Kant: el cel estrellat i la llei moral
De Wikisofia
La revisió el 19:50, 5 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "estavellat" a "estrellat")
el cel estrellat i la llei moral
Dues coses omplen el meu ànim de creixent admiració i respecte a mesura que pinso i aprofundeixo en elles: el cel estrellat sobre mi i la llei moral dins de mi. Són coses ambdues que no haig de buscar fora del meu cercle visual i limitar-me a conjeturarlas com si estiguessin embolicades en tenebres o es trobessin en el transcendent; les veig davant meu i les enllaço directament amb la consciència de la meva existència. La primera arrenca del lloc que jo ocupo al món sensible extern, i eixampla l'enllaç en què jo estic cap a l'immensament gran amb mons i més mons i sistemes de sistemes, i a més el seu principi i durada cap als temps il·limitats del seu moviment periòdic. La segona arrenca de la meva jo invisible, de la meva personalitat i m'exposa en un món que té veritable infinitat, però només és captable per l'enteniment, i amb el qual (i, en conseqüència, al mateix temps també amb tots els altres mons visibles) em reconec enllaçat no de manera purament contingent com aquell, sinó universal i necessari. La primera visió d'una innombrable multitud de món aniquila, per així dir, la meva importància com sent criatura animal que ha de retornar al planeta (només un punt en l'univers) la matèria d'on va sortir després d'haver-hi estat proveït per breu temps d'energia vital (no se sap com). La segona, en canvi, eleva el meu valor com a intel·ligència infinitament, en virtut de la meva personalitat, en la qual la llei moral em revela una vida independent de l'animalitat i àdhuc de tot el món sensible, almenys en la mesura en què pugui inferir-se de la destinació finalista de la meva existència en virtut d'aquesta llei, destinació que no està limitada a les condicions i límits d'aquesta vida.
| Crítica de la raó pràctica, Conclusió (Losada, Buenos Aires 1977, p. 171). |
Original en castellà
Dos cosas llenan mi ánimo de creciente admiración y respeto a medida que pienso y profundizo en ellas: el cielo estrellado sobre mí y la ley moral dentro de mí. Son cosas ambas que no debo buscar fuera de mi círculo visual y limitarme a conjeturarlas como si estuvieran envueltas en tinieblas o se hallaran en lo trascendente; las veo ante mí y las enlazo directamente con la conciencia de mi existencia. La primera arranca del sitio que yo ocupo en el mundo sensible externo, y ensancha el enlace en que yo estoy hacia lo inmensamente grande con mundos y más mundos y sistemas de sistemas, y además su principio y duración hacia los tiempos ilimitados de su movimiento periódico. La segunda arranca de mi yo invisible, de mi personalidad y me expone en un mundo que tiene verdadera infinidad, pero sólo es captable por el entendimiento, y con el cual (y, en consecuencia, al mismo tiempo también con todos los demás mundos visibles) me reconozco enlazado no de modo puramente contingente como aquél, sino universal y necesario. La primera visión de una innumerable multitud de mundo aniquila, por así decir, mi importancia como siendo criatura animal que debe devolver al planeta (sólo un punto en el universo) la materia de donde salió después de haber estado provisto por breve tiempo de energía vital (no se sabe cómo). La segunda, en cambio, eleva mi valor como inteligencia infinitamente, en virtud de mi personalidad, en la cual la ley moral me revela una vida independiente de la animalidad y aun de todo el mundo sensible, por lo menos en la medida en que pueda inferirse de la destinación finalista de mi existencia en virtud de esta ley, destinación que no está limitada a las condiciones y límites de esta vida.
Crítica de la razón práctica, Conclusión (Losada, Buenos Aires 1977, p. 171).