Bergson: la duració, punt de partida dels problemes

 Per a nosaltres no hi ha mai una altra cosa que l'instantani. En el que designem amb aquest nom entra ja un treball de la nostra memòria, i, per tant, de la nostra consciència que perllonga uns en uns altres, de tal forma que els captem en una intuïció relativament simple, moments tan nombrosos com es vulgui d'un temps indefinidament divisible. Ara bé, on està precisament la diferència entre la matèria, tal qual el realisme més exigent podria concebre-la, i la percepció que d'ella tenim? La nostra percepció ens ofereix de l'univers una sèrie de quadres pintorescs, però discontinus: de la nostra percepció actual no sabríem deduir les percepcions ulteriors perquè no hi ha res, en un conjunt de qualitats sensibles, que deixi preveure les qualitats noves en què es transformaran. Per contra, la matèria, tal com el realisme la planteja per regla general, evoluciona de manera que és pugui passar d'un moment al moment següent per mitjà de deducció matemàtica. Cert que entre aquesta matèria i aquesta percepció el realisme científic no podria trobar un punt de contacte, perquè desenvolupa aquesta matèria en canvis homogenis en l'espai, mentre limita aquesta percepció mitjançant sensacions inextensives en una consciència. Però si la nostra hipòtesi té fonament, fàcilment es veu com percepció i matèria es diferencien i com coincideixen. L'heterogeneïtat qualitativa de les nostres percepcions successives de l'univers porta al fet que cadascuna d'aquestes percepcions s'estengui ella mateixa sobre un cert espessor de duració, al fet que la memòria condensi allí una multiplicitat enorme de commocions que se'ns apareixeran totes en bloc, encara que successivament. Bastaria amb albirar idealment aquest espessor indivís de temps, amb distingir aquí la desitjada multiplicitat de moments, amb eliminar tota memòria, en resum, per passar de la percepció a la matèria, del subjecte a l'objecte Llavors la matèria, convertida gradualment en més i més homogènia a mesura que nostres sensacions extensives es reparteixin en un nombre major de moments tendiria indefinidament cap a aquest sistema de commocions homogènies que parla el realisme sense per això, certament coincidir mai de manera absoluta amb ells. No hi hauria necessitat de presentar a un costat l'espai amb els moviments desapercebuts, d'un altre la consciència amb les sensacions inextensives. Al contrari, seria en una percepció extensiva on subjecte i objecte s'unirien en primer terme, consistint l'aspecte subjectiu de la percepció en la contracció que la memòria opera, confonent-se la realitat objectiva de la matèria amb les múltiples i successives commocions en les quals aquesta percepció es descompon interiorment.

Tal és almenys la conclusió que es desprendrà com esperem, de l'última part d'aquest treball: les qüestions relatives al subjecte i a l'objecte, a la seva distinció i a la seva unió, han de plantejar-se en funció del temps abans que en funció de l'espai.

Matèria i memòria, en Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p. 34-35.

---

Original en castellà

Para nosotros no hay jamás otra cosa que lo instantáneo. En lo que designamos con ese nombre entra ya un trabajo de nuestra memoria, y, por consiguiente, de nuestra conciencia que prolonga unos en otros, de tal forma que los captamos en una intuición relativamente simple, momentos tan numerosos como se quiera de un tiempo indefinidamente divisible. Ahora bien, ¿dónde está precisamente la diferencia entre la materia, tal cual el realismo más exigente podría concebirla, y la percepción que de ella tenemos? Nuestra percepción nos ofrece del universo una serie de cuadros pintorescos, pero discontinuos: de nuestra percepción actual no sabríamos deducir las percepciones ulteriores porque no hay nada, en un conjunto de cualidades sensibles, que deje prever las cualidades nuevas en que se transformarán. Por el contrario, la materia, tal como el realismo la plantea por regla general, evoluciona de forma que es pueda pasar de un momento al momento siguiente por medio de deducción matemática. Cierto que entre esta materia y esta percepción el realismo científico no podría encontrar un punto de contacto, porque desarrolla esta materia en cambios homogéneos en el espacio, mientras limita esta percepción mediante sensaciones inextensivas en una conciencia. Pero si nuestra hipótesis tiene fundamento, fácilmente se ve cómo percepción y materia se diferencian y cómo coinciden. La heterogeneidad cualitativa de nuestras percepciones sucesivas del universo lleva a que cada una de estas percepciones se extienda ella misma sobre un cierto espesor de duración, a que la memoria condense allí una multiplicidad enorme de conmociones que se nos aparecerán todas en bloque, aunque sucesivamente. Bastaría con divisar idealmente este espesor indiviso de tiempo, con distinguir ahí la deseada multiplicidad de momentos, con eliminar toda memoria, en resumen, para pasar de la percepción a la materia, del sujeto al objeto Entonces la materia, convertida paulatinamente en más y más homogénea a medida que nuestras sensaciones extensivas se repartan en un número mayor de momentos tendería indefinidamente hacia ese sistema de conmociones homogéneas de que habla el realismo sin por ello, ciertamente coincidir jamás de modo absoluto con ellos. No habría necesidad de presentar a un lado el espacio con los movimientos desapercibidos, de otro la conciencia con las sensaciones inextensivas. Al contrario, sería en una percepción extensiva donde sujeto y objeto se unirían en primer término, consistiendo el aspecto subjetivo de la percepción en la contracción que la memoria opera, confundiéndose la realidad objetiva de la materia con las múltiples y sucesivas conmociones en las que esta percepción se descompone interiormente.

Tal es al menos la conclusión que se desprenderá como esperamos, de la última parte de este trabajo: las cuestiones relativas al sujeto y al objeto, a su distinción y a su unión, deben plantearse en función del tiempo antes que en función del espacio.

---

Materia y memoria, en Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p. 34-35.