Gianni Vattimo

Filòsof italià. Va néixer a Torí el 1936, i fou professor d'estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. També ha col·laborat en diverses universitats nord-americanes (Yale, Los Angeles, New York University, State University de Nova York) i ha rebut diversos doctorats honoris causa. Entre 1999 i 2014 va ser eurodiputat per diversos partits d'esquerres. És vicepresident de l’Acadèmia de la Llatinitat., i el juny del 2016 va cedir el seu arxiu personal a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Després de dedicar-se a la investigació de l'estètica antiga (Il conceto di fare in Aristotele, 1961) i a l'estudi del significat filosòfic de la poesia novecentista d'avantguarda (Poesia i ontologia, 1967), s'ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: Schleiermacher (Schleiermacher, filosofo dell'interpretazione, 1968); Heidegger (Essere, storia i linguaggio in Heidegger, 1963 i (Introduzione a Heidegger, 1971); Nietzsche (Il soggetto i la maschera, 1974 i Introduzione a Nietzsche, 1985).

Alumne i deixeble de Gadamer, ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en Hegel i Marx. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició postmoderna» i es defineix com una presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.

Després de Heidegger, de l'ésser com a tal ja no en queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del jo o del subjecte com a tal, tampoc en queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de valors, la postmodernitat, el pensament feble, l'ontologia hermenèutica o el nihilisme. I també el que es pot anomenar ontologia del fet de declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la raó i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional, a priori. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més ontologia que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.

Vegeu text: La religió, la filosofia i la veritat

Bibliografia:

Entre les seves publicacions traduïdes al castellà destaquen:

• Las aventuras de la diferencia (1979),
• El pensamiento débil (1983),
• El fin de la modernidad (1985),
• La sociedad transparente (1989),
• Ética de la interpretación (1989),
• Creer que se cree (1996),
• Diálogos con Nietzsche (2002),
• Después de la cristiandad, (2002),
• Nihilismo y emancipación (2003),
• El futuro de la religión, (2005).
• Ecce Comu (Paidós, 2009),
• ¿Ateos o creyentes? (Paidós, 2009),
• Adiós a la verdad (Gedisa, 2010),
• Verdad o fe débil (Paidós, 2011),
• El socialismo, o sea, Europa (Edicions Bellaterra, 2011),
• Vattimo G, S. Zabala, Comunismo hermenéutico. De Heidegger a Marx, Herder, Barcelona, 2012,
• Dios, la posibilidad Buena: Un coloquio en el umbral entre filosofía y teología, Herder, Barcelona, 2012,
• Vocación y responsabilidad del filósofo. Herder, Barcelona, 2012, '
• 'De la realidad. Fines de la filosofía, Herder, Barcelona, 2013,
• Alrededores del ser, Galaxia Gutenberg, Barcelona 2020.