Antonio Banfi

(Vimercate, 30 de septiembre de 1886 – Milán, 22 de julio de 1957) Filòsof italià, va néixer el 30 de setembre de l'any 1886 a Vimercate i va morir a Milà el 22 de juliol de 1957; deixeble de Piero Martinetti –difusor de la filosofia alemanya a Itàlia– i professor a les universitats de Gènova i Milà.

Seguidor primer del neocriticisme kantià de l'escola de Marburg i després del marxisme, va ser senador pel Partit Comunista Italià (PCI). De 1940 a 1950, va dirigir la revista «Studi filosofici» que, a més de vehicle de difusió de la fenomenologia de Husserl, va servir com a plataforma de debat d'idees marxistes.

Entre les seves obres destaquen: L'home copernicà (1950), obra en què desenvolupa la seva visió del marxisme, molt lligada a l'experiència estètica i a la consciència ètica; La recerca de la realitat (2 vols.1959, obra pòstuma) i Assaigs sobre el marxisme (1960, pòstuma), Filosofia de l'Art (1962, pòstuma), obra en la qual desenvolupa una important i influent teoria estètica. Mentre que Hegel lliga l'experiència estètica a l'esfera de l'esperit religiós, Banfi lliga l'art i l'experiència estètica a l'esfera de l'ètica. També destaquen obres com La Vita dell’arte (de 1947), i l'assaig Galileo Galilei (1949), una important contribució al coneixement de l'esperit científic del Renaixement.

Edicions en castellà

• Filosofía del Arte, Barcelona, Península, 1987.
• Vida de Galileo Galilei, Madrid, Alianza Editorial, 1967.
• “Arte y sociedad”, Letras, vol. 2, n. 2 (1979), pp. 221-244.