Rocher, Guy: l'acció social segons Weber

l'acció social segons Weber

Per a Max Weber, «l'acció humana és social sempre que el subjecte o el subjectes de l'accion enllacin a ella un sentit subjectiu. La «acció social», per tant, és una acció on el sentit esmentat pel seu subjecte o subjectes està referit a la conducta de uns altres, orientant-se per aquesta en el seu desenvolupament».

Aquesta breu definició permet establir tres criteris per a la determinació del caràcter social de l'acció. En primer lloc, les persones han de tenir en compte el comportament dels altres, com també la presència o l'existència dels mateixos. Els nens petits que juguen un al costat de l'altre, ocupant-se cadascun en una activitat totalment independent de l'exercida per l'altre, no han aconseguit encara un estadi de sociabilitat suficientment avançat com per compartir els mateixos jocs. Pel cap alt, pot dir-se que la presència i l'activitat d'un altre encoratgen a tots dos a romandre allí i prosseguir els seus jocs solitaris; referent a això, caldria parlar d'una interacció molt elemental. També pot donar-se el cas que un dels dos s'allunyi sense que l'altre sembli advertir-ho: l'acció social és doncs nul·la. [...] Són fart conegudes les abundants caricatures del marit que desdejuna davant la seva dona, ocult després de les fulles del seu periòdic: no desdejuna amb ella, encara que es trobin físicament junts. La pantalla del periòdic simbolitza realment l'absència i fins i tot la negativa a comunicar-se amb l'altra persona. [...]

El segon criteri atribuït per Weber a l'acció social és el de la significació. Cal entendre aquest terme en el seu sentit més literal, a saber, en el sentit que l'acció del subjecte ha de tenir el seu valor de signe o de símbolo pels altres, i que l'acció dels altre deu així mateix tenir valor de signe o de símbol per al subjecte. En altres paraules, tenir en compte als altres no prou perquè una acció sigui social. També és necessari que el subjecte indiqui per la seva acció que ha comprès les expectatives dels altres i que la seva acció està destinada a respondre a les mateixes, o evidencia la seva negativa a respondre. Quan dues persones s'aborden al carrer i una d'elles tendeix la seva mà, la que executa aquesta acció indica clarament per aquest signe (almenys en la civilització occidental) que espera de l'altra idèntic gest, d'acord amb el costum vigent en matèria de salutacions. Si el segon interlocutor no encaixa la mà que se li tendeix, el primer sabrà comprendre molt ràpid, per altres signes derivats del comportament de l'altre, si es tracta d'una simple distracció o d'una negativa voluntària. Prestar un significat a la pròpia conducta i a la conducta dels altres equival a atribuir-los un sentit simbòlic susceptible de ser transmès i comprès gràcies a un codi d'individus o signes; equival, més exactament encara, a inscriure aquestes conductes en un sistema de comunicació. [...]

Finalment, el tercer criteri invocat en la definició de Weber indica que la conductade les persones implicades en una acció social ve influïda per la percepció que cadascuna d'elles té de la significació de l'acció de les altres i de la seva pròpia acció. Cal, en altres paraules, que els subjectes comprovin, amb el seu comportament, que han comprès les expectatives dels altres i que accepten o no respondre a les mateixes. Aquest tercer criteri és d'alguna manera el complement exterior dels dos criteris precedents, sent aquests últims interns als subjectes afectats. En efecte, mitjançant la conducta observable des de l'exterior, és possible jutjar sobre les dues condicions subjectives precedents.

Introducció a la sociologia general, Herder, Barcelona 1979, p. 22-25.

---

Original en castellà

la acción social según Weber

Para Max Weber, «la acción humana es social siempre que el sujeto o lo sujetos de la accion enlacen a ella un sentido subjetivo. La «acción social», por tanto, es una acción en donde el sentido mentado por su sujeto o sujetos está referido a la conducta de otros, orientándose por ésta en su desarrollo».

Esta breve definición permite establecer tres criterios para la determinación del carácter social de la acción. En primer lugar, las personas deben tener en cuenta el comportamiento de los demás, como también la presencia o la existencia de los mismos. Los niños pequeños que juegan uno al lado del otro, ocupándose cada uno en una actividad totalmente independiente de la ejercida por el otro, no han alcanzado todavía un estadio de sociabilidad suficientemente avanzado como para compartir los mismos juegos. A lo más, puede decirse que la presencia y la actividad de otro alientan a ambos a permanecer allí y proseguir sus juegos solitarios; a este respecto, cabría hablar de una interacción muy elemental. También puede darse el caso de que uno de los dos se aleje sin que el otro parezca advertirlo: la acción social es pues nula. [...] Son harto conocidas las abundantes caricaturas del marido que desayuna ante su mujer, oculto tras las hojas de su periódico: no desayuna con ella, aunque se encuentren físicamente juntos. La pantalla del periódico simboliza realmente la ausencia e incluso la negativa a comunicarse con la otra persona. [...]

El segundo criterio atribuido por Weber a la acción social es el de la significación. Hay que entender este término en su sentido más literal, a saber, en el sentido de que la acción del sujeto debe tener su valor de signo o de símbolo para los demás, y de que la acción de los demás debe asimismo tener valor de signo o de símbolo para el sujeto. En otras palabras, tener en cuenta a los demás no basta para que una acción sea social. También es necesario que el sujeto indique por su acción que ha comprendido las expectativas de los otros y que su acción está destinada a responder a las mismas, o evidencia su negativa a responder. Cuando dos personas se abordan en la calle y una de ellas tiende su mano, la que ejecuta esta acción indica claramente por este signo (al menos en la civilización occidental) que espera de la otra idéntico gesto, de acuerdo con la costumbre vigente en materia de saludos. Si el segundo interlocutor no estrecha la mano que se le tiende, el primero sabrá comprender muy pronto, por otros signos derivados del comportamiento del otro, si se trata de una simple distracción o de una negativa voluntaria. Prestar un significado a la propia conducta y a la conducta de los demás equivale a atribuirles un sentido simbólico susceptible de ser transmitido y comprendido gracias a un código de individuos o signos; equivale, más exactamente aún, a inscribir esas conductas en un sistema de comunicación. [...]

Finalmente, el tercer criterio invocado en la definición de Weber indica que la conductade las personas implicadas en una acción social viene influida por la percepción que cada una de ellas tiene de la significación de la acción de las demás y de su propia acción. Es preciso, en otras palabras, que los sujetos comprueben, con su comportamiento, que han comprendido las expectativas de los demás y que aceptan o no responder a las mismas. Este tercer criterio es de algún modo el complemento exterior de los dos criterios precedentes, siendo estos últimos internos a los sujetos afectados. En efecto, mediante la conducta observable desde el exterior, es posible juzgar acerca de las dos condiciones subjetivas precedentes.