Les reivindicacions feministes i les respostes estatals
De Wikisofia
(S'ha redirigit des de: Les reivindicacions feministes i les respostes estatals)
(En el període comprès entre 1918 fins 1945)
[...] Tenint en compte el cop infligit per la guerra total a la tradicional família patriarcal d'Europa, no és estrany que es parlés molt del «disbauxa juvenil» en una nova «comunitat òrfena». L'atmosfera de crisi de 1918-1919, amb insurreccions, revolucions i motins, va fer que augmentés la sensació d'un complet col·lapse de l'ordre social. «La revolució i les seves conseqüències han estat particularment perjudicials per a l'esperit de moltes persones -va observar un funcionari civil prussià-. S'han trencat els fonaments. Les institucions de l'Estat han perdut gairebé del tot la seva autoritat, igual que l'Església. La influència educativa dels pares ha quedat sovint reduïda a res». Com tornar a succeir després de la Segona Guerra Mundial, aitals ansietats van induir a l'Estat a intervenir cada vegada més com a pare adoptiu i font d'autoritat moral. Quan van augmentar agudament les taxes de divorci, va reafirmar els valors de la cohesió familiar -ja que l'«ordre moral», en paraules de Mussolini, produeix «ordre públic» - a fi d'assenyalar a dones i fills el seu lloc adequat. «Una nació no representa una col·lecció d'individus col·locats uns al costat d'altres, constitueix un grup de famílies entrellaçades -va insistir el polític radical francès Edouard Herriot en 1919-. La cèl·lula orgànica no és l'individu sinó la família». En altres termes, no era només la dreta la que advertia de la importància vital de restaurar a la família -i de ser necessari frenar l'individualisme- en nom del benestar de la nació.
Tot això significava exorcitzar una aterridora aparició que havia sorgit durant la guerra: la jove independent i emancipada amb el seu propi lloc en el món laboral i els seus propis ingressos. Tuppence Beresford, per exemple -heroïna de L'adversari secret , una novel·la d'Agatha Christie publicada en 1923-, que havia estat infermera durant la contesa, va afrontar la postguerra amb noves exigències d'igualtat d'oportunitats laborals, una independència sexual i una vida activa. Tot i la realitat de la creixent ocupació femenina, sobretot en les noves empreses de serveis, els models de l'estil de Tuppence eren denunciats cada vegada més com a manifestacions de «bolxevisme sexual» que posaven en perill l'autoritat tradicional de l'home. Les garçonnes dels anys vint, belleses cridaneres de pèl curt i malucs estrets, van ser sovint acusades de manifestar un amor egoista pel plaer i un desdeny aterridor pel futur de la nació. «Fumant, de pèl curt i vestides amb pijames o roba esportiva [...] les dones s'assemblen cada vegada més als seus acompanyants -va escriure un alarmat francès-, ¿com és possible que tals éssers andrògins es converteixin en mares responsables?»
Tals sospites tenien una nerviosa connotació política. Els bolxevics oferien impressionants possibilitats en les relacions entre els sexes, van emancipar ràpidament a les dones russes en un grau incomparable amb què succeïa en qualsevol altre lloc d'Europa; refrenaren el poder de l'Església, van escombrar tradicionals privilegis patriarcals i van permetre que les dones sol·liciten el divorci. Alguns polítics soviètics parlaven fins i tot d'arribar a suprimir per complet el matrimoni i d'estimular les unions lliures entre homes i dones; no és sorprenent que els crítics creguessin que la família russa esquinçada per la guerra era estimulada a desaparèixer juntament amb altres institucions de la vida burgesa.
Tot això -en el clima antibolxevic dels anys vint- difícilment va ajudar la causa de l'emancipació femenina en la resta d'Europa. És cert que les dones van guanyar el dret de vot d'acord amb moltes de les noves Constitucions. Però van seguir privades d'aquest en la resta, a França, Itàlia i Grècia, per exemple, i només de manera molt limitada el van tenir a Gran Bretanya fins a 1930. A més van sorgir escissions en el si del moviment feminista: l'antic interès de les sufragistes per la seva igualtat electoral resultava cada vegada menys satisfactori per a les activistes joves preocupades per qüestions més pràctiques. «Per a la dona treballadora, el vot [...] no representa la seva emancipació -va afirmar una comunista grega-. Perquè en aquesta qüestió d'importància suprema el que li interessa més que res és tot el problema social».
Les disposicions constitucionals en favor de la igualtat d'oportunitats van quedar de fet neutralitzades pel nou culte a la família i per la persistència de legislacions que afirmaven el predomini de l'home en el si d'aquesta.
| Mark Mazower, La Europa negra, València, Barlin Libros, 2017, pp.108-109 |
[...] Al seu torn, l'autèntica perspectiva de canvi va encoratjar l'apetit de moviments i grups de pressió que exigien reformes i modernització. En conseqüència, la dècada dels seixanta va marcar el començament d'un nou aprofundiment de la democràcia a Europa occidental, la ruptura real amb valors i institucions socials tradicionals i —per a molts— el principi de la modernitat.
El desembre de 1965, va saltar als titulars dels periòdics italians el cas d'una noia camperola siciliana anomenada Franca Viola, qui va rebutjar l'oferta de matrimoni del jove que l'havia raptat i violat. Normalment, en tals situacions —de cap manera infreqüents— s'esperava la submissió de la dona, de manera tal que allò que el Codi Penal italià definia com «matrimonio riparatore» pogués esborrar el delicte de l'home. Per vegada primera en el record de tots, no obstant això, la dona violada es va negar a casar-se. El seu pretendent va ser, per tant, detingut i després sentenciat a pena de presó. L'opinió general de la seva localitat natal va ser considerar deshonrosa l'obstinació de Viola. Però en la resta d'Itàlia el cas va causar sensació i va posar en relleu l'absència, als ulls de la llei, d'una igualtat de rang i dignitat en les dones.
En els anys seixanta, encapçalava la demanda d'una major democràcia la consciència creixent que persistia una subordinació social i econòmica de les dones. Les Constitucions podien prometre la igualtat a tots els ciutadans sense discriminació pel seu sexe, però conforme als codis penals en vigor homes i dones eren tractats de manera completament diferent. Els homes podien cometre impunement adulteri mentre que aquest era susceptible de càstig en les dones. Els marits podien prohibir a les seves esposes que busquessin treball fora de casa i els pares conservaven un poder absolut sobre els fills. A Suïssa, les dones ni tan sols van aconseguir, fins a la dècada dels setanta, el dret al vot; a França moltes no estaven autoritzades a obrir un compte corrent. Cada vegada accedien més dones al mercat laboral, però una vegada allí s'enfrontaven amb la discriminació referent al sou i a les perspectives laborals.
En molts aspectes, les campanyes en favor de l'emancipació femenina s'havien batut en retirada des del començament dels anys vint; durant del període d'entreguerres, sota la por al declivi nacional pel descens de les taxes de natalitat i amb la desocupació massiva, s'havia registrat un desgast en els drets de les dones. Fins a la mateixa Unió Soviètica, que després de 1918 els havia atorgat una igualtat legal sense precedents, va reprendre cap a mitjan anys trenta la ideologia de la maternitat. De sobte, les reformes tendents a beneficiar a les dones i incrementar la seva autonomia, independència i igualtat davant la llei, amenaçaven la base de la família tradicional europea tal com havia estat santificada en el període d'entreguerres i reafirmada per la dècada conservadora dels anys cinquanta. Les exigències de llibertat sexual semblaven encara més esporuguidores. Un sociòleg catòlic italià va lamentar «l'exasperat individualisme que a Amèrica i l'Europa del nord condueix la família a la vorera de la desintegració total» i va prevenir contra «una concepció del matrimoni com un mer benefici sexual per a l'individu».
Però la marea en favor de la reforma va canviar quan un exèrcit de comentaristes socials i de psiquiatres va descobrir els costos de l'aïllament en la llar i el que els francesos van anomenar la «síndrome de Madame Bovary». En The Captive Wife (L'esposa captiva), la sociòloga Hannah Gavron va denunciar l'ideal de vida domèstica dels anys cinquanta en revelar les depressions i frustracions que suscitava, quan es marcien els llaços familiars i comunitaris i la televisió i el tràfic tancaven a casa a la família nuclear.
El canvi de pràctiques sexuals (sobretot gràcies a la píndola anticonceptiva, que va penetrar a Europa occidental al començament dels anys seixanta) i l'aparició d'una generació nova i independent que pretenia una educació superior i una autonomia professional prefiguraren les reformes legals sorgides a la fi de la dècada. El control de la natalitat es va alliberar de les seves implicacions eugenèsiques anteriors a la guerra i van sorgir per Europa nombroses clíniques de planificació familiar. La majoria dels països escandinaus havien legalitzat molt ràpidament l'avortament; Gran Bretanya els va imitar en 1967. Però en l'Europa catòlica la batalla va requerir més temps, va mobilitzar a centenars de milers de dones i va suscitar greus conflictes polítics abans que sobrevingués la despenalització, principalment —i de manera molt vacil·lant — durant els anys setanta. Fins i tot en l'actualitat, a Alemanya i Portugal, per exemple, la interrupció de l'embaràs és accessible amb moltes limitacions, i l'avortament il·legal segueix essent molt difós.
Els canvis legals van ser més ràpids referent als anticonceptius, sens dubte perquè el baby boom havia aconseguit que semblaven irracionals els antics temors al descens demogràfic. En 1961 van ser finalment abolides a Alemanya les antigues ordenances policials nazis contra la venda d’anticonceptius i França va relaxar la seva prohibició en 1967; Itàlia anul·là quatre anys més tard la legislació feixista. Pel que concerneix la igualtat de les dones en el matrimoni i la família, la reforma dels processos de divorci i de la legislació familiar va tenir bàsicament lloc en la dècada dels setanta i —en l'Europa meridional postdictatorial— en la dels vuitanta, més de seixanta anys després de la introducció a Suècia i la Rússia bolxevic del divorci civil per consentiment mutu.
Més lenta va ser la batalla per aconseguir la igualtat de drets en el terreny laboral. Les garanties constitucionals i les disposicions del Mercat Comú van seguir sent fonamentalment promeses buides, i encara que uns quants països, com Gran Bretanya, Holanda, França i el nord escandinau, van traduir en mesures legislatives la igualtat de salari i de tracte, massa sovint no es va exigir el compliment de tals disposicions o solament es va aconseguir a través de perllongats processos judicials. A Alemanya occidental i Àustria, les perspectives eren encara pitjors a causa de l'arrelament del conservadorisme.
En termes generals, els combats en honor de l'emancipació femenina i la igualtat de les dones van confirmar la crítica que va fer Calamandrei de la democràcia de la postguerra: unes garanties formals dels drets constitucionals significaven poc sense una acció política eficaç que les faci ser reals. Això és aplicable tant a les Constitucions postdictatorials d'Europa meridional (Espanya, Portugal i Grècia) com als models previs des de 1945. Les Constitucions podien oferir plens drets polítics, però sense igualtat en el Dret privat i en la pràctica comercial les dones continuaran subordinades als homes. En els anys seixanta i setanta, la lluita per l'assoliment d'aital igualtat va representar un dels exemples més notables i persistents de protesta social a Europa occidental. No es va obtenir la plena igualtat ni es guanyaren molts dels drets que les dones exigien com a necessaris per a la seva protecció i benestar, però va quedar al descobert i va ser gradualment reformada la base paternalista de les institucions socials. Com succeeix sovint, el punt de partida per a la reforma en les democràcies liberals residia a exposar la distància que existia entre el que prometien i el que en realitat proporcionaven. […]
| Mark Mazower, La Europa negra, València, Barlin Libros, 2017, pp.374-376 |
[...] En general, l'activisme polític va girar progressivament no entorn de les classes sinó sobre qüestions d'«identitat». En algun moment de la dècada dels setanta es va recollir aquest terme de la psicologia social i es va aplicar de manera indiscriminada o societats, nacions i grups. Cap als anys vuitanta havia començat, sense indicis que anés a concloure, un debat sobre la identitat «nacional», «cultural» i «sexual». El destacat teòric social Anthony Giddens va al·ludir a l'aparició del que va denominar la «política de la vida», que aborda una sèrie de preocupacions biològiques, emocionals i existencials «reprimides» per concepcions més tradicionals de la política, on «el jo i el cos es converteixen en emplaçaments d'una varietat de noves opcions en estils de vida».
Mentre l'avanç de la classe obrera sofria una aturada, progressaven nous grups, especialment el moviment feminista, que va aconseguir autèntics progressos. És cert que la desocupació massiva, la feminització de la pobresa i una creixent segregació laboral en una època de crisi econòmica van soscavar la posició de les dones en tots els mercats laborals europeus. Els «sostres de cristall» eren difícils de travessar i les elits professionals, industrials i administratives van continuar sent aclaparadament masculines. Trigaven a canviar les actituds: en data tan tardana com 1988 Kohl va tractar d'atreure a les electores observant que «les nostres belles dones són un dels recursos naturals d'Alemanya».
No obstant això , la reconsideració dels papers sexuals, iniciada en la dècada dels seixanta, va aconseguir el seu major impacte legislatiu en els anys setanta i vuitanta, sobretot a l'Europa catòlica i ortodoxa. Es van liberalitzar les lleis del divorci i es va reafirmar la igualtat de marits i esposes. A Alemanya occidental, la Llei del Matrimoni de 1977 va eliminar la clàusula segons la qual una dona només podia treballar amb permís del seu marit. En els anys seixanta el matrimoni civil va aconseguir vigència legal a Grècia, i quan Espanya i Portugal van emergir de les seves respectives dictadures les dones van aconseguir nous drets. També va cobrar impuls durant els anys setanta el moviment en favor de gais i lesbianes, i malgrat la persistència d'una arrelada homofòbia, que va saltar a la superfície sobretot al començament de la crisi de la sida en els vuitanta, les actituds públiques i les polítiques¬ oficials van canviar. Cada vegada es van considerar més anacròniques la penalització i la medicalització de la conducta sexual «desviada»: però la majoria d'edat per a les relacions va continuar sent en molts països superior per als gais que per als heterosexuals.
Aquests canvis espectaculars van induir a alguns comentaristes a anunciar la decadència de la família. No obstant això, es tractava més aviat de la manera en què objectius, significats i capacitat d'atracció d'aquesta institució social fonamental estaven sent transformats. El propi matrimoni deixava de ser una obligació per a bescanviar-se en opció. Van ser demandats, analitzats i es van convertir en matèria d'assessorament pericial d'experts el plaer sexual, l'amor i l'afecte en la parella, creant-se mitjans per a atendre als qui sofrien alguna incapacitat en tals aspectes. Mentre que el propi matrimoni només perdia lentament popularitat, es van disparar les taxes de divorci (i de subsegüents núpcies). «Viure en pecat» va passar a ser cohabitació, i fins i tot el manual Etiquette and Modern Manners (Etiqueta i conductes modernes), de Debrett , va jutjar necessari en 1981 orientar a les amfitriones de la classe alta sobre la manera d'abordar el cas d'«els qui viuen com a amants». Cap al començament de la dècada dels noranta, ja no era segur a l'Europa del nord-oest suposar que els fills viurien amb dos progenitors naturals casats. L'Europa meridional i catòlica va trigar més a canviar, però fins i tot allí es van prendre més corrents la cohabitació i el divorci. Entre 1970 i 1990 es van doblar les taxes de naixements extramaritals a Alemanya occidental, Portugal, Grècia i Àustria; van passar a ser més del triple a Gran Bretanya, Suècia, Noruega, Holanda i França.
La tecnologia mèdica va introduir canvis ulteriors en la moral tradicional. La medicina de la reproducció permetia ja a les dones solteres i a les parelles estèrils l'oportunitat de tenir descendència. Les tècniques anticonceptives es van fer cada vegada més accessibles; i un el mateix va succeir amb l'avortament, ara legalitzat per onsevulla i accessible a voluntat a través de l'Estat del benestar en gran part d'Europa. Els bancs de semen i els embrions congelats van plantejar nous dilemes morals als metges i a la societat en general. Tenir fills se sol considerar encara com l'objectiu principal del matrimoni, però calia aconseguir-lo sobre una base cada vegada més individualista, en el moment i fins a cert punt en la quantitat (encara que encara no la qualitat) que convé als aspirants a la progenitura.
Des d'aquest punt de vista, la responsabilitat de l'ordre sexual es desplaçava del terreny públic al particular i es convertia, cada vegada més, en un altre aspecte del consum. […] simultàniament s'expandia el paper de l'Estat, a través de la seva interpretació dels drets legals i de la seva dotació de serveis sanitaris, educacionals i assistencials.
| Mark Mazower, La Europa negra, València, Barlin Libros, 2017, pp.420-421 |
Original en castellà
[...] Teniendo en cuenta el golpe infligido por la guerra total a la tradicional familia patriarcal de Europa, no es extraño que se hablara mucho del «desmadre juvenil» en una nueva «comunidad huérfana». La atmósfera de crisis de 1918-1919, con insurrecciones, revoluciones y motines , hizo que aumentara la sensación de un completo colapso del orden social. «La revolución y sus consecuencias han sido particularmente perjudiciales para el espíritu de muchas personas -observó un funcionario civil prusiano-. Se han roto los fundamentos. Las instituciones del Estado han perdido casi del toda su autoridad, igual que la Iglesia. La influencia educativa de los padres ha quedado a menudo reducida a nada». Como más tarde volvió a suceder después de la Segunda Guerra Mundial, tales ansiedades indujeron en el Estado a intervenir cada vez más como padre adoptivo y fuente de autoridad moral. Cuando aumentaron agudamente las tasas de divorcio, reafirmó los valores de la cohesión familiar -puesto que el «orden moral», en palabras de Mussolini, produce «orden público» - con objeto de señalar a mujeres e hijos su lugar adecuado. «Una nación no representa una colección de individuos colocados unos junto a otros , constituye un grupo de familias entrelazadas -insistió el político radical francés Edouard Herriot en 1919-. La célula orgánica no es el individuo sino la familia ». En otros términos, no era sólo la derecha la que advertía de la importancia vital de restaurar a la familia -y de ser necesario frenar el individualismo- en nombre del bienestar de la nación. Todo esto significaba exorcizar una aterradora aparición que había surgido durante la guerra: la joven independiente y emancipada con su propio lugar en el mundo laboral y sus propios ingresos. Tuppence Beresford, por ejemplo -heroína de El adversario secreto, una novela de Agatha Christie publicada en 1923-, que había sido enfermera durante la contienda, afrontó la posguerra con nuevas exigencias de igualdad de oportunidades laborales, una independencia sexual y una vida activa. A pesar de la realidad de la creciente ocupación femenina, sobre todo en las nuevas empresas de servicios , los modelos del estilo de Tuppence eran denunciados cada vez más como manifestaciones de bolchevismo sexual» que ponían en peligro la autoridad tradicional del hombre. Las garçonnes de los años veinte, bellezas llamativas de pelo corto y caderas estrechas, fueron a menudo acusadas de manifestar un amor egoísta por el placer y un desdén aterrador por el futuro de la nación. «Fumando, de pelo corto y vestidas con pijamas o ropa deportiva [...] las mujeres se asemejan cada vez más a sus acompañantes -escribió un alarmado francés-, ¿cómo es posible que tales seres andróginos se conviertan en madres responsables?» Tales sospechas tenían una nerviosa connotación política. Los bolcheviques ofrecían impresionantes posibilidades en las relaciones entre los sexos, emanciparon rápidamente a las mujeres rusas en un grado incomparable con que sucedía en cualquiera otro lugar de Europa; refrenaren el poder de la Iglesia, barrieron tradicionales privilegios patriarcales y permitieron que las mujeres solicitan el divorcio. Algunos políticos soviéticos hablaban incluso de llegar a suprimir por completo el matrimonio y de estimular las uniones libres entre hombres y mujeres; no es sorpresivo que los críticos creyeran que la familia rusa desgarrada por la guerra era estimulada a desaparecer junto con otras instituciones de la vida burguesa.
Todo esto -en el clima antibolchevique de los años veinte- difícilmente ayudó la causa de la emancipación femenina en el resto de Europa. Es cierto que las mujeres ganaron el derecho de voto de acuerdo con muchas de las nuevas Constituciones. Pero siguieron privadas de éste en el resto, en Francia, Italia y Grecia, por ejemplo, y sólo de manera muy limitada lo tuvieron en Gran Bretaña hasta 1930. Además surgieron escisiones en el seno del movimiento feminista: el antiguo interés de las sufragistas por su igualdad electoral resultaba cada vez menos satisfactorio para las activistas jóvenes preocupadas por cuestiones más prácticas. «Para la mujer trabajadora, el voto [...] no representa su emancipación -afirmó una comunista griega-. Porque en esta cuestión de importancia suprema el que le interesa más que nada es todo el problema social».
Las disposiciones constitucionales en favor de la igualdad de oportunidades quedaron de hecho neutralizadas por el nuevo culto a la familia y por la persistencia de legislaciones que afirmaban el predominio del hombre en el seno de esta .
Mark Mazower, La Europa negra, Valencia, Barlin Libros, 2017, pp.108-109
A su vez, la auténtica perspectiva de cambio alentó el apetito de movimientos y grupos de presión que exigían reformas y modernización. En consecuencia, la década de los sesenta marcó el comienzo de una nueva profundización de la democracia en Europa occidental, la ruptura real con valores e instituciones sociales tradicionales y —para muchos— el principio de la modernidad.
En diciembre de 1965, saltó a los titulares de los periódicos italianos el caso de una muchacha campesina siciliana llamada Franca Viola, quien rechazó la oferta de matrimonio del joven que la había raptado y violado. Normalmente, en tales situaciones —en modo alguno infrecuentes— se esperaba el sometimiento de la mujer, de manera tal que lo que el Código Penal italiano definía como «matrimonio riparatore» pudiera borrar el delito del hombre. Por vez primera en el recuerdo de todos, sin embargo, la mujer violada se negó a casarse. Su pretendiente fue, por tanto, detenido y luego sentenciado a pena de prisión. La opinión general de su localidad natal fue considerar deshonrosa la obstinación de Viola. Pero en el resto de Italia el caso causó sensación y puso de relieve la ausencia, a los ojos de la ley, de una igualdad de rango y dignidad en las mujeres. En los años sesenta, encabezaba la demanda de una mayor democracia la conciencia creciente de que persistía una subordinación social y económica de las mujeres. Las Constituciones podían prometer la igualdad a todos los ciudadanos sin discriminación por su sexo, pero conforme a los códigos penales en vigor hombres y mujeres eran tratados de manera completamente distinta. Los hombres podían cometer impunemente adulterio mientras que este era susceptible de castigo en las mujeres. Los maridos podían prohibir a sus esposas que buscaran trabajo fuera de casa y los padres conservaban un poder absoluto sobre los hijos. En Suiza, las mujeres ni siquiera consiguieron, hasta la década de los setenta, el derecho al voto; en Francia muchas no estaban autorizadas a abrir una cuenta corriente. Cada vez accedían más mujeres al mercado laboral, pero una vez allí se enfrentaban con la discriminación en lo referente al sueldo y a las perspectivas laborales.
En muchos aspectos, las campañas en favor de la emancipación femenina se habían batido en retirada desde el comienzo de los años veinte; durante del período de entreguerras, bajo el miedo al declive nacional por el descenso de las tasas de natalidad y con el desempleo masivo, se había registrado un desgaste en los derechos de las mujeres. Hasta la propia Unión Soviética, que después de 1918 les había otorgado una igualdad legal sin precedentes, retomó hacia mitad de los años treinta a la ideología de la maternidad. De pronto, las reformas tendentes a beneficiar a las mujeres e incrementar su autonomía, independencia e igualdad ante la ley, amenazaban la base de la familia tradicional europea tal como había sido santificada en el período de entreguerras y reafirmada por la década conservadora de los años cincuenta. Las exigencias de libertad sexual parecían aún más amedrentadoras. Un sociólogo católico italiano lamentó «el exasperado individualismo que en América y la Europa del norte conduce a la familia al borde de la desintegración total» y previno contra «una concepción del matrimonio como un mero beneficio sexual para el individuo».
Pero la marea en favor de la reforma cambió cuando un ejército de comentaristas sociales y de psiquiatras descubrió los costes del aislamiento en el hogar y lo que los franceses llamaron el «síndrome de Madame Bovary». En The Captive Wife (La esposa cautiva), la socióloga Hannah Gavron denunció el ideal de vida doméstica de los años cincuenta al revelar las depresiones y frustraciones que suscitaba, cuando se marchitaban los lazos familiares y comunitarios y la televisión y el tráfico encerraban en casa a la familia nuclear. El cambio de prácticas sexuales (sobre todo gracias a la píldora, que penetró en Europa occidental al comienzo de los años sesenta) y la aparición de una generación nueva e independiente que pretendía una educación superior y una autonomía profesional prefiguraron las reformas legales surgidas a finales de la década. El control de la natalidad se liberó de sus implicaciones eugenésicas anteriores a la guerra y surgieron por Europa numerosas clínicas de planificación familiar. La mayoría de los países escandinavos habían legalizado muy pronto el aborto; Gran Bretaña les imitó en 1967. Pero en la Europa católica la batalla requirió más tiempo, movilizó a centenares de miles de mujeres y suscitó graves conflictos políticos antes de que sobreviniera la despenalización, principalmente —y de modo muy vacilante — durante los años setenta. Incluso en la actualidad, en Alemania y Portugal, por ejemplo, la interrupción del embarazo es accesible con muchas limitaciones, y el aborto ilegal sigue estando muy difundido. Los cambios legales fueron más rápidos en lo referente a los anticonceptivos, sin duda porque el baby boom había logrado que pareciesen irracionales los antiguos temores al descenso demográfico. En 1961 fueron finalmente abolidas en Alemania las antiguas ordenanzas policiales nazis contra la venta de anticonceptivos y Francia relajó su prohibición en 1967; Italia anulo cuatro años más tarde la legislación fascista. Por lo que atañe a la igualdad de las mujeres en el matrimonio y la familia, la reforma de los procesos de divorcio y de la legislación familiar tuvo básicamente lugar en la década de los setenta y —en la Europa meridional posdictatorial— en la de los ochenta, más de sesenta años después de la introducción en Suecia y la Rusia bolchevique del divorcio civil por consentimiento mutuo.
Más lenta fue la batalla para conseguir la igualdad de derechos en el terreno laboral. Las garantías constitucionales y las disposiciones del Mercado Común siguieron siendo fundamentalmente promesas hueras, y aunque unos cuantos países, como Gran Bretaña, Holanda, Francia y el norte escandinavo, tradujeron en medidas legislativas la igualdad de salario y de trato, demasiado a menudo no se exigió el cumplimiento de tales disposiciones o solo se consiguió a través de prolongados procesos judiciales. En Alemania occidental y Austria, las perspectivas eran aún peores a causa del arraigo del conservadurismo.
En términos generales, los combates en aras de la emancipación femenina y la igualdad de las mujeres confirmaron la crítica que hizo Calamandrei de la democracia de la posguerra: unas garantías formales de los derechos constitucionales significaban poco sin una acción política eficaz que las tomase reales. Eso es aplicable tanto a las Constituciones posdictatoriales de Europa meridional (España, Portugal y Grecia) como a los modelos previos desde 1945. Las Constituciones podían ofrecer plenos derechos políticos, pero sin igualdad en el Derecho privado y en la práctica comercial las mujeres continuaron subordinadas a los hombres. En los años sesenta y setenta, la lucha por el logro de semejante igualdad representó uno de los ejemplos más notables y persistentes de protesta social en Europa occidental. No se obtuvo la plena igualdad ni se ganaron muchos de los derechos que las mujeres exigían como necesarios para su protección y bienestar, pero quedó al descubierto y fue gradualmente reformada la base paternalista de las instituciones sociales. Como sucede a menudo, el punto de partida para la reforma en las democracias liberales residía en exponer la distancia que existía entre lo que prometían y lo que en realidad proporcionaban. […]
Mark Mazower, La Europa negra, Barlin Libros, València 2017, pp.374-376
En general, el activismo político giró progresivamente no en torno de las clases sino acerca de cuestiones de «identidad». En algún momento de la década de los setenta se recogió este término de la psicología social y se aplicó de manera indiscriminada u sociedades, naciones y grupos. Hacia los años ochenta había empezado, sin indicios de que fuera a concluir, un debate sobre la identidad «nacional», «cultural» y «sexual». El destacado teórico social Anthony Giddens aludió a la aparición de lo que denominó la «política de la vida», que aborda una serie de preocupaciones biológicas, emocionales y existenciales «reprimidas» por concepciones más tradicionales de la política, donde «el yo y el cuerpo se convierten en emplazamientos de una variedad de nuevas opciones en estilos de vida».
Mientras el avance de la clase obrera sufría un parón, progresaban nuevos grupos, en especial el movimiento feminista, que consiguió auténticos progresos. Es cierto que el desempleo masivo, la feminización de la pobreza y una creciente segregación laboral en una época de crisis económica socavaron la posición de las mujeres en todos los mercados laborales europeos. Los «techos de cristal» eran difíciles de atravesar y las élites profesionales, industriales y administrativas siguieron siendo abrumadoramente masculinas. Tardaban en cambiar las actitudes: en fecha tan tardía como 1988 Kohl trató de atraer a las electoras observando que «nuestras bellas mujeres son uno de los recursos naturales de Alemania».
Sin embargo, la reconsideración de los papeles sexuales, iniciada en la década de los sesenta, alcanzó su mayor impacto legislativo en los años setenta y ochenta, sobre todo en la Europa católica y ortodoxa. Se liberalizaron las leyes del divorcio y se reafirmó la igualdad de maridos y esposas. En Alemania occidental, la Ley del Matrimonio de 1977 eliminó la cláusula según la cual una mujer solo podía trabajar con permiso de su marido. En los años sesenta el matrimonio civil alcanzó vigencia legal en Grecia, y cuando España y Portugal emergieron de sus respectivas dictaduras las mujeres consiguieron nuevos derechos. También cobró impulso durante los años setenta el movimiento en favor de gays y lesbianas, y pese a la persistencia de una arraigada homofobia, que saltó a la superficie sobre todo al comienzo de la crisis del sida en los ochenta, las actitudes públicas y las políti¬cas oficiales cambiaron. Cada vez se consideraron más anacrónicas la penalización y la medicalización de la conducta sexual «desviada»: pero la mayoría de edad para las relaciones siguió siendo en muchos países superior para los gays que para los heterosexuales.
Estos cambios espectaculares indujeron a algunos comentaristas a anunciar la decadencia de la familia. No obstante, se trataba más bien del modo en que objetivos, significados y capacidad de atracción de esta institución social fundamental estaban siendo transformados. El propio matrimonio dejaba de ser una obligación para trocarse en opción. Fueron demandados, analizados y se convirtieron en materia de asesoramiento pericial de expertos el placer sexual, el amor y el afecto en la pareja, creándose medios para atender a quienes sufrían alguna incapacidad en tales aspectos. Mientras que el propio matrimonio solo perdía lentamente popularidad, se dis-pararon las tasas de divorcio (y de subsiguientes nupcias). «Vivir en pecado» pasó a ser cohabitación, e incluso el manual Etiquette and Modern Manners (Etiqueta y conductas modernas), de Debrett, juzgó necesario en 1981 orientar a las anfitrionas de la clase alta sobre el modo de abordar el caso de «quienes viven como amantes». Hacia el comienzo de la década de los noventa, ya no era seguro en la Europa del noroeste suponer que los hijos vivirían con dos pro-genitores naturales casados. La Europa meridional y católica tardó más en cambiar, pero incluso allí se tomaron más corrientes la cohabitación y el divorcio. Entre 1970 y 1990 se doblaron las tasas de nacimientos extramaritales en Alemania occidental, Portugal, Grecia y Austria; pasaron a ser más del triple en Gran Bretaña, Suecia, Noruega, Holanda y Francia.
La tecnología médica introdujo cambios ulteriores en la moral tradicional. La medicina de la reproducción permitía ya a las mu¬jeres solteras y a las parejas estériles la oportunidad de tener descendencia. Las técnicas anticonceptivas se hicieron cada vez más accesibles; y otro tanto sucedió con el aborto, ahora legalizado por doquier y accesible a voluntad a través del Estado del bienestar en gran parte de Europa. Los bancos de semen y los embriones congelados plantearon nuevos dilemas morales a los médicos y a la sociedad en general. Tener hijos se suele considerar todavía como el objetivo principal del matrimonio, pero cabía alcanzarlo sobre una base cada vez más individualista, en el momento y hasta cierto punto en la cantidad (aunque todavía no la calidad) que conviene a los aspirantes a la progenitura.
Desde este punto de vista, la responsabilidad del orden sexual se desplazaba del terreno público al particular y se convertía, cada vez más, en otro aspecto del consumo. […] simultáneamente se expandía el papel del Estado, a través de su interpretación de los derechos legales y de su dotación de servicios sanitarios, educacionales y asistenciales.
Mark Mazower, La Europa negra, Barlin Libros, València 2017, pp.420-421.