Aranguren: l'home estructuralment moral
De Wikisofia
El fet que l'home ha de fer la seva vida [...] significa, negativament, que ell no la rep acabada. Una descripció del comportament humà, en contrast amb el de l'animal, ens aclarirà la distinció entre una vida que ha de fer-se i una altra feta. El comportament vital, el mateix de l'home que de l'animal, és desencadenat per un estímul en relació amb la corresponent estructura psicobiològica, i s'ajusta perfectament a ell. En l'home, en canvi, no sempre es dóna aquesta connexió directa, aquesta «contigüitat», com l'anomenen els conductistes, entre estímul i resposta. L'organisme humà, massa complicat, massa formalitzat, no pot donar espontània i immediatament resposta adequada i queda en suspens davant l'estímul,és lliure davant ell. Però aquesta situació és insostenible i l'animal humà, per a la seva viabilitat, necessita sortir d'ella. Com? Mitjançant la intel·ligència, presa aquesta paraula en el sentit funcional si es fes càrrec de la situació i convertir l'estímul en realitat estimulant. La resposta a ella ha de produir-se també, és clar, en el cas de l'home, però ara ja no li ve donada per l'organisme, sinó que ha de donar-la ell. Aquí desapareix la contigüitat entre les dues realitats de l'estímul i la resposta, perquè entre l'una i l'altra s'introdueix la irrealidad o «variable intermèdia» (per continuar usant el llenguatge conductista), que és la possibilitat posada en joc. Els estímuls, gràcies a la funció proyectant de la intel·ligència, que inventa o treu possibilitats d'ells, serveixen a l'home per al quefer dels seus actes. Ara bé, les possibilitats, sent «irreals» o inventades per la intel·ligència, poden ser moltes i, per tant, es requereix una elecció entre elles. En cada cas l'home tria entre els diversos projectes imaginats. Heus aquí la segona dimensió de la llibertat humana: llibertat ja no, com vam veure abans, de l'engranatge estímul-resposta, sinó llibertat per a preferir entre les diverses possibilitats de realitat. I aquest procés de preferència o elecció no ocorre una sola vegada, és clar, sinó que es repeteix al llarg de la vida. Tots els actes veritablement humans (els actus humani dels escolàstics) són decidits d'aquesta manera; i així, acte rere acte es va decidint, es va fent la vida sencera. Les possibilitats successivament preferides van sent realitzades. Però realitzades, on? Per descomptat en la realitat exterior a mi, al món; però també –i aquesta és el vessant que aquí ens importa, perquè és el vessant moral– en si mateix, de manera que queden incorporades a la meva pròpia realitat. Així es comprèn aquest caràcter constitutivament moral, responsable dels seus actes perquè els projecta i realitza lliurement; però amb una paradoxal llibertat necessària, doncs, segons va veure ja Ortega y Gasset, som «per força lliures». Aquesta moral com a estructura i incorporació consisteix alhora en el «quefer» o anar fent lliurement la meva vida i en la meva vida tal com va quedant feta. El moral produeix així una «segona naturalesa», com deia Aristòtil, o sigui, una autèntica realitat: l'ethos, el caràcter o personalitat moral que he conquistat o adquirit vivint.
| Ética, en Sacramentum Mundi. Enciclopedia teológica, 6 vols., Herder, Barcelona 1982-1985, vol. 2, col. 914-915. |
Original en castellà
El hecho de que el hombre ha de hacer su vida [...] significa, negativamente, que él no la recibe terminada. Una descripción del comportamiento humano, en contraste con el del animal, nos aclarará la distinción entre una vida que ha de hacerse y otra hecha. El comportamiento vital, lo mismo del hombre que del animal, es desencadenado por un estímulo en relación con la correspondiente estructura psicobiológica, y se ajusta perfectamente a él. En el hombre, en cambio, no siempre se da esta conexión directa, esta «contigüidad», como la llaman los conductistas, entre estímulo y respuesta. El organismo humano, demasiado complicado, demasiado formalizado, no puede dar espontánea e inmediatamente respuesta adecuada y queda en suspenso ante el estímulo,es libre ante él. Pero esta situación es insostenible y el animal humano, para su viabilidad, necesita salir de ella. ¿Cómo? Mediante la inteligencia, tomada esta palabra en el sentido funcional de hacerse cargo de la situación y convertir el estímulo en realidad estimulante. La respuesta a ella tiene que producirse también, claro está, en el caso del hombre, pero ahora ya no le viene dada por el organismo, sino que ha de darla él. Aquí desaparece la contigüidad entre las dos realidades del estímulo y la respuesta, pues entre una y otra se introduce la irrealidad o «variable intermedia» (por seguir usando el lenguaje conductista), que es la posibilidad puesta en juego. Los estímulos, gracias a la función proyectante de la inteligencia, que inventa o saca posibilidades de ellos, sirven al hombre para el quehacer de sus actos. Ahora bien, las posibilidades, siendo «irreales» o inventadas por la inteligencia, pueden ser muchas y, por tanto, se requiere una elección entre ellas. En cada caso el hombre elige entre los varios proyectos imaginados. He aquí la segunda dimensión de la libertad humana: libertad ya no, como vimos antes, del engranaje estímulo-respuesta, sino libertad para preferir entre las diversas posibilidades de realidad. Y este proceso de preferencia o elección no ocurre una sola vez, claro está, sino que se repite a lo largo de la vida. Todos los actos verdaderamente humanos (los actus humani de los escolásticos) son decididos de este modo; y así, acto tras acto se va decidiendo, se va haciendo la vida entera. Las posibilidades sucesivamente preferidas van siendo realizadas. Pero realizadas, ¿dónde? Por supuesto en la realidad exterior a mí, en el mundo; pero también –y ésta es la vertiente que aquí nos importa, porque es la vertiente moral– en sí mismo, de modo que quedan incorporadas a mi propia realidad. Así se comprende este carácter constitutivamente moral, responsable de sus actos porque los proyecta y realiza libremente; pero con una paradójica libertad necesaria, pues, según vio ya Ortega y Gasset, somos «a la fuerza libres». Esta moral como estructura e incorporación consiste a la vez en el «quehacer» o ir haciendo libremente mi vida y en mi vida tal como va quedando hecha. Lo moral produce así una «segunda naturaleza», como decía Aristóteles, o sea, un auténtica realidad: el ethos, el carácter o personalidad moral que he conquistado o adquirido viviendo.