Hume: la moralitat és un sentiment
De Wikisofia
La revisió el 10:21, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hume: la moralitat és un sentiment|Idioma=Español}} Quan s'afirma que dos i tres és igual a la meitat de deu...».)
Quan s'afirma que dos i tres és igual a la meitat de deu, entenc perfectament aquesta relació d'igualtat. Concebo que si divideixo deu en dues parts, una de les quals té tantes unitats com l'altra, i comparo una d'aquestes parts amb dos més tres, aquella contindrà tantes unitats com aquest nombre compost. Però quan porteu d'aquí una comparació amb les relacions morals, reconec que em sento completament perdut sobre com entendre-ho. Una acció moral, una ofensa, tal com la ingratitut, és un objecte complicat. Consisteix la moralitat en la relació de les seves parts entre si? De quina manera? Especifiqueu la relació. Sigueu més concrets i explícits en les vostres proposicions i fàcilment veureu la seva falsedat.
No, dieu, la moralitat consisteix en la relació de les accions amb la regla del correcte; i es denominen bones o dolentes segons concordin o no amb ella. Què és, llavors, aquesta regla del correcte? En què consisteix? Com es determina? Mitjançant la raó, dieu, la qual examina les relacions morals de les accions. Així que les relacions morals es determinen mitjançant la comparació de les accions amb una regla. I aquesta regla es determina considerant les relacions morals dels objectes. No és aquest un raonament admirable?
Tot això és metafísica, exclameu. Això és suficient. No es necessita res més per oferir una forta presumpció de falsedat. Sí, replico jo. Certament aquí hi ha metafísica. Però està tota del vostre costat; vosaltres proposeu una hipòtesi abstrusa que mai pot fer-se intel·ligible i que no es correspon amb cap exemple o cas concret. La hipòtesi que nosaltres adoptem és senzilla. Manté que la moralitat es determina mitjançant el sentiment. Defineix la virtut com qualsevol acció o qualitat mental que ofereix a l'espectador el sentiment plaent d'aprovació; i al vici com el contrari. Procedim després a examinar una senzilla qüestió de fet, a saber, quines accions tenen aquesta influència. Considerem totes les circumstàncies en què concorden aquestes accions; i procurem obtenir d'això algunes observacions generals referents a aquests sentiments. Si crideu a això metafísica, i trobeu aquí qualsevol cosa abstrusa, només heu de concloure que el biaix de la vostra ment no és adequat per a les ciències morals.
Sempre que un home delibera sobre la seva pròpia conducta [per exemple, si en el cas d'una necessitat urgent seria millor ajudar a un germà o a un benefactor] ha de considerar aquestes diferents relacions, juntament amb totes les circumstàncies i situacions de les persones, amb vista a decidir quin és el deure i l'obligació superiors. Amb la finalitat de determinar la proporció de línies de qualsevol triangle és necessari examinar la naturalesa d'aquesta figura i les relacions que les seves diferents parts guarden entre si. Però, no obstant aquesta aparent semblança entre els dos casos, hi ha en el fons una diferència extrema entre tots dos. Algú que raoni de forma especulativa sobre triangles i cercles considera les diferents relacions donades i conegudes entre les parts d'aquestes figures; i d'aquí infereix alguna relació desconeguda que depèn de les anteriors. Però en les deliberacions morals hem de conèixer per endavant tots els objectes i totes les seves relacions entre si; i a partir d'una comparació del conjunt, decidir la nostra elecció o aprovació. No cal esbrinar cap fet nou. No cal descobrir cap relació nova. Totes les circumstàncies del cas han de posar-se davant de nosaltres abans que puguem fixar una sentència de censura o aprovació. Si alguna circumstància important encara no és coneguda o resulta dubtosa, hem de dedicar primer la nostra investigació les nostres facultats intel·lectuals a assegurar-nos d'ella; i hem de suspendre per un temps tota decisió o sentiment moral. Mentre ignorem si un home era o no l'agressor, com podem determinar si la persona que ho va matar és criminal o innocent? Però després que siguin conegudes totes les circumstàncies i relacions, l'enteniment ja no té un camp addicional sobre el qual operar ni cap objecte sobre el qual pugui emprar-se. L'aprovació o censura que sobrevé llavors no pot ser l'obra del judici, sinó del cor; i no és una afirmació o proposició especulativa, sinó una sensació o sentiment actiu. En les disquisicions de l'enteniment inferim alguna cosa nou i desconegut a partir de circumstàncies i relacions conegudes. En les decisions morals totes les circumstàncies i relacions han de ser prèviament conegudes; i la ment, a partir de la contemplació del conjunt, sent alguna nova impressió d'afecte o disgust, d'estima o de menyspreu, d'aprovació o de censura.
Investigació sobre els principis de la moral (Espasa Calpe, Madrid 1991, Apèndix I, p. 161-164). |
Original en castellà
Cuando se afirma que dos y tres es igual a la mitad de diez, entiendo perfectamente esta relación de igualdad. Concibo que si divido diez en dos partes, una de las cuales tiene tantas unidades como la otra, y comparo una de estas partes con dos más tres, aquélla contendrá tantas unidades como este número compuesto. Pero cuando traéis de aquí una comparación con las relaciones morales, reconozco que me siento completamente perdido sobre cómo entenderlo. Una acción moral, una ofensa, tal como la ingratitud, es un objeto complicado. ¿Consiste la moralidad en la relación de sus partes entre sí? ¿De qué manera? Especificad la relación. Sed más concretos y explícitos en vuestras proposiciones y fácilmente veréis su falsedad.
No, decís, la moralidad consiste en la relación de las acciones con la regla de lo correcto; y se denominan buenas o malas según concuerden o no con ella. ¿Qué es, entonces, esta regla de lo correcto? ¿En qué consiste? ¿Cómo se determina? Mediante la razón, decís, la cual examina las relaciones morales de las acciones. Así que las relaciones morales se determinan mediante la comparación de las acciones con una regla. Y esa regla se determina considerando las relaciones morales de los objetos. ¿No es éste un razonamiento admirable?
Todo esto es metafísica, exclamáis. Eso es suficiente. No se necesita nada más para ofrecer una fuerte presunción de falsedad. Sí, replico yo. Ciertamente aquí hay metafísica. Pero está toda de vuestro lado; vosotros proponéis una hipótesis abstrusa que nunca puede hacerse inteligible y que no se corresponde con ningún ejemplo o caso concreto. La hipótesis que nosotros adoptamos es sencilla. Mantiene que la moralidad se determina mediante el sentimiento. Define la virtud como cualquier acción o cualidad mental que ofrece al espectador el sentimiento placentero de aprobación; y al vicio como lo contrario. Procedemos después a examinar una sencilla cuestión de hecho, a saber, qué acciones tienen esta influencia. Consideramos todas las circunstancias en que concuerdan estas acciones; y procuramos obtener de ello algunas observaciones generales referentes a estos sentimientos. Si llamáis a esto metafísica, y encontráis aquí cualquier cosa abstrusa, sólo tenéis que concluir que el sesgo de vuestra mente no es adecuado para las ciencias morales.
Siempre que un hombre delibera sobre su propia conducta [por ejemplo, si en el caso de una necesidad apremiante sería mejor ayudar a un hermano o a un benefactor] tiene que considerar esas distintas relaciones, junto con todas las circunstancias y situaciones de las personas, con vistas a decidir cuál es el deber y la obligación superiores. Con el fin de determinar la proporción de líneas de cualquier triángulo es necesario examinar la naturaleza de esta figura y las relaciones que sus diferentes partes guardan entre sí. Pero, no obstante esta aparente semejanza entre los dos casos, hay en el fondo una diferencia extrema entre ambos. Alguien que razone de forma especulativa sobre triángulos y círculos considera las diferentes relaciones dadas y conocidas entre las partes de estas figuras; y de ahí infiere alguna relación desconocida que depende de las anteriores. Pero en las deliberaciones morales tenemos que conocer de antemano todos los objetos y todas sus relaciones entre sí; y a partir de una comparación del conjunto, decidir nuestra elección o aprobación. No hay que averiguar ningún hecho nuevo. No hay que descubrir ninguna relación nueva. Todas las circunstancias del caso tienen que ponerse delante de nosotros antes de que podamos fijar una sentencia de censura o aprobación. Si alguna circunstancia importante todavía no es conocida o resulta dudosa, tenemos que dedicar primero nuestra investigación nuestras facultades intelectuales a asegurarnos de ella; y debemos suspender por un tiempo toda decisión o sentimiento moral. Mientras ignoremos si un hombre era o no el agresor, ¿cómo podemos determinar si la persona que lo mató es criminal o inocente? Pero después de que sean conocidas todas las circunstancias y relaciones, el entendimiento ya no tiene un campo adicional sobre el que operar ni ningún objeto sobre el que pueda emplearse. La aprobación o censura que sobreviene entonces no puede ser la obra del juicio, sino del corazón; y no es una afirmación o proposición especulativa, sino una sensación o sentimiento activo. En las disquisiciones del entendimiento inferimos algo nuevo y desconocido a partir de circunstancias y relaciones conocidas. En las decisiones morales todas las circunstancias y relaciones deben ser previamente conocidas; y la mente, a partir de la contemplación del conjunto, siente alguna nueva impresión de afecto o disgusto, de estima o de desprecio, de aprobación o de censura.