a cuál de las dos se referirá la excelencia del pensamiento? Ya que no es lo mismo ser un acto de pensamiento y lo pensado. Pero en algunos casos ¿no se confunde la ciencia con su objeto? En las ciencias prácticas [el objeto] es la substancia sin materia y la quidditas; en las ciencias teóricas, el objeto lo constituyen el concepto y el pensamiento. Y puesto que no hay diferencia entre lo pensado y el pensamiento para los objetos inmateriales, el pensamiento [divino] y su objeto serán idénticos, y el pensamiento será lo mismo que el objeto del pensamiento.

Queda aún una dificultad: si el objeto del pensamiento [divino] es compuesto. En este caso cambiaría al pasar de una parte del todo a otra. O ¿[no deberíamos decir más bien que] todo lo que no tiene materia es indivisible? Así como el pensamiento humano conoce las cosas compuestas en un cierto tiempo, ya que no tiene su bien en esto o en aquello, sino que su supremo bien es un todo que es algo distinto, así también se conduce el pensamiento [divino] respecto de si mismo durante toda la eternidad.