Hipòstasi

 (del grec ὑπόστασις, hypóstasis, substància)

Literalment, allò que està sota; en la pràctica, el sediment, però no és utilitzada en la filosofia grega clàssica com a equivalent a substància, per la qual Aristòtil reserva la paraula ousía i, pel substrat, la de hypokéimenon. Per als autors neoplatònics, no obstant això, és sinònim de ousía, mentre que en les controvèrsies cristianes sobre la Trinitat, els pares de l'Església distingeixen entre ousía, substància o naturalesa, i hipóstasis, persona (veure text); el concili de Constantinoble (381) va definir la identitat de substància (ousía) i la distinció de persones (hypóstasis) en la Trinitat. L'occident cristià va preferir, en aquest assumpte, els termes persona i naturalesa.

Hipóstasis té en l'actualitat un sentit metafòric i fins a pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostasiar», en el sentit de donar personalitat o substancialitat a alguna cosa que només pot tenir-la en sentit impropi.