Encarnació

— (del llatí eclesiàstic incarnatio, encarnació, de in-, en, i car, carn)

La doctrina fonamental del cristianisme, segons la qual Jesucrist és Déu fet home. La teologia cristiana considera aquest enunciat com un dogma de fe que afirma, tal com el va formular el concili de Calcedònia (451), que el Verb (Logos = Paraula) etern i preexistent (vegeu la citació), segona persona de la Trinitat, assumeix una naturalesa humana, creada en el temps, presa de Maria verge. Aquest concili va distingir acuradament entre els termes phýsis i hypóstasis, confosos i intercanviables fins llavors, de manera que el primer va passar a significar exclusivament «naturalesa» i el segon «subjecte» o «persona», de manera que en Crist conflueixen dues naturaleses, divina i humana i una única persona divina: «una persona i dues naturaleses», i «sense confusió ni separació» entre ambdues naturaleses. Totes les controvèrsies cristianes dels primers segles van versar sobre com un mateix subjecte pot ser Déu i home alhora, o com Déu pot fer-se —segons l'expressió bíblica— carn. Aquestes discussions marquen el començament de l'elaboració filosòfica de les doctrines religioses, el començament de la reflexió filosòfica sobre la fe.

La «confusió» entre divinitat i humanitat o entre la naturalesa i les persones dóna origen a les diverses heretgies cristològiques. Les principals d'aquests primers temps del cristianisme són:

El docetisme, que afirma que Crist no és veritable home.

El apolinarisme, forma de monofisisme, que sosté que el Logos, Déu, substitueix a l'ànima humana de Crist.

El monofisisme: doctrina, directament oposada a l'ortodoxa de les dues naturaleses i una sola persona en Crist, que afirma l'existència d'una sola naturalesa del Logos encarnat. Hi ha, en Crist, Logos i sarx (carn).

El nestorianisme: doctrina de Nestorio, que sosté l'existència en Crist de dues naturaleses i dues persones; d'aquí es deriva que Maria és només «mare de l'home», no de Déu.

El monotelisme: l'afirmació que en Crist només hi ha una voluntat, ja que té només una única naturalesa.

L'arrianisme: la doctrina d'Arri († 336), que sosté que el Logos no és consubstancial al Pare i que, per tant, no és Déu.