René La Senne

Filòsof i moralista espiritualista francès. Va néixer a Elbeuf-sud-Seine. Va ser professor en diversos instituts d'ensenyament secundari (en Chambéry, Marsella i París), posteriorment va ser professor en l´École Normale Supérieure i, entre 1942 i 1952, va ser professor en la Sorbona. A més va ser membre de l'Acadèmia de Ciències morals i polítiques des de 1948, i president de l'Institut Internacional de Filosofia en 1952.

Juntament amb el seu amic Lavelle amb qui va fundar la col·lecció «Philosophie de l'esprit» de l'editorial Aubier, és el principal representant de l'anomenada «filosofia de l'esperit» francesa. Comparteix amb Lavelle una interpretació idealista i espiritualista del criticisme d'arrel kantiana, que li condueix, mitjançant una anàlisi de l'esperit i de les experiències directes, a la reducció de l'ésser a la consciència. En aquesta anàlisi de les dades de la consciència es mostra una influència del pensament de Bergson, però interpretat de manera que accentua els aspectes més místics d'aquest. També es mostra en la seva interpretació influencies de Lachelier. En la seva obra Introducció a la filosofia (1939), afirma que el subjecte individual participa d'un «jo infinit», i és un «concentrat» del «esperit universal». En l'àmbit de la consciència és on es dóna tota activitat, inclosa l'activitat científica. I en l'anàlisi d'aquest àmbit considera quatre adreces -cap a dintre, cap a fora, cap a endavant i cap a enrere- que són sengles formes de manifestar-se l'activitat pròpia de l'esperit. La ciència sorgeix de l'activitat extroversiva (cap a fora) i retroversiva (cap a enrere); l'art, que manifesta la plenitud d'un món intel·lectual i espiritual, sorgeix de l'activitat de la consciència introversiva. Oberta cap a endavant, la consciència funda l'ètica i dóna raó de la transcendència de la persona per sobre de l'aspecte merament mecànic de la naturalesa, i combinant l'obertura cap a fora i l'activitat cap a endavant sorgeix la religió, que mostra uns valors fundats en el «esperit absolut». En la filosofia de li Senne l'estudi de la dimensió moral és la que ocupa un lloc preponderant, sobre la base de la relació entre el deure i els obstacles que s'oposen a la seva realització.

Com Lavelle, es va enfrontar amb l'existencialisme i mitjançant una concepció de la unió de l'home amb el tot d'un món espiritual va rebutjar el sentiment de l'angoixa. No obstant això, aquella participació mostra la relativa separació de l'home respecte de l'absolut, separació que té la seva manifestació en la temporalitat. Solament ens adonem de la participació en l'etern en l'instant ple, el present pur que va més enllà dels límits de la temporalitat.