Hegel: administració de justícia i tribunals

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[L'administració de justícia i els tribunals, la funció de les autoritats civils i de les corporacions.]

El relatiu de la relació recíproca de les necessitats i del treball que se'ls dedica, té, per a començar, la seva reflexió sobre si en la personalitat infinita, en el dret (abstracte). Però és aquesta mateixa esfera del relatiu la que, com a cultura, dóna existència al dret, que d'aquesta manera és quelcom universalment reconegut, sabut i volgut, i té validesa i realitat objectiva gràcies a la mediació d'aquest ser sabut i volgut (FD § 209).

La realitat objectiva del dret consisteix, d'una banda, a ser per a la consciència, a ser sabut, d'altra banda, a tenir el poder de la realitat i a ser vàlid, i a ser també, per tant, sabut com el que és universalment vàlid (FD § 210).

El que és dret en si està establert en la seva existència objectiva. És a dir, està determinat per a la consciència per mitjà del pensament i és conegut com el que és just i té validesa: és la llei. Gràcies a aquesta determinació el dret és dret positiu.

Establir alguna cosa com a universal, és a dir, portar-ho a la consciència com a universal és, com se sap, pensar. En retrotreure el contingut a la seva forma més simple, el pensament li dóna la seva determinació última. El que és de dret, en transformar-se en llei, no sols rep la forma de la seva universalitat, sinó la seva veritable determinació. No hi ha doncs que figurar-se que el fet de legislar és merament el moment en el qual s'enuncia alguna cosa com una regla de comportament vàlida per a tots; el moment intern essencial, previ a l'anterior, és el coneixement del contingut en la seva universalitat determinada. Fins i tot els drets consuetudinaris contenen el moment pel qual existeixen com a pensaments i són sabuts, ja que només els animals tenen la seva llei en l'instint i únicament els homes la tenen en el costum. La seva diferència amb les lleis consisteix únicament en el fet que aquells drets són sabuts d'una manera subjectiva i contingent, per la qual cosa són més indeterminats i apareix més difusa la universalitat del pensament. D'altra banda, el coneixement del dret, en algun aspecte determinat o en general, és la propietat contingent d'uns pocs. És un error pensar que per la seva forma, és a dir per ser consuetudinaris, tenen l'avantatge que s'han convertit en vida (d'altra banda, avui es parla molt de la vida i del convertir-se en vida precisament allí on més es tracta de la matèria inerta i dels pensaments més morts). És una il·lusió, perquè pel fet que es reuneixin i escriguin les lleis vigents d'una nació no deixen de ser el seu costum. La reunió i compilació dels drets consuetudinaris —que ha d'ocórrer aviat en un poble que ha aconseguit alguna cultura— té com a resultat un codi, que, per ser una mera recopilació, es caracteritza pel seu caràcter informe, indeterminat i incomplet. Es diferencia del que amb propietat es diu ‘codi’ que en aquest s'aprehenen d'una manera pensant i s'expressen els principis del dret en la seva universalitat i per tant en la seva determinació (FD § 211).

El dret entra en l'existència, per a començar, en la forma del que s'estableix, per la qual cosa també el seu contingut entra en relació, en tant que aplicació, amb la matèria de les relacions, les maneres de propietat i les maneres contractuals que se singularitzen i desenvolupen a l'infinit en la societat civil. A més, el dret també es connecta amb les relacions ètiques que es funden sobre el sentiment, l'amor i la confiança, encara que amb aquestes només en la mesura en què contenen el costat del dret abstracte. L'aspecte moral i els preceptes morals, allò que concerneix la voluntat en la seva més pròpia subjectivitat i particularitat, no poden ser objecte de legislació positiva. Una altra matèria la proporcionen els drets i deures que es desprenen de l'administració de justícia mateixa, de l'Estat, etc. (FD § 213).

A més de l'aplicació al particular, la condició de ser cosa establerta del dret conté en si l'aplicabilitat al cas individual. Amb això entra en l'esfera del no determinat pel concepte, en l'esfera del quantitatiu. […] La determinació del concepte dóna només un límit general, dins del qual es produeixen, a més, unes certes oscil·lacions. A aquestes cal posar-los fi, no obstant això, per a servir a la realització del dret, amb el que penetra a l'interior d'aquell límit una decisió contingent i arbitrària (FD § 214).

Així com en la societat civil el dret en si esdevé llei, així també la que va ser l'existència immediata i abstracta del meu dret individual passa a tenir el significat d'una cosa reconeguda com una existència en el saber i en la voluntat universals existents. Les adquisicions i els actes referents a la propietat deuen, per tant, efectuar-se amb la forma que els dóna aquella existència. La propietat es basa ara en el contracte i en les formalitats que la fan susceptible de demostració i jurídicament vàlida (FD § 217).

Com que en la societat civil la propietat i la personalitat tenen reconeixement i validesa legals, el delicte no és ja en ella la lesió d'una infinitud subjectiva, sinó una lesió de la cosa universal, que té en si mateixa una existència ferma i sòlida. Amb aquesta circumstància apareix el punt de vista de la perillositat de l'acció per a la societat, de manera que, d'una banda, s'enforteix la magnitud del delicte, mentre que, per una altra, el poder de la societat, més segur de si mateix, disminueix la importància exterior de la lesió, la qual cosa té com a conseqüència una major suavitat en el càstig (FD § 218).

El membre de la societat civil té el dret d'assistir al tribunal, així com el deure de presentar-se davant ell i només davant ell reivindicar un dret en litigi (FD § 221).

Davant els tribunals el dret adquireix la determinació d'haver de ser demostrable. El procediment jurídic posa a les parts en condicions de fer valer els seus mitjans de prova i els seus fonaments jurídics i al jutge en la de prendre coneixement de la qüestió. Aquests passos són també drets; el seu procediment deu, per tant, estar determinat de manera legal, la qual cosa constitueix una part essencial de la ciència teòrica del dret (FD § 222).

Així com la publicitat de les lleis és un dels drets de la consciència subjectiva, així també ho és la possibilitat de conèixer la realització de la llei en el cas particular, és a dir el curs de les accions exteriors, dels fonaments jurídics, etc. En efecte, aquest curs és una història generalment vàlida, i si bé el contingut particular del cas només interessa a les parts, el seu contingut general afecta el dret que allí es juga i concerneix l'interès de tots. És el dret de la publicitat de l'administració de justícia.

Les deliberacions dels membres del tribunal sobre el judici que es dictarà són expressions d'opinions i punts de vista fins i tot particulars i per la seva pròpia naturalesa no són, per tant, una cosa pública (FD § 224).

En un començament, en la mesura en què la voluntat particular és encara el principi per a la realització de l'un o l'altre fi, el poder que s'ocupa d'assegurar l'universal està limitat al cercle del contingent i constitueix un ordre exterior (FD § 231).

Els diversos interessos de productors i consumidors poden entrar en conflicte entre si, i si bé en el conjunt la relació correcta es produeix per si mateixa, la compensació requereix una regulació conscient que estigui per sobre de totes dues parts en conflicte. El dret d'aquesta regulació per a l'individu (per exemple dels preus dels articles de primera necessitat) es basa en el fet que les mercaderies d'ús totalment general i quotidià no són ofertes a l'individu com a tal, sinó a ell com a general, al públic, el dret del qual a no ser enganyat —el mateix que l'examen de les mercaderies— pot ser representat per un poder públic, per tractar-se d'un assumpte comú. Però el que principalment fa necessària una previsió i direcció general és la dependència en què es troben grans branques de la indústria respecte de circumstàncies estrangeres i combinacions llunyanes, que els homes lligats a aquestes esferes no poden abastar en la seva connexió.

Enfront de la llibertat de la indústria i el comerç en la societat civil, està l'altre extrem de la provisió i reglamentació del treball de tots per mitjà d'institucions públiques, tal com ocorregués amb el treball de les piràmides i les altres enormes obres egípcies i asiàtiques, que van ser realitzades amb finalitats públiques, sense la mediació de l'arbitri i l'interès particulars de l'individu. Aquest interès invoca aquella llibertat contra la regulació superior, però com més cegament s'enfonsa en la fi egoista, més la necessita per a ser retrotret a l'universal i per a suavitzar les convulsions perilloses i escurçar la durada del període en el qual els conflictes es calmarien per la via d'una necessitat inconscient (FD § 236). La possibilitat de participar en la riquesa general existeix per a l'individu i està assegurada per la força pública, però a més que aquesta seguretat és necessàriament incompleta, aquesta possibilitat roman encara sotmesa a la contingència pel seu costat subjectiu, i tant més en la mesura en què suposa condicions d'habilitat, salut, capital, etc. (FD § 237).

Igual que l'arbitri, també altres circumstàncies casuals, físiques o que depenen de condicions exteriors, poden reduir als individus a la pobresa. En aquesta situació es mantenen les necessitats de la societat civil, i al mateix temps que ella els retira els mitjans de subsistència naturals i elimina el llaç que representava la família en la forma d'un clan, perden en major o menor grau tots els avantatges de la societat: la possibilitat d'adquirir habilitats i en general cultura, l'administració de justícia, les cures sanitàries i fins i tot amb freqüència el consol de la religió. El poder general presa amb els pobres el lloc de la família, tant respecte de les seves manques immediates com de la seva aversió al treball, la seva malignitat i els altres vicis que sorgeixen d'aquesta situació i del sentiment de la seva injustícia (FD § 241).

El subjectiu de la pobresa, i en general de la misèria de qualsevol mena al fet que es veu exposat tot individu ja en el seu cercle natural, exigeix una ajuda també subjectiva, tant respecte de les circumstàncies particulars, com respecte del sentiment i de l'amor. Aquesta és l'ocasió en què, a pesar que existeixi qualsevol institució general, la moralitat té sempre el seu paper a complir. Però com que aquesta ajuda mateixa i els seus efectes depenen de la contingència, l'esforç de la societat tendeix a descobrir en la misèria i el seu remei el que és universal, per a organitzar-lo i fer així més prescindible la necessitat d'aquella ajuda (FD § 242).

Quan la societat civil funciona sense traves, ella mateixa es troba compromesa en un moviment de progrés de la seva població i de la seva indústria. Amb la universalització de la connexió entre els homes, a causa de les seves necessitats i de la manera en què es preparen i produeixen els mitjans per a satisfer-les, s'acreix l'acumulació de riqueses, perquè d'aquesta doble universalitat s'extreu el màxim guany. Perquè, tant d'una banda com per l'altre, la singularització i limitació del treball particular té com a conseqüència la dependència i misèria de la classe lligada a aquest treball, la qual cosa provoca la seva incapacitat de sentir i gaudir les restants possibilitats, especialment els beneficis espirituals que ofereix la societat civil (FD § 243).

La caiguda d'una gran massa d'individus per sota d'un cert nivell mínim de subsistència, que es regula per si sol com el nivell necessari per a un membre de la societat, i la pèrdua consegüent del sentiment del dret, del just i de l'honor de subsistir mitjançant la seva pròpia activitat i treball, porta al sorgiment de la plebs, que per la seva part provoca la facilitat més gran perquè es concentrin en poques mans riqueses desproporcionades (FD § 244).

Si s'imposés a la classe més rica la càrrega directa de mantenir en un nivell de vida adequat a la massa encaminada a la pobresa, o si existissin en altres propietats públiques (rics hospitals, fundacions, convents) els mitjans directes per a això, s'asseguraria la subsistència dels necessitats sense la mediació del treball, però això estaria contra el principi de la societat civil i del sentiment d'independència i honor dels seus individus. Si per contra això es fes per mitjà del treball (donant oportunitats per a això), s'acreixeria la producció, en l'excés de la qual, unit a la manca dels consumidors corresponents, que també serien productors, resideix precisament el malament, que augmentaria, per tant, de les dues maneres. Es manifesta aquí que enmig de l'excés de riquesa la societat civil no és prou rica, és a dir, no posseeix béns propis suficients per a impedir l'excés de pobresa i la formació de la plebs (FD § 245).

Per mitjà d'aquesta dialèctica seva la societat civil és portada més enllà de si, per a començar més enllà d'aquesta determinada societat, per a buscar consumidors i per tant els necessaris mitjans de subsistència en l'exterior, en altres pobles que estan endarrerits respecte dels mitjans que ella té en excés o respecte de l'habilitat tècnica en general (FD § 246).

Aquesta ampliació de les relacions ofereix també el recurs de la colonització, a la qual —en forma esporàdica o sistemàtica— tendeix la societat civil avançada. Pel seu intermedi la societat proporciona a una part de la seva població un retorn al principi familiar en una altra terra, i es dóna a si mateixa una nova demanda i un nou camp per a la seva capacitat de treball (FD § 248).

La previsió del poder de l'autoritat civil realitza i conserva l'universal que està contingut en la particularitat de la societat civil, en primer lloc en la forma d'un ordre exterior i institucional per a seguretat i protecció del conjunt de fins i interessos particulars que, com a tals, tenen la seva existència en aquell universal. Al mateix temps, com a direcció superior, pren les mesures de previsió per a protegir els interessos que excedeixen aquesta societat determinada. Com que, d'acord amb la idea, la particularitat mateixa presa a aquest universal, que està en el seu interès immanent, com a fi i objecte de la seva voluntat i activitat, l'ètic torna com una cosa immanent a la societat civil. Aquesta és la funció de la corporació (FD § 249).

Per la seva naturalesa particular el treball de la societat civil es divideix en diferents branques. En les associacions de treballadors, fet que és en si igual de la particularitat aconsegueix la seva existència com una cosa comuna, amb el que la fi egoista dirigida al particular s'aprehèn al mateix temps com a universal, com a membre de la societat civil. D'aquesta manera, el ciutadà és, segons la seva habilitat particular com a treballador, membre de la corporació, la fi universal de la qual és així totalment concret i no té més extensió que la indústria i el negoci i interès particulars (FD § 251).

Segons aquesta determinació, la corporació té, sota el control del poder públic, el dret de cuidar els seus propis interessos, acceptar membres segons la qualitat objectiva de la seva habilitat i honradesa en un número que es determini per la situació general i ocupar-se dels seus membres davant circumstàncies especials i respecte de la capacitació assignada. Presa per a ells el lloc d'una segona família, situació que resulta més indeterminada per a la societat civil general, més allunyada dels individus i de les seves necessitats particulars.

L'home que té un ofici es distingeix del jornaler i de tot aquell que està disposat a prestar un servei singular i accidental. Aquell —el mestre o el que vol ser-ho— és membre de l'associació, no en vista d'un guany singular i casual, sinó en tota l'extensió de la seva subsistència particular, és a dir, en el seu aspecte universal. Els privilegis en el sentit dels drets d'una branca de la societat civil agrupada en una corporació, es diferencien dels privilegis pròpiament dits, segons el seu sentit etimològic. Els últims són excepcions arbitràries de la llei general, mentre que els primers són determinacions legals que resideixen en la naturalesa de la particularitat d'una branca essencial de la societat (FD § 252).

En la corporació, la família no sols té el seu sòl ferm, és a dir una riquesa ferma, ja que li assegura la seva subsistència amb la condició de la capacitació, sinó que a més totes dues coses li són reconegudes. El membre d'una corporació no necessita, per tant, altres manifestacions exteriors per a demostrar la seva capacitat i els seus ingressos regulars, per a demostrar que és alguna cosa. Amb això reconeix també que pertany a un tot, que és per la seva part un membre de la societat general i s'interessa i preocupa pels fins desinteressats d'aquest tot: té el seu honor en la seva classe (FD § 253).

En la corporació l'anomenat dret natural d'utilitzar les seves habilitats i guanyar amb elles tot el possible només es limita en la mesura en què se les destina d'una manera racional, és a dir, les hi allibera de l'accidentalitat i de l'opinió personal, que poden ser perilloses per a si mateix i per als altres, i d'aquesta manera se les reconeix, les hi assegura i les hi eleva al mateix temps al nivell d'una activitat conscient per a un fi comú (FD § 254).

Després de la família, la corporació constitueix la segona arrel ètica de l'Estat, enfonsada en la societat civil. La primera conté en una unitat substancial els moments de la particularitat subjectiva i la universalitat objectiva. La segona uneix, en canvi, d'una manera interior aquests moments que al principi s'havien escindit en la societat civil en la particularitat reflectida sobre si de les necessitats i gaudis i en la universalitat jurídica abstracta; amb aquesta unió el benestar particular es realitza com a dret.

La santedat del matrimoni i l'honor dels membres de la corporació són els dos moments [ètics] al voltant dels quals gira la desorganització de la societat civil (FD § 255).

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.

---

Original en castellà

[La administración de justicia y los tribunales, la función de las autoridades civiles y de las corporaciones.]

Lo relativo de la relación recíproca de las necesidades y del trabajo que se les dedica, tiene, para comenzar, su reflexión sobre sí en la personalidad infinita, en el derecho (abstracto). Pero es esta misma esfera de lo relativo la que, en cuanto cultura, da existencia al derecho, que de esta manera es algo universalmente reconocido, sabido y querido, y tiene validez y realidad objetiva gracias a la mediación de este ser sabido y querido (FD § 209).

La realidad objetiva del derecho consiste, por una parte, en ser para la conciencia, en ser sabido, por otra parte, en tener el poderío de la realidad y en ser válido, y en ser también, por tanto, sabido como lo que es universalmente válido (FD § 210).

Lo que es derecho en sí está establecido en su existencia objetiva. Es decir, está determinado para la conciencia por medio del pensamiento y es conocido como lo que es justo y tiene validez: es la ley. Gracias a esta determinación el derecho es derecho positivo.

Establecer algo como universal, es decir, llevarlo a la conciencia como universal es, como se sabe, pensar. Al retrotraer el contenido a su forma más simple, el pensamiento le da su determinación última. Lo que es de derecho, al transformarse en ley, no sólo recibe la forma de su universalidad, sino su verdadera determinación. No hay pues que figurarse que el legislar es meramente el momento en el que se enuncia algo como una regla de comportamiento válida para todos; el momento interno esencial, previo al anterior, es el conocimiento del contenido en su universalidad determinada. Incluso los derechos consuetudinarios contienen el momento por el que existen como pensamientos y son sabidos, ya que sólo los animales tienen su ley en el instinto y únicamente los hombres la tienen en la costumbre. Su diferencia con las leyes consiste únicamente en que aquellos derechos son sabidos de un modo subjetivo y contingente, por lo que son más indeterminados y aparece más difusa la universalidad del pensamiento. Por otra parte, el conocimiento del derecho, en algún aspecto determinado o en general, es la propiedad contingente de unos pocos. Es un error pensar que por su forma, es decir por ser consuetudinarios, tienen la ventaja de que se han convertido en vida (por lo demás, hoy se habla mucho de la vida y del convertirse en vida precisamente allí donde más se trata de la materia inerte y de los pensamientos más muertos). Es una ilusión, porque por el hecho de que se reúnan y escriban las leyes vigentes de una nación no dejan de ser su costumbre. La reunión y compilación de los derechos consuetudinarios —que debe ocurrir pronto en un pueblo que ha alcanzado alguna cultura— tiene como resultado un código, que, por ser una mera recopilación, se caracteriza por su carácter informe, indeterminado e incompleto. Se diferencia de lo que con propiedad se llama ‘código’ en que en éste se aprehenden de un modo pensante y se expresan los principios del derecho en su universalidad y por tanto en su determinación (FD § 211).

El derecho entra en la existencia, para comenzar, en la forma de lo que se establece, por lo cual también su contenido entra en relación, en tanto aplicación, con la materia de las relaciones, los modos de propiedad y los modos contractuales que se singularizan y desarrollan al infinito en la sociedad civil. Además, el derecho también se conecta con las relaciones éticas que se fundan sobre el sentimiento, el amor y la confianza, aunque con éstas sólo en la medida en que contienen el lado del derecho abstracto. El aspecto moral y los preceptos morales, aquello que concierne a la voluntad en su más propia subjetividad y particularidad, no pueden ser objeto de legislación positiva. Otra materia la proporcionan los derechos y deberes que se desprenden de la administración de justicia misma, del Estado, etc. (FD § 213).

Además de la aplicación a lo particular, la condición de ser cosa establecida del derecho contiene en sí la aplicabilidad al caso individual. Con ello entra en la esfera de lo no determinado por el concepto, en la esfera de lo cuantitativo. […] La determinación del concepto da sólo un límite general, dentro del cual se producen, además, ciertas oscilaciones. A éstas hay que ponerles fin, sin embargo, para servir a la realización del derecho, con lo que penetra en el interior de aquel límite una decisión contingente y arbitraria (FD § 214).

Así como en la sociedad civil el derecho en sí deviene ley, así también la que fue la existencia inmediata y abstracta de mi derecho individual pasa a tener el significado de algo reconocido como una existencia en el saber y en la voluntad universales existentes. Las adquisiciones y los actos referentes a la propiedad deben, por tanto, efectuarse con la forma que les da aquella existencia. La propiedad se basa ahora en el contrato y en las formalidades que la hacen susceptible de demostración y jurídicamente válida (FD § 217) . Puesto que en la sociedad civil la propiedad y la personalidad tienen reconocimiento y validez legales, el delito no es ya en ella la lesión de una infinitud subjetiva, sino una lesión de la cosa universal, que tiene en sí misma una existencia firme y sólida. Con esta circunstancia aparece el punto de vista de la peligrosidad de la acción para la sociedad, de modo que, por una parte, se fortalece la magnitud del delito, mientras que, por otra, el poder de la sociedad, más seguro de sí mismo, disminuye la importancia exterior de la lesión, lo que tiene como consecuencia una mayor suavidad en el castigo (FD § 218).

El miembro de la sociedad civil tiene el derecho de asistir al tribunal, así como el deber de presentarse ante él y sólo ante él reivindicar un derecho en litigio (FD § 221). Ante los tribunales el derecho adquiere la determinación de tener que ser demostrable. El procedimiento jurídico pone a las partes en condiciones de hacer valer sus medios de prueba y sus fundamentos jurídicos y al juez en la de tomar conocimiento de la cuestión. Estos pasos son también derechos; su procedimiento debe, por tanto, estar determinado de manera legal, lo cual constituye una parte esencial de la ciencia teórica del derecho (FD § 222).

Así como la publicidad de las leyes es uno de los derechos de la conciencia subjetiva, así también lo es la posibilidad de conocer la realización de la ley en el caso particular, o sea el curso de las acciones exteriores, de los fundamentos jurídicos, etc. En efecto, este curso es una historia generalmente válida, y si bien el contenido particular del caso sólo interesa a las partes, su contenido general afecta al derecho que allí se juega y concierne al interés de todos. Es el derecho de la publicidad de la administración de justicia. Las deliberaciones de los miembros del tribunal sobre el juicio que se va a dictar son expresiones de opiniones y puntos de vista aun particulares y por su propia naturaleza no son, por tanto, algo público (FD § 224).

En un comienzo, en la medida en que la voluntad particular es todavía el principio para la realización de uno u otro fin, el poder que se ocupa de asegurar lo universal está limitado al círculo de lo contingente y constituye un orden exterior (FD § 231).

Los diversos intereses de productores y consumidores pueden entrar en conflicto entre sí, y si bien en el conjunto la relación correcta se produce por sí misma, la compensación requiere una regulación consciente que esté por encima de ambas partes en conflicto. El derecho de esta regulación para el individuo (por ejemplo de los precios de los artículos de primera necesidad) se basa en que las mercancías de uso totalmente general y cotidiano no son ofrecidas al individuo como tal, sino a él en cuanto general, al público, cuyo derecho a no ser engañado —lo mismo que el examen de las mercancías— puede ser representado por un poder público, por tratarse de un asunto común. Pero lo que principalmente hace necesaria una previsión y dirección general es la dependencia en que se hallan grandes ramas de la industria respecto de circunstancias extranjeras y combinaciones lejanas, que los hombres ligados a estas esferas no pueden abarcar en su conexión.

Frente a la libertad de la industria y el comercio en la sociedad civil, está el otro extremo de la provisión y reglamentación del trabajo de todos por medio de instituciones públicas, tal como ocurriera con el trabajo de las pirámides y las otras enormes obras egipcias y asiáticas, que fueron realizadas con fines públicos, sin la mediación del arbitrio y el interés particulares del individuo. Este interés invoca aquella libertad contra la regulación superior, pero cuanto más ciegamente se hunde en el fin egoísta, más la necesita para ser retrotraído a lo universal y para suavizar las convulsiones peligrosas y acortar la duración del período en el que los conflictos se calmarían por la vía de una necesidad inconsciente (FD § 236).

La posibilidad de participar en la riqueza general existe para el individuo y está asegurada por la fuerza pública, pero además de que esta seguridad es necesariamente incompleta, esa posibilidad permanece todavía sometida a la contingencia por su lado subjetivo, y tanto más en la medida en que supone condiciones de habilidad, salud, capital, etc. (FD § 237).

Al igual que el arbitrio, también otras circunstancias casuales, físicas o que dependen de condiciones exteriores, pueden reducir a los individuos a la pobreza. En esta situación se mantienen las necesidades de la sociedad civil, y al mismo tiempo que ella les retira los medios de subsistencia naturales y elimina el lazo que representaba la familia en la forma de un clan, pierden en mayor o menor grado todas las ventajas de la sociedad: la posibilidad de adquirir habilidades y en general cultura, la administración de justicia, los cuidados sanitarios e incluso con frecuencia el consuelo de la religión. El poder general toma con los pobres el lugar de la familia, tanto respecto de sus carencias inmediatas como de su aversión al trabajo, su malignidad y los demás vicios que surgen de esa situación y del sentimiento de su injusticia (FD § 241).

Lo subjetivo de la pobreza, y en general de la miseria de cualquier tipo a que se ve expuesto todo individuo ya en su círculo natural, exige una ayuda también subjetiva, tanto respecto de las circunstancias particulares, como respecto del sentimiento y del amor. Ésta es la ocasión en que, a pesar de que exista cualquier institución general, la moralidad tiene siempre su papel que cumplir. Pero puesto que esta ayuda misma y sus efectos dependen de la contingencia, el esfuerzo de la sociedad tiende a descubrir en la miseria y su remedio lo que es universal, para organizarlo y hacer así más prescindible la necesidad de aquella ayuda (FD § 242).

Cuando la sociedad civil funciona sin trabas, ella misma se encuentra comprometida en un movimiento de progreso de su población y de su industria. Con la universalización de la conexión entre los hombres, a causa de sus necesidades y del modo en que se preparan y producen los medios para satisfacerlas, se acrecienta la acumulación de riquezas, pues de esta doble universalidad se extrae la máxima ganancia. Pues, tanto por un lado como por el otro, la singularización y limitación del trabajo particular tiene como consecuencia la dependencia y miseria de la clase ligada a ese trabajo, lo que provoca su incapacidad de sentir y gozar las restantes posibilidades, especialmente los beneficios espirituales que ofrece la sociedad civil (FD § 243).

La caída de una gran masa de individuos por debajo de un cierto nivel mínimo de subsistencia, que se regula por sí solo como el nivel necesario para un miembro de la sociedad, y la pérdida consiguiente del sentimiento del derecho, de lo justo y del honor de subsistir mediante su propia actividad y trabajo, lleva al surgimiento de la plebe, que por su parte provoca la mayor facilidad para que se concentren en pocas manos riquezas desproporcionadas (FD § 244).

Si se impusiera a la clase más rica la carga directa de mantener en un nivel de vida adecuado a la masa encaminada a la pobreza, o si existieran en otras propiedades públicas (ricos hospitales, fundaciones, conventos) los medios directos para ello, se aseguraría la subsistencia de los necesitados sin la mediación del trabajo, pero ello estaría contra el principio de la sociedad civil y del sentimiento de independencia y honor de sus individuos. Si por el contrario esto se hiciera por medio del trabajo (dando oportunidades para ello), se acrecentaría la producción, en cuyo exceso, unido a la carencia de los consumidores correspondientes, que también serían productores, reside precisamente el mal, que aumentaría, por tanto, de las dos maneras. Se manifiesta aquí que en medio del exceso de riqueza la sociedad civil no es suficientemente rica, es decir, no posee bienes propios suficientes para impedir el exceso de pobreza y la formación de la plebe (FD § 245).

Por medio de esta dialéctica suya la sociedad civil es llevada más allá de sí, para comenzar más allá de esta determinada sociedad, para buscar consumidores y por lo tanto los necesarios medios de subsistencia en el exterior, en otros pueblos que están atrasados respecto de los medios que ella tiene en exceso o respecto de la habilidad técnica en general (FD § 246).

Esta ampliación de las relaciones ofrece también el recurso de la colonización, a la cual —en forma esporádica o sistemática— tiende la sociedad civil avanzada. Por su intermedio la sociedad proporciona a una parte de su población un retorno al principio familiar en otra tierra, y se da a sí misma una nueva demanda y un nuevo campo para su capacidad de trabajo (FD § 248).

La previsión del poder de la autoridad civil realiza y conserva lo universal que está contenido en la particularidad de la sociedad civil, en primer lugar en la forma de un orden exterior e institucional para seguridad y protección del conjunto de fines e intereses particulares que, en cuanto tales, tienen su existencia en aquel universal. Al mismo tiempo, en cuanto dirección superior, toma las medidas de previsión para proteger los intereses que exceden esa sociedad determinada. Puesto que, de acuerdo con la idea, la particularidad misma toma a este universal, que está en su interés inmanente, como fin y objeto de su voluntad y actividad, lo ético vuelve como algo inmanente a la sociedad civil. Esta es la función de la corporación (FD § 249).

Por su naturaleza particular el trabajo de la sociedad civil se divide en diferentes ramas. En las asociaciones de trabajadores, lo que es en sí igual de la particularidad alcanza su existencia como algo común, con lo que el fin egoísta dirigido a lo particular se aprehende al mismo tiempo como universal, como miembro de la sociedad civil. De este modo, el ciudadano es, según su habilidad particular como trabajador, miembro de la corporación, cuyo fin universal es así totalmente concreto y no tiene más extensión que la industria y el negocio e interés particulares (FD § 251).

Según esta determinación, la corporación tiene, bajo el control del poder público, el derecho de cuidar sus propios intereses, aceptar miem bros según la cualidad objetiva de su habilidad y honradez en un número que se determine por la situación general y ocuparse de sus miembros ante circunstancias especiales y respecto de la capacitación asignada. Toma para ellos el lugar de una segunda familia, situación que resulta más indeterminada para la sociedad civil general, más alejada de los individuos y de sus necesidades particulares.

El hombre que tiene un oficio se distingue del jornalero y de todo aquel que está dispuesto a prestar un servicio singular y accidental. Aquél —el maestro o el que quiere serlo— es miembro de la asociación, no en vista de una ganancia singular y casual, sino en toda la extensión de su subsistencia particular, es decir, en su aspecto universal. Los privilegios en el sentido de los derechos de una rama de la sociedad civil agrupada en una corporación, se diferencian de los privilegios propiamente dichos, según su sentido etimológico. Los últimos son excepciones arbitrarias de la ley general, mientras que los primeros son determinaciones legales que residen en la naturaleza de la particularidad de una rama esencial de la sociedad (FD § 252).

En la corporación, la familia no sólo tiene su suelo firme, es decir una riqueza firme, puesto que le asegura su subsistencia con la condición de la capacitación, sino que además ambas cosas le son reconocidas. El miembro de una corporación no necesita, por lo tanto, de otras manifestaciones exteriores para demostrar su capacidad y sus ingresos regulares, para demostrar que es algo. Con esto reconoce también que pertenece a un todo, que es por su parte un miembro de la sociedad general y se interesa y preocupa por los fines desinteresados de ese todo: tiene su honor en su clase (FD § 253).

En la corporación el llamado derecho natural de utilizar sus habilidades y ganar con ellas todo lo posible sólo se limita en la medida en que se las destina de un modo racional, es decir, se las libera de la accidentalidad y de la opinión personal, que pueden ser peligrosas para sí mismo y para los demás, y de este modo se las reconoce, se las asegura y se las eleva al mismo tiempo al nivel de una actividad consciente para un fin común (FD § 254).

Después de la familia, la corporación constituye la segunda raíz ética del Estado, hundida en la sociedad civil. La primera contiene en una unidad sustancial los momentos de la particularidad subjetiva y la universalidad objetiva. La segunda une, en cambio, de un modo interior estos momentos que en un principio se habían escindido en la sociedad civil en la particularidad reflejada sobre sí de las necesidades y goces y en la universalidad jurídica abstracta; con esta unión el bienestar particular se realiza como derecho. La santidad del matrimonio y el honor de los miembros de la corporación son los dos momentos [éticos] alrededor de los que gira la desorganización de la sociedad civil (FD § 255).

Texto escogido por Carla Cordua. Universidad de Puerto Rico, Río Piedras.

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.