Diògenes Laerci: Euclides de Mègara

1. Euclides va ser natural de Mègara, ciutat propera a l'istme, o segons alguns, de Gela, com diu Alexandre en les Successions. Va estudiar les obres de Parmènides, i els que van seguir els seus dogmes es van anomenar megàrics; després disputadores, i últimament, dialèctics. Dioles aquest nom Dionís de Cartago, perquè els seus discursos eren tots per preguntes i respostes. Després de la mort de Sòcrates es van retirar Plató i els altres filòsofs a casa d'Euclides, a Mègara, com diu Hermodoro, tement la crueltat dels tirans. Definia que només hi ha un bé, anomenat amb noms diversos: unes vegades saviesa, unes altres déu, altres ment, i semblants. No admetia les coses contràries a aquest bé, negant-los l'existència. Les seves demostracions no eren per assumpcions, sinó per ilaciones o traient conseqüències. Tampoc admetia les comparacions en els arguments, dient que l'argument o consta de coses semblants o desemejantes; si consta de coses semblants, abans convé examinar aquestes mateixes coses, que no les que se li assemblen. Però si consta de coses desemejantes, és ociosa la instància o comparació. Això va donar motiu a Timó per parlar d'ell el següent, mossegant també als altres socràtics:

Però jo em cuido

d'aquests i semblants chocarreros.

No m'importa Fedò, sigui qui anàs;

ni el litigiós Euclides,

que va donar als megarenses

el rabioso furor de les disputes.

Va escriure sis diàlegs, que són: Lampria, Escairis, Fenici, Critó, Alcibíades i Amatorio.

EUBÚLIDES DE MILET

2. De la secta d'Euclides va ser Eubúlides Milesi, el qual va inventar en la dialèctica diverses formes d'arguments enganyosos, com són: el Mentider, l'Amagat, l'Electra, l'Encobert, el Sorites, el Cornuto, el Calvo. D'Eubulides diu un poeta còmic:

El fastuós Eubúlides,

engalipant els savis oradors

amb les seves còrnies preguntes, i mentides

huecas i jactancioses, ha partit

locuaz, com Demóstenes voluble.

Sembla va ser deixeble seu Demóstenes, el qual amb prou feines podia pronunciar la lletra R; però ho va aconseguir a poc a poc amb l'exercici. Eubúlides va ser enemic d'Aristòtil, i li va contradir en moltes coses. Alexino Eleense va ser un dels seus deixebles, home summament disputador; per la raó del qual ho van cognomenar Elexino. Va dissentir molt de les opinions de Zenó. Hermipo diu d'ell que, havent passat d'Élide a Olimpia, va obrir allí escola de Filosofia, i que dient-li els deixebles per què s'establia allí, va respondre volia fundar una secta que es cridés Olimpíaca. Mes ells, obligats per la penúria de comestibles i de la insalubritat del lloc, ho van abandonar, de manera que es va quedar a viure allí solament amb un criat. Banyant-se després en el riu Alfeo, es va ferir amb una canya, i així va morir. L'epigrama que li he compost és el següent:

No era falsa la veu que un infelice

trobant-se nedant, un clau agut

un peu li va traspassar; doncs Alexino,

home honest i savi,

primer que l'Alfeo travessés,

va perdre la vida ferit d'una canya.

Va escriure no només contra Zenó, sinó també altres llibres i a l'historiador Éforo.

3. De l'escola d'Eubúlides va sortir també Eufanto Olintio, que va escriure la història del seu temps. Va compondre moltes tragèdies, les quals van ser bé rebudes en els certàmens. Va ser preceptor del rei Antígon, i li va dedicar un excel·lent tractat sobre el regnar. Va haver-hi altres deixebles d'Eubulides, un dels quals va ser Apol·loni Cronos.

Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.104-106. (Traducció de José Ortiz i Sainz, finalitats del s. XVIII).