Nietzsche: el món com a voluntat de poder
De Wikisofia
La revisió el 10:18, 5 feb 2015 per Sofibot (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Nietzsche: el món com a voluntat de poder|Idioma=Español}} I sabeu com se m'apareix «el món»? Voleu que us...».)
I sabeu com se m'apareix «el món»? Voleu que us ho mostri en el meu mirall? El món: un monstre de força, sense principi ni fi; una quantitat de força constant, immutable, que no augmenta ni disminueix, que no es consumeix, sinó tan sols es transforma, sempre idèntica íntegrament; una economia sense despeses i sense pèrdues, mes així mateix sense augments, sense guanys; tancat dins dels seus límits, de cap manera fluctuant, dissipat; no d'extensió infinita, sinó com a força determinada incorporat a un espai determinat, i no a un espai que en alguna part sigui un «buit», sinó estant present a tot arreu com a força; com a joc de forces i ones de força un i múltiple alhora; acreixent aquí i, al mateix temps, decreixent allà; un mar de forces que s'entrecreuen i s'interpenetran en el seu caòtic fluir; canviant eternament; retornant eternament en cicles incommensurables a través de flux i reflux de les seves plasmacions, passant de les més simples a les més complexes, d'allò més quiet, el més rígid, el més fred pel cap alt ardent, el més fer, el més contradictori, i després tornant de la plétora, del joc de contradiccions, al simple, fins al delit de l'unísono, afirmant-se àdhuc en aquesta identitat de les seves òrbites i anys; beneint-se a si mateix com el que ha de retornar eternament, com Esdevenir que no sap d'hartura, fastig ni cansament-; est el meu món dionisíac d'eterna autocreació i d'eterna autodestrucció; aquest món misteriós de voluptuosidades duals; est el meu «més enllà del bé i el mal» sense meta, tret que la ventura d'anell sigui una meta; sense voluntat, tret que un anell estigui animat de bona voluntat cap a si mateix; -voleu un nom per a aquest món? Una clau per a tots, els seus enigmes? Una llum també per a vosaltres, els més ocults, els més forts, els més intrèpids, els més tenebrosos?- iEste món és la voluntat de poder -res més! iY també vosaltres mateixos sou aquesta voluntat de poder -res més!
La voluntat de poder. Traducció de Pau Simón, en «Obres Completes», Prestigi, Buenos Aires, vol. IV, p. 801-802. |
Original en castellà
¿Y sabéis cómo se me aparece «el mundo»? ¿Queréis que os lo muestre en mi espejo? El mundo: un monstruo de fuerza, sin principio ni fin; una cantidad de fuerza constante, inmutable, que no aumenta ni disminuye, que no se consume, sino tan sólo se transforma, siempre idéntica en su totalidad; una economía sin gastos y sin pérdidas, mas asimismo sin aumentos, sin ganancias; encerrado dentro de sus límites, de ninguna manera fluctuante, disipado; no de extensión infinita, sino como fuerza determinada incorporado a un espacio determinado, y no a un espacio que en alguna parte sea un «vacío», sino estando presente en todas partes como fuerza; como juego de fuerzas y ondas de fuerza uno y múltiple a la vez; acreciendo aquí y, al mismo tiempo, decreciendo allá; un mar de fuerzas que se entrecruzan y se interpenetran en su caótico fluir; cambiando eternamente; retornando eternamente en ciclos inconmensurables a través de flujo y reflujo de sus plasmaciones, pasando de las más simples a las más complejas, de lo más quieto, lo más rígido, lo más frío a lo más ardiente, lo más fiero, lo más contradictorio, y luego regresando de la plétora, del juego de contradicciones, a lo simple, hasta el deleite del unísono, afirmándose aun en esta identidad de sus órbitas y años; bendiciéndose a sí mismo como lo que ha de retornar eternamente, como Devenir que no sabe de hartura, hastío ni cansancio-; este mi mundo dionisíaco de eterna autocreación y de eterna autodestrucción; este mundo misterioso de voluptuosidades duales; este mi «más allá del bien y el mal» sin meta, a menos que la ventura de anillo sea una meta; sin voluntad, a menos que un anillo esté animado de buena voluntad hacia sí mismo; –¿queréis un nombre para este mundo? ¿Una clave para todos, sus enigmas? ¿Una luz también para vosotros, los más ocultos, los más fuertes, los más intrépidos, los más tenebrosos?– iEste mundo es la voluntad de poder -nada más! iY también vosotros mismos sois esta voluntad de poder -nada más!