Popper, Karl: la història

la història

La història no té cap sentit, aquesta és la meva tesi. Però d'aquesta afirmació no se segueix que nosaltres no puguem fer res, que hàgim d'acceptar la història del poder polític o que estiguem obligats a considerar-la com una broma cruel. Doncs podem interpretar-la amb la vista posada en aquells problemes de la política de poder que volem intentar solucionar en la nostra pròpia època. Podem interpretar la història de la política de poder des del punt de vista de la nostra lluita per la societat oberta, pel domini de la raó i del dret, per la justícia, la llibertat, la igualtat i per l'abolició de la guerra. A pesar que la història no té cap finalitat última, podem imposar-li, no obstant això, les nostres pròpies finalitats; i encara que la història no tenen cap sentit, podem atorgar-li nosaltres un sentit. [...]

En aquest punt topem amb el problema de naturalesa i convenció. Ni la naturalesa ni la història ens poden dir el que hem de fer. Els fets, ja siguin de la naturalesa o de la història, no poden decidir per nosaltres, no poden determinar les finalitats que anem a triar. Som nosaltres els qui introduïm la finalitat i el sentit en la naturalesa i en la història. Els éssers humans no són iguals uns a uns altres; però nosaltres podem decidir-nos a lluitar per la igualtat de dret. Les institucions humanes, com l'Estat, no són racionals, però podem decidir-nos a lluitar per fer-les més racionals. Nosaltres mateixos, igual que el nostre llenguatge, som més emocionals que racionals; però podem intentar tornar-nos una mica més racionals, el mateix que podem exercitar-nos per no utilitzar el nostre llenguatge com un mitjà d'expressió (com dirien el nostre pedagogs romàntics), sinó com un mitjà de la comunicació racional. La història mateixa -em refereixo aquí naturalment a la història de la política imperialista i no a la història no existent del desenvolupament de la humanitat- no té ni finalitat ni sentit; però podem decidir-nos a dotar-la de tots dos. Podem fer-la combatre a favor de la societat oberta i contra els seus enemics, i podem interpretar-la en conseqüència. En definitiva, cal dir també el mateix sobre el «sentit de la vida». Som nosaltres els qui hem de decidir quin ha de ser la meta de la nostra vida, i determinar les nostres finalitats.

La responsabilitat de viure. Escrits sobre política, història i coneixement, Paidós, Barcelona-Buenos Aires-Mèxic 1995, p. 171-172.