D. Dennett: la consciència explicada, o eliminada?

Quan aprenem que l'única diferència entre l'or i la plata és el nombre de partícules subatòmiques en els seus àtoms, pot ser que ens sentim estafats o enfadats; aquests físics han eliminat alguna cosa: li han tret el caràcter daurat a l'or; han suprimit el caràcter platejat de la plata que tant apreciem. I quan expliquen de quina manera la reflexió i l'absorció de les radiacions electromagnètiques donen compte dels colors i la visió en color, semblen estar oblidant el que és més important. Però si no «suprimíssim» alguna cosa, no podríem començar a explicar. El fet d'eliminar alguna cosa no és un tret de les explicacions fallides, sinó de les explicacions aconseguides.

Només una teoria que expliqués esdeveniments conscients en termes d'esdeveniments inconscients podria aspirar a explicar la consciència. Si el seu model de com el dolor és un producte de les activitats cerebrals encara té una caixeta amb l'etiqueta «dolor», vostè ni tan sols ha començat a explicar el que és el dolor, i si el seu model de la consciència funciona perfectament fins al màgic instant que ha de dir «i llavors es produeix un miracle», és que vostè ni tan sols ha començat a explicar el que és la consciència.

Això porta a algunes persones a insistir que la consciència mai podrà ser explicada. Però, perquè la consciència hauria de ser l'única cosa que no es pot explicar? Els sòlids, els líquids i els gasos poden explicar-se a partir de coses que no són ni sòlids ni líquids ni gasos. Sens dubte la vida pot explicar-se a partir de coses que no estan vives; i aquesta explicació no deixa sense vida a les coses vives. La il·lusió que la consciència és l'excepció prové, sospito, del fet generalitzat de no haver sabut comprendre aquest tret general de l'explicació. En pensar, sense raó, que l'explicació comporta suprimir alguna cosa, creiem salvar allò que en cas contrari es perdria, tornant-lo a col·locar en l'observador com un quale, o com alguna propietat «intrínsecament» meravellosa. La psique es converteix en el mantell protector darrere del qual s'oculten tots aquests gatets adorables. Pot ser que hi hagi motius per a pensar que la consciència no es pot explicar, però, com espero haver demostrat, existeixen bones raons per a pensar que sí que es pot.

La meva explicació de la consciència dista molt de ser completa. Podria dir-se que no és res més que el principi, però és que és el principi, perquè trenca l'encantament del cercle màgic d'idees que van fer que semblés impossible l'explicació de la consciència. No es pot dir que hagi substituït una teoria metafòrica, el Teatre Cartesià, per una teoria no metafòrica («literal, científica»). La veritat és que tot el que jo he fet no és res més que substituir una família de metàfores i imatges per una altra, canviant el teatre, el testimoni, el Significador Central, el figment (o producte), pel software, les màquines virtuals, les Versions Múltiples, el pandemoni d'homuncles. Així que no és res més que una guerra de metàfores, em diran vostès, però les metàfores no són «només» metàfores; les metàfores són eines de pensament. Ningú pot pensar sobre la consciència sense elles, de manera que és important equipar-se amb el millor joc d'eines possible. Vegin el que hem construït amb les nostres eines. Ho podrien haver imaginat sense elles?

Daniel Dennett, La conciencia explicada, Paidós, Barcelona 1995, p.465-466.

---

Original en castellà

Cuando aprendemos que l'única diferencia entre el oro y la plata es el número de partículas subatómicas en sus átomos, puede que nos sintamos estafados o enfadados; esos físicos han eliminado algo: le han quitado el carácter dorado al oro; han suprimido el carácter plateado de la plata que tanto apreciamos. Y cuando explican de qué modo la reflexión y la absorción de las radiaciones electromagnéticas dan cuenta de los colores y la visión en color, parecen estar olvidando lo que es más importante. Pero si no «suprimiéramos» algo, no podríamos empezar a explicar. El hecho de eliminar algo no es un rasgo de las explicaciones fallidas, sino de las explicaciones logradas.

Sólo una teoría que explicara acontecimientos conscientes en términos de acontecimientos inconscientes podría aspirar a explicar la conciencia. Si su modelo de cómo el dolor es un producto de las actividades cerebrales todavía tiene una cajita con la etiqueta «dolor», usted ni siquiera ha empezado a explicar lo que es el dolor, y si su modelo de la conciencia funciona perfectamente hasta el mágico instante en que tiene que decir «y entonces se produce un milagro», es que usted ni siquiera ha empezado a explicar lo que es la conciencia.

Esto lleva a algunas personas a insistir en que la conciencia nunca podrá ser explicada. Pero, ¿por qué la conciencia debería ser l'única cosa que no se puede explicar? Los sólidos, los líquidos y los gases pueden explicarse a partir de cosas que no son ni sólidos ni líquidos ni gases. Sin duda la vida puede explicarse a partir de cosas que no están vivas; y esa explicación no deja sin vida a las cosas vivas. La ilusión de que la conciencia es la excepción proviene, sospecho, del hecho generalizado de no haber sabido comprender este rasgo general de la explicación. Al pensar, sin razón, que la explicación comporta suprimir algo, creemos salvar aquello que en caso contrario se perdería, volviéndolo a colocar en el observador como un quale, o como alguna propiedad «intrínsecamente» maravillosa. La psique se convierte en el manto protector tras el cual se ocultan todos esos gatitos adorables. Puede que haya motivos para pensar que la conciencia no se puede explicar, pero, como espero haber demostrado, existen buenas razones para pensar que sí se puede.

Mi explicación de la conciencia dista mucho de ser completa. Podría decirse que no es más que el principio, pero es que es el principio, porque rompe el encantamiento del círculo mágico de ideas que hicieron que pareciera imposible la explicación de la conciencia. No puede decirse que haya sustituido una teoría metafórica, el Teatro Cartesiano, por una teoría no metafórica («literal, científica»). La verdad es que todo lo que yo he hecho no es más que sustituir una familia de metáforas e imágenes por otra, cambiando el teatro, el testigo, el Significador Central, el figmento, por el software, las máquinas virtuales, las Versiones Múltiples, el pandemónium de homúnculos. Así que no es más que una guerra de metáforas, me dirán ustedes, pero las metáforas no son «sólo» metáforas; las metáforas son herramientas de pensamiento. Nadie puede pensar sobre la conciencia sin ellas, de modo que es importante equiparse con el mejor juego de herramientas posible. Vean lo que hemos construido con nuestras herramientas. ¿Podrían haberlo imaginado sin ellas?