Prometeu, mite de

En la Teogonía i en Els treballs i els dies d'Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu (Προμηθεύς, literalment «el que preveu per endavant»), un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d'ell, i ho va lliurar als homes que acaben de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu li va castigar lligant-li a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també als homes afavorits per Prometeu, Zeus els mana dos càstigs: un d'ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l'altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil en la seva obra Prometeu encadenat, en la qual es presenta a Prometeu com a representant de l'esperit d'iniciativa i instructor de la humanitat, i en la qual es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l'artesania en les «Prometeias». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte: d'una banda, representa el benfactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la naturalesa; d'altra banda, representa la desmesura (ὕβρις) i la imprudència, ja que va desobeir als déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig. Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa a la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la naturalesa, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, implica necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.

Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el dialogo del mateix nom, una versió d'aquest mite en el qual Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer a els déus, aconsegueix progressar.