Aristòtil: definició de l'ànima
De Wikisofia
[...] D'això es dedueix que cada cos natural que posseeix vida és una substància en el sentit de substància composta. Però ja que es tracta d'un cos de certa qualitat, és a dir, que té vida, no pot ser idèntic a l'ànima, doncs el cos animat és el subjecte o matèria, no el que li és atribuït. Per tant, l'ànima ha de ser substància en el sentit de la forma d'un cos natural que té dins d'ell la vida en potència. Mes la substància formal és entelèquia; l'ànima és, llavors, l'entelèquia d'un cos d'aquesta naturalesa. Ara bé, la paraula entelèquia es pren en un doble sentit que correspon, respectivament, tant al coneixement com al seu exercici. És així manifest que l'ànima és una entelèquia com el coneixement, ja que el somni com la vigília impliquen la presència de l'ànima: la vigília és quelcom anàleg a l'exercici del coneixement, mentre que el somni sembla a la ciència posseïda sense la seva aplicació. En la història de l'individu el coneixement apareix primer que la seva ocupació o exercici.
Per aquesta raó l'ànima és, en definitiva, una entelèquia primera d'un cos natural que té la vida en potència, és a dir, d'un cos organitzat. Les parts de les plantes són així òrgans encara que extremadament simples: per exemple, la fulla serveix d'abric al pericarpi, i aquest per a preservar el fruit, mentre que les arrels són l'anàleg de la boca, doncs ambdues absorbeixen l'aliment. Si llavors hem de donar una fórmula general aplicable a tota classe d'ànima, direm que l'ànima és l'entelèquia primera d'un cos natural organitzat. Per això podem descartar per complet com a innecessària la qüestió de si l'ànima i el cos constitueixen una sola entitat; això manca de sentit, com preguntar si la cera i la figura a ella donada pel segell són una sola cosa, o, si en general, ho és la matèria d'un objecte i allò del que ell és la matèria. L'Un i l'Ésser tenen múltiples accepcions, però el seu sentit fonamental és l'entelèquia.
Nosaltres hem definit, en termes generals, allò que és ànima: ella és una substància en el sentit de la forma, és a dir, l'essència d'un cos d'una qualitat determinada. Suposem, per exemple, que una eina, tal com la destral, fos un cos natural: l'essència de la destral seria la seva substància i, per tant, la seva ànima, perquè si la substància estigués separada de la destral, aquesta no existiria, sinó quant al nom. Com ella és no resulta més que una destral. En realitat l'ànima no és l'essència i la forma d'un cos artificial sinó d'un cos natural orgànic, és a dir, que té un principi de moviment i repòs en si mateix. [....]
D'altra banda, no és el cos separat de la seva ànima el que és potencialment capaç de viure, sinó aquell que encara la posseeix. [...]
L'ànima és, llavors, inseparable del cos, almenys certes parts de l'ànima, si ella és naturalment divisible. En efecte, per a certes parts del cos, la seva entelèquia és la de les parts mateixes. No obstant això res impedeix que algunes altres parts no siguin almenys separables, en raó que no són l'entelèquia de cap cos. Així, no es veu bé si l'ànima és l'entelèquia del cos, com el pilot del navili.
Això ha de ser suficient com a exposició esquemàtica i esbós d'una definició general de l'ànima.
| De anima, II, 1, 412a-413a. (Juárez Editor, Buenos Aires 1969, p.47-50. trad. esp. de Alfredo Llanos). |
Vegeu també els següents textos d'Aristòtil sobre l'ànima:
L'ànima, com la mà, és en cert sentit totes les coses
Original en castellà
[...] De ello se deduce que cada cuerpo natural que posee vida es una sustancia en el sentido de sustancia compuesta. Pero puesto que se trata de un cuerpo de cierta cualidad, esto es, que tiene vida, no puede ser idéntico al alma, pues el cuerpo animado es el sujeto o materia, no lo que le es atribuido. Por consiguiente, el alma debe ser sustancia en el sentido de la forma de un cuerpo natural que tiene dentro de él la vida en potencia. Mas la sustancia formal es entelequia; el alma es, entonces, la entelequia de un cuerpo de esta naturaleza. Ahora bien, la palabra entelequia se toma en un doble sentido que corresponde, respectivamente, tanto al conocimiento como a su ejercicio. Es así manifiesto que el alma es una entelequia como el conocimiento, ya que el sueño como la vigilia implican la presencia del alma: la vigilia es algo análogo al ejercicio del conocimiento, mientras que el sueño semeja la ciencia poseída sin su aplicación. En la historia del individuo el conocimiento aparece primero que su empleo o ejercicio.
Por esta razón el alma es, en definitiva, una entelequia primera de un cuerpo natural que tiene la vida en potencia, es decir, de un cuerpo organizado. Las partes de las plantas son así órganos aunque extremadamente simples: por ejemplo, la hoja sirve de abrigo al pericarpio, y éste para preservar el fruto, mientras que las raíces son el análogo de la boca, pues ambas absorben el alimento. Si entonces debemos dar una fórmula general aplicable a toda clase de alma, diremos que el alma es la entelequia primera de un cuerpo natural organizado. Por eso podemos descartar por completo como innecesaria la cuestión de si el alma y el cuerpo constituyen una sola entidad; esto carece de sentido, como preguntar si la cera y la figura a ella dada por el sello son una sola cosa, o, si en general, lo es la materia de un objeto y aquello de lo cual él es la materia. Lo Uno y el Ser tienen múltiples acepciones, pero su sentido fundamental es la entelequia.
Nosotros hemos definido, en términos generales, lo que es alma: ella es una sustancia en el sentido de la forma, es decir, la esencia de un cuerpo de una cualidad determinada. Supongamos, por ejemplo, que una herramienta, tal como el hacha, fuera un cuerpo natural: la esencia del hacha sería su sustancia y, por tanto, su alma, pues si la sustancia estuviera separada del hacha, ésta no existiría, sino en cuanto al nombre. Como ella es no resulta más que un hacha. En realidad el alma no es la esencia y la forma de un cuerpo artificial sino de un cuerpo natural orgánico, es decir, que tiene un principio de movimiento y reposo en sí mismo. [....]
Por otra parte, no es el cuerpo separado de su alma el que es potencialmente capaz de vivir, sino aquél que aún la posee. [...]
El alma es, entonces, inseparable del cuerpo, por lo menos ciertas partes del alma, si ella es naturalmente divisible. En efecto, para ciertas partes del cuerpo, su entelequia es la de las partes mismas. Sin embargo nada impide que algunas otras partes no sean por lo menos separables, en razón de que no son la entelequia de ningún cuerpo. Así, no se ve bien si el alma es la entelequia del cuerpo, como el piloto del navío.
Esto debe bastar como exposición esquemática y esbozo de una definición general del alma.
Ver también los siguientes textos de Aristóteles sobre el alma: