Al·legoria

(del grec ἀλληγορία, al·legoria, derivat del verb allègorein, que al seu torn està format per allos, un altre i agoreuein, parlar en públic. Etimològicament significaria, doncs, un parlar o un dir amb termes propis d'un altre) La hi ha definit com una metàfora continuada en la qual s'expressen idees mitjançant imatges, però en la qual predomina un aspecte més intel·lectual que en la mera metàfora. Per això, s'oposa també al símbol. En l'al·legoria predomina l'aspecte d'un doble sentit, en el qual, el veritable ha de ser descobert més enllà del seu aspecte manifest, i s'expressa mitjançant representacions en les quals el particular significa l'universal. El símbol, en canvi, és una síntesi entre l'universal i el particular, en la qual no cap cap reduccionisme del universal al particular ni viceversa. Aquesta oposició entre al·legoria i símbol la van desenvolupar els autors romàntics i, especialment, Goethe, Schiller, Schlegel i Schelling.

En la perspectiva de la interpretació de les sagrades escriptures, la hermenèutica efectuada per Filó d'Alexandria, i especialment per Orígenes, es basava en el mètode alegórico, que vol descobrir , més enllà de la literalitat del text, les veritats permanents. Així, els textos sagrats no han d'entendre's literalment, sinó que han de ser interpretats alegóricamente. Aquest recurs a la interpretació alegórica existia ja en la tradició grega, especialment entre els estoics, i l'al·legoria mateixa va ser usada per Plató, per exemple, en la famosa al·legoria de la caverna (text conegut també com a mite de la caverna). En l'Edat Mitjana dit mètode alegórico s'utilitzava també per a la interpretació de la funció de l'art, en general, i de la poesia, en particular que, a més, tendia a expressar-se alegóricamente. De fet, un dels exemples més acabats de l'ús de l'al·legoria en la literatura ho proporciona la Divina comèdia de Dante. En l'estètica moderna, en canvi, sota la influència dels autors romàntics esmentats, es rebutja que l'al·legoria hagi d'expressar conceptes bé definits ja que, si bé és cert que sorgeix d'una correlació entre imatges i conceptes, aquesta correlació, d'una banda, és merament arbitrària i, d'altra banda, si l'al·legoria hagués d'atenir-se de manera fixa a un corpus d'esquemes conceptuals definits, perdria tota la seva funció estètica.