Jaspers, Karl: el circumval·lant

el circunvalante

Filosofar sobre el Circunvalante significaria penetrar en l'ésser mateix. Això només pot tenir lloc indirectament. Doncs mentre parlem, pensem en objectes. Necessitem aconseguir per mitjà del pensament objectiu els indicis reveladors d'aquest alguna cosa no objectiu que és el Circunvalante.

Exemple del que acabo de dir és el que acabem de pensar junts. La separació del subjecte i l'objecte, en la qual sempre estem, i que no podem veure des de fora, la convertim en el nostre objecte en parlar d'ella, però inadequadament. Doncs separació és una relació entre coses del món que em fan front com a objectes. Aquesta relació resulta una imatge per expressar el que no és en absolut visible, la qual cosa no és mai objectiu això mateix.

D'aquesta separació del subjecte i de l'objecte ens cerciorem quan seguim pensant en imatges, partint del que ens està originalment present, com d'alguna cosa que té per la seva banda un múltiple sentit. La separació és originalment diferent quan em dirigeixo com a intel·lecte a objectes, com ser vivent al meu món ambienti, com a «existència» a Déu.

Com a intel·lectes estem enfront de coses comprensibles, de les quals tenim, en la mesura en què es dóna, un coneixement de validesa universal i necessària, però que és sempre d'objectes determinats.

Com a éssers vivents, situats al nostre món ambienti, som aconseguits en aquest per allò que tenim experiència intuïtiva sensible; per allò que vivim realment com el present, però no capta cap saber general.

Com a «existència» estem en relació amb Déu -la transcendència- mitjançant el llenguatge de les coses, que la transcendència converteix en xifres o símbols. La realitat d'aquest ser xifres no la capta ni el nostre intel·lecte ni la nostra sensibilitat vital. Déu és com a objecte una realitat que només se'ns dóna quan «existència» i que es troba en una dimensió completament diferent d'aquella en què es troben els objectes empíricament reals, que poden pensar-se amb necessitat, que afecten els nostres sentits.

Així és com es desmiembra el Circunvalante quan volem cerciorar-nos d'això, en diverses maneres del ser circunvalante, i així és com va tenir lloc el desmembramiento en seguir ara el fil conductor de les tres maneres de la separació del subjecte i l'objecte: primer, l'intel·lecte com a consciència en general en què som tots idèntics; segon, el ser vivent, en el sentit del com som cadascun de nosaltres una individualitat singular; tercer, la «existència», en el sentit de la qual som pròpiament nosaltres mateixos en la nostra historicitat.

La filosofia des del punt de vista de l'existència, Breviarios, FCE, Buenos Aires 1973, 6ª ed., p. 27-28.

---

Original en castellà

Filosofar sobre lo Circunvalante significaría penetrar en el ser mismo. Esto sólo puede tener lugar indirectamente. Pues mientras hablamos, pensamos en objetos. Necesitamos alcanzar por medio del pensamiento objetivo los indicios reveladores de ese algo no objetivo que es lo Circunvalante.

Ejemplo de lo que acabo de decir es lo que acabamos de pensar juntos. La separación del sujeto y el objeto, en la que siempre estamos, y que no podemos ver desde afuera, la convertimos en nuestro objeto al hablar de ella, pero inadecuadamente. Pues separación es una relación entre cosas del mundo que me hacen frente como objetos. Esta relación resulta una imagen para expresar lo que no es en absoluto visible, lo que no es nunca objetivo ello mismo.

De esta separación del sujeto y del objeto nos cercioramos cuando seguimos pensando en imágenes, partiendo de lo que nos está originalmente presente, como de algo que tiene por su parte un múltiple sentido. La separación es originalmente distinta cuando me dirijo como intelecto a objetos, como ser viviente a mi mundo ambiente, como «existencia» a Dios.

Como intelectos estamos frente a cosas comprensibles, de las que tenemos, en la medida en que se da, un conocimiento de validez universal y necesaria, pero que es siempre de objetos determinados.

Como seres vivientes, situados en nuestro mundo ambiente, somos alcanzados en éste por aquello de que tenemos experiencia intuitiva sensible; por aquello que vivimos realmente como lo presente, pero no capta ningún saber general.

Como «existencia» estamos en relación con Dios -la trascendencia- mediante el lenguaje de las cosas, que la trascendencia convierte en cifras o símbolos. La realidad de este ser cifras no la capta ni nuestro intelecto ni nuestra sensibilidad vital. Dios es como objeto una realidad que sólo se nos da en cuanto «existencia» y que se encuentra en una dimensión completamente distinta de aquella en que se encuentran los objetos empíricamente reales, que pueden pensarse con necesidad, que afectan nuestros sentidos.

Así es como se desmiembra lo Circunvalante en cuanto queremos cerciorarnos de ello, en varios modos del ser circunvalante, y así es como tuvo lugar el desmembramiento al seguir ahora el hilo conductor de los tres modos de la separación del sujeto y el objeto: primero, el intelecto como conciencia en general en que somos todos idénticos; segundo, el ser viviente, en el sentido del cual somos cada uno de nosotros una individualidad singular; tercero, la «existencia», en el sentido de la cual somos propiamente nosotros mismos en nuestra historicidad.