Mounier, I.: el valor absolut de la persona

Seria sortir-nos del nostre propòsit el voler donar de la persona, al començament d'aquest capítol, una definició a priori. No es podria evitar el comprometre, amb això, aquestes adreces filosòfiques o religioses de les quals hem dit que haurien de ser separades de tota confusió, de tot sincretisme. Si es vol una designació el bastant rigorosa per a la fi que ens proposem, direm que:

Una persona és un ser espiritual constituït com a tal per una forma de subsistència i d'independència en el seu ser, manté aquesta subsistència mitjançant la seva adhesió a una jerarquia de valors lliurement adoptats, assimilats i viscuts en un compromís responsable i en una constant conversió; unifica així tota la seva activitat en la llibertat i desenvolupa, per afegiment, a impulsos d'actes creadors, la singularitat de la seva vocació.

Per precisa que pretengui ser, no es pot prendre aquesta designació com una veritable definició. La persona, efectivament, sent la presència mateixa de l'home la seva característica última, no és susceptible de definició rigorosa. No és tampoc objecte d'una experiència espiritual pura, separada de tot treball de la raó i de tota dada sensible. Ella es revela, no obstant això, mitjançant una experiència decisiva, proposta a la llibertat de cadascun; no l'experiència immediata d'una substància, sinó l'experiència progressiva d'una vida, la vida personal. Cap noció pot substituir-la. A qui almenys no s'ha apropat, o ha començat aquesta experiència, totes les nostres exigències li són incomprensibles i tancades. En els límits que ens fixa aquí el nostre camp no podem més que descriure la vida personal, les seves maneres, els seus camins, i fer una trucada a ella. Davant certes objeccions que es fan al personalisme, cal admetre que hi ha gents que són «cegues a la persona», com unes altres són cegues a la pintura o sordes a la música, amb la diferència que aquests són cecs responsables, en cert grau, de la seva ceguesa: la vida personal és, en efecte, una conquesta oferta a tots, i una experiència privilegiada, almenys per sobre d'un cert nivell de misèria.

Diguem immediatament que a aquesta exigència d'una experiència fonamental el personalisme afegeix una afirmació de valor, un acte de fe: l'afirmació del valor absolut de la persona humana. Nosaltres no diem que la persona de l'home sigui l'Absolut (encara que per a un creient l'Absolut sigui Persona i en el rigor del terme no sigui més espiritual que personal). També demanem que es vagi amb compte de no confondre l'absolut de la persona humana amb l'absolut de l'individu biològic o jurídic (i aviat veurem la diferència infinita entre un i un altre). Volem dir que, tal com la designem, la persona és un absolut respecte de qualsevol altra realitat material o social i de qualsevol altra persona humana. Mai pot ser considerada com a part d'un tot: família, classe, Estat, nació, humanitat. Cap altra persona, i amb major raó cap col·lectivitat, cap organisme pot utilitzar-la legítimament com un mitjà. Déu mateix, en la doctrina cristiana, respecta la seva llibertat, encara que la vivifiqui des de l'interior: tot el misteri teològic de la llibertat i del pecat original reposa sobre aquesta dignitat conferida a la lliure elecció de la persona. Aquesta afirmació de valor pot ser en alguns l'efecte d'una decisió que no és ni més irracional ni menys rica d'experiència que qualsevol altre postulat de valor. Per al cristià, es funda sobre la creença de fe que l'home està fet a imatge de Déu, des de la seva constitució natural, i que està cridat a perfeccionar aquesta imatge en la llibertat suprema dels fills de Déu.

Si no es comença per situar tot diàleg sobre la persona en aquesta zona profunda de l'existència, si ens limitem a reivindicar les llibertats públiques o els drets de la fantasia, s'adopta una posició sense resistència profunda, ja que llavors es corre el risc de no defensar més que privilegis de l'individu, i és cert que aquests privilegis han de cedir en diverses circumstàncies en benefici d'una certa organització de l'ordre col·lectiu.

Manifest al servei del personalisme. Taurus, Madrid 1967, p. 75-77.

---

Original en castellà

Sería salirnos de nuestro propósito el querer dar de la persona, al comienzo de este capítulo, una definición a priori. No se podría evitar el comprometer, con ello, estas direcciones filosóficas o religiosas de las que hemos dicho que deberían ser separadas de toda confusión, de todo sincretismo. Si se quiere una designación lo bastante rigurosa para el fin que nos proponemos, diremos que:

Una persona es un ser espiritual constituido como tal por una forma de subsistencia y de independencia en su ser, mantiene esta subsistencia mediante su adhesión a una jerarquía de valores libremente adoptados, asimilados y vividos en un compromiso responsable y en una constante conversión; unifica así toda su actividad en la libertad y desarrolla, por añadidura, a impulsos de actos creadores, la singularidad de su vocación.

Por precisa que pretenda ser, no se puede tomar esta designación como una verdadera definición. La persona, efectivamente, siendo la presencia misma del hombre su característica última, no es susceptible de definición rigurosa. No es tampoco objeto de una experiencia espiritual pura, separada de todo trabajo de la razón y de todo dato sensible. Ella se revela, sin embargo, mediante una experiencia decisiva, propuesta a la libertad de cada uno; no la experiencia inmediata de una sustancia, sino la experiencia progresiva de una vida, la vida personal. Ninguna noción puede sustituirla. A quien al menos no se ha acercado, o ha comenzado esta experiencia, todas nuestras exigencias le son incomprensibles y cerradas. En los límites que nos fija aquí nuestro campo no podemos más que describir la vida personal, sus modos, sus caminos, y hacer una llamada a ella. Ante ciertas objeciones que se hacen al personalismo, es preciso admitir que hay gentes que son «ciegas a la persona», como otras son ciegas a la pintura o sordas a la música, con la diferencia de que éstos son ciegos responsables, en cierto grado, de su ceguera: la vida personal es, en efecto, una conquista ofrecida a todos, y una experiencia privilegiada, al menos por encima de un cierto nivel de miseria.

Digamos inmediatamente que a esta exigencia de una experiencia fundamental el personalismo añade una afirmación de valor, un acto de fe: la afirmación del valor absoluto de la persona humana. Nosotros no decimos que la persona del hombre sea el Absoluto (aunque para un creyente el Absoluto sea Persona y en el rigor del término no sea más espiritual que personal). También pedimos que se tenga cuidado de no confundir el absoluto de la persona humana con el absoluto del individuo biológico o jurídico (y pronto veremos la diferencia infinita entre uno y otro). Queremos decir que, tal como la designamos, la persona es un absoluto respecto de cualquier otra realidad material o social y de cualquier otra persona humana. Jamás puede ser considerada como parte de un todo: familia, clase, Estado, nación, humanidad. Ninguna otra persona, y con mayor razón ninguna colectividad, ningún organismo puede utilizarla legítimamente como un medio. Dios mismo, en la doctrina cristiana, respeta su libertad, aunque la vivifique desde el interior: todo el misterio teológico de la libertad y del pecado original reposa sobre esta dignidad conferida a la libre elección de la persona. Esta afirmación de valor puede ser en algunos el efecto de una decisión que no es ni más irracional ni menos rica de experiencia que cualquier otro postulado de valor. Para el cristiano, se funda sobre la creencia de fe de que el hombre está hecho a imagen de Dios, desde su constitución natural, y que está llamado a perfeccionar esta imagen en la libertad suprema de los hijos de Dios.

Si no se comienza por situar todo diálogo sobre la persona en esta zona profunda de la existencia, si nos limitamos a reivindicar las libertades públicas o los derechos de la fantasía, se adopta una posición sin resistencia profunda, ya que entonces se corre el riesgo de no defender más que privilegios del individuo, y es cierto que estos privilegios deben ceder en diversas circunstancias en beneficio de una cierta organización del orden colectivo.