Cànon

HIST.

(del grec κάνων, canya, regla, llei, llista o taula cronològica) En sentit general, norma de conducta o doctrina. En la història de l'Església, significa primer criteri o regla de la fe, i després, a partir del s. IV, llista dels llibres de la Bíblia que l'Església reconeix com a seus o com Sagrada Escriptura; això és, el cànon bíblic.

Els llibres deuterocanònics són un grup de llibres reconeguts com a autèntics per l'Església, però no per la tradició hebrea. Són Tobías, o Tobit, Judit, Ester 10,4-6 i Macabeos.

El cànon, com a llista tancada de llibres que han de considerar-se revelats, o bé inspirats, és un producte de la història del judaisme i de l'església, que ha tingut un procés de llarga elaboració, que sembla concloure's en el s. IV, però que l'església catòlica no va ratificar solemnement fins al Concili de Trento (1546), que fixa definitivament el cànon de l'Antic i del Nou Testament.

Les esglésies reformades no accepten el cànon catòlic.