Plató: la contemplació

—Quant a l'adquisició de la ciència [va dir Sòcrates], és el cos o no un obstacle, quan s'associa a aquesta investigació'? M'explicaré amb un exemple. Posseeixen la vista i l'oïda alguna veritat, o bé tenen raó els poetes en dir-nos sense parar que no sentim ni veiem res veritablement? I si aquests dos sentits no ofereixen seguretat, menys l'oferiran encara els altres, perquè són molt més febles. No creus el mateix?

—Completament ho crec, va dir Simmies.

—Doncs llavors, va replicar Sòcrates, quan l'ànima s'apodera de la veritat? Està vist que quan tracta d'examinar alguna cosa amb l'ajuda del cos, aquest l'enganya radicalment.

—És cert.

—Per tant, no es manifesta la realitat a l'ànima en l'acte de pensar?

—Sí.

—I l'ànima no pensa millor quan no està pertorbada ni per la vista, ni per l'oïda, ni pel dolor, ni pel plaer, sinó quan, per contra, tot sol amb si mateixa i alliberant-se en la mesura que li és possible de la companyia del cos, s'apega al que ella és?

—És així.

—No és llavors quan l'ànima del filòsof menysprea al cos, fuig d'ell i tracta d'estar tot sol amb si mateixa?

—Així sembla.

—Prosseguim, Simmies. Direm que el just en si és alguna cosa, o que no és res?

—Direm que és alguna cosa, per Zeus.

—I no direm el mateix del bé i de la bellesa?

—Sens dubte.

—Però, els has vist alguna vegada amb els teus propis ulls?

—No, va dir Simmies.

—O els has percebut amb algun altre sentit del cos? I no parlo solament del just, delbien i del bell, sinó de la magnitud, de la salut, de la força, i en una paraula, de l'essència de totes les coses, és a dir, el que són en si mateixes. Contemplem el més veritable d'elles per mitjà del cos, o és més cert que penetrem en el que volem conèixer a mesura que anem pensant més en això i amb major rigor?

—És cert.

—Llavors, hi ha una mica més pur que pensar amb el pensament sol, alliberat de tot element estrany i sensible, i aplicar immediatament el pensament en si mateix i per si mateix a la investigació de cada cosa en si mateixa i per si mateixa, sense l'ajuda de les oïdes ni de les orelles, sense cap intervenció del cos que no fa més que pertorbar a l'ànima i impedir-li que trobi la saviesa i la veritat sempre que té tracte amb ell? I si és possible arribar a conèixer l'essència de les coses, Simmies, no és per aquest mitjà?

—De meravelles, Sòcrates, no pot parlar-se millor.

—De tot això, va continuar Sòcrates, es desprèn necessàriament que els veritables filòsofs han de pensar i dir-se entre si coses com aquestes. Tal vegada hi ha algun camí que guiï a la raó en la seva investigació: mentre tinguem el nostre cos, mentre la nostra ànima es trobi unida a aquesta cosa nociva, mai posseirem l'objecte dels nostres desitjos, és a dir, la veritat. En efecte, el cos ens provoca mil dificultats per la necessitat d'alimentar-ho. A més d'això, les malalties que ens ataquen impedeixen la nostra caça de l'ésser. El cos ens omple d'amors, de desitjos, de temors, de mil quimeres, de mil necieses, de tal manera que, a dir veritat, no ens deixa ni una hora de sensatesa. Perquè, què és el que provoca les guerres, les sedicions i els combats? El cos i les seves passions. Totes les guerres procedeixen de la possessió de riqueses i ens veiem forçats a acumular-les a causa del cos, per a subvenir a les seves necessitats. I per això tenim tanta mandra per a filosofar. I el pitjor de tot és que quan casualment ens deixa algun temps lliure i ens posem a reflexionar, intervé de sobte enmig de les nostres investigacions, ens pertorba. ens trastorna i ens fa incapaços de destriar la veritat. Està doncs demostrat que, si volem saber clarament alguna cosa, hem de separar-nos del cos i mirar per mitjà de l'ànima en si mateixa les coses en si mateixes. I solament llavors gaudirem de la saviesa, de la qual ens declarem enamorats, és a dir, després de la nostra mort, i no durant la nostra vida. I la mateixa raó ens ho diu. Doncs si és impossible conèixer res distintament mentre estem units al cos, una de dues: o bé no arribarem mai en saber, o arribarem a ell després de la mort, perquè llavors l'ànima serà en si mateixa i per si mateixa, separada del cos. I mentre estiguem en aquesta vida, no ens aproparem en saber si no és amb la condició de separar-nos del cos, de renunciar a tot tracte amb ell, tret que sigui una absoluta necessitat, de no deixar-nos contaminar per la seva naturalesa, de mantenir-nos nets de les seves contaminacions fins que el mateix Déu ens alliberi d'ell. I així, lliures de la bogeria del cos, conversarem, segons espero, amb homes lliures com nosaltres, i coneixerem per nosaltres mateixos tot el que és pur i sense barreja. En això, sens dubte, consisteix la veritat. Però, al que no és pur, no li està permès contemplar la puresa. Això és, a parer meu, amic Simmies, el que els veritables amics del saber han de pensar i parlar entre ells. ¿No creus tu el mateix que jo?

—Completament, Sòcrates.

—[...]

—-I la purificació (catarsi) no és , per ventura, la qual cosa en la tradició es diu des d'antic (les tradicions òrfiques), el separar el més possible el cos de l'ànima i l'acostumar-la a concentrar-se i recollir-se en si mateixa, retirant-se de totes les parts del cos, i vivint en tant que sigui possible tant en el present com en el després sola en si mateixa, deslligada del cos com d'un lligam?

—Així és, en efecte —va dir.

—I no es dóna el nom de mort a això precisament, al deslligament i separació de l'ànima amb el cos?

—Sens dubte —va respondre Simmias.

—Però el deslligar l'ànima, segons afirmem, és l'aspiració summa, constant, pròpia tan sols dels qui filosofen en el recte sentit de la paraula; i l'ocupació dels filòsofs estreba precisament en això mateix, en el deslligament i separació de l'ànima i del cos. Sí o no?

—Així sembla.

[...]

—Després, en realitat, oh Simmias —va replicar Sòcrates—, els que filosofen en el recte sentit de la paraula s'exerciten a morir, i són els homes als quals menys temorós resulta estar morts. ...

Fedón, 65a-68a. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.40-42).

---

Original en castellà

--En cuanto a la adquisición de la ciencia [dijo Sócrates], ¿es el cuerpo o no un obstáculo, cuando se asocia a esta investigación'? Voy a explicarme con un ejemplo. ¿Poseen la vista y el oído alguna verdad, o bien tienen razón los poetas al decirnos sin cesar que no oímos ni vemos nada verdaderamente? Y si estos dos sentidos no ofrecen seguridad, menos la ofrecerán aún los demás, porque son mucho más débiles. ¿No crees lo mismo?

--Completamente lo creo, dijo Simias.

--Pues entonces, replicó Sócrates, ¿cuándo el alma se apodera de la verdad? Está visto que cuando trata de examinar alguna cosa con la ayuda del cuerpo, éste la engaña radicalmente.

--Es cierto.

--Por consiguiente, ¿no se manifiesta la realidad al alma en el acto de pensar?

--Si.

--Y el alma ¿no piensa mejor cuando no está perturbada ni por la vista, ni por el oído, ni por el dolor, ni por el placer, sino cuando, por el contrario, a solas consigo misma y liberándose en la medida que le es posible de la compañía del cuerpo, se apega a lo que ella es?

--Es así.

--¿No es entonces cuando el alma del filósofo desprecia al cuerpo, huye de él y trata de estar a solas consigo misma?

--Así parece.

--Prosigamos, Simias. ¿Diremos que lo justo en sí es algo, o que no es nada?

--Diremos que es algo, por Zeus.

--¿Y no diremos lo mismo del bien y de la belleza?

--Sin duda.

--Pero, ¿los has visto alguna vez con tus propios ojos?

--No, dijo Simias.

--¿O los has percibido con algún otro sentido del cuerpo? Y no hablo solamente de lo justo, delbien y de lo bello, sino de la magnitud, de la salud, de la fuerza, y en una palabra, de la esencia de todas las cosas, es decir, lo que son en sí mismas. ¿Contemplamos lo más verdadero de ellas por medio del cuerpo, o es más cierto que penetramos en lo que queremos conocer a medida que vamos pensando más en ello y con mayor rigor?

--Es cierto.

--Entonces, ¿hay algo más puro que pensar con el pensamiento solo, liberado de todo elemento extraño y sensible, y aplicar inmediatamente el pensamiento en sí mismo y por sí mismo a la investigación de cada cosa en sí misma y por sí misma, sin ayuda de los oídos ni de las orejas, sin ninguna intervención del cuerpo que no hace más que perturbar al alma e impedirle que halle la sabiduría y la verdad siempre que tiene trato con él? Y si es posible llegar a conocer la esencia de las cosas, Simias, ¿no es por este medio?

--De maravillas, Sócrates, no puede hablarse mejor.

--De todo ello, continuó Sócrates, se desprende necesariamente que los verdaderos filósofos deben pensar y decirse entre sí cosas como estas. Tal vez hay algún camino que guíe a la razón en su investigación: mientras tengamos nuestro cuerpo, mientras nuestra alma se halle unida a esta cosa nociva, nunca poseeremos el objeto de nuestros deseos, es decir, la verdad. En efecto, el cuerpo nos provoca mil dificultades por la necesidad de alimentarlo. Además de esto, las enfermedades que nos atacan impiden nuestra caza del ser. El cuerpo nos llena de amores, de deseos, de temores, de mil quimeras, de mil necedades, de tal modo que, por decir verdad, no nos deja ni una hora de sensatez. Porque, ¿qué es lo que provoca las guerras, las sediciones y los combates? El cuerpo y sus pasiones. Todas las guerras proceden de la posesión de riquezas y nos vemos forzados a acumularlas a causa del cuerpo, para subvenir a sus necesidades. Y por ello tenemos tanta pereza para filosofar. Y lo peor de todo es que cuando casualmente nos deja algún tiempo libre y nos ponemos a reflexionar, interviene de súbito en medio de nuestras investigaciones, nos perturba. nos trastorna y nos hace incapaces de discernir la verdad. Está pues demostrado que, si queremos saber claramente algo, hemos de separarnos del cuerpo y mirar por medio del alma en sí misma las cosas en sí mismas. Y solamente entonces disfrutaremos de la sabiduría, de la que nos declaramos enamorados, es decir, después de nuestra muerte, y no durante nuestra vida. Y la misma razón nos lo dice. Pues si es imposible conocer nada distintamente mientras estamos unidos al cuerpo, una de dos: o bien no llegaremos nunca al saber, o llegaremos a él después de la muerte, porque entonces el alma será en sí misma y por sí misma, separada del cuerpo. Y mientras estemos en esta vida, no nos acercaremos al saber si no es con la condición de separarnos del cuerpo, de renunciar a todo trato con él, a menos que sea una absoluta necesidad, de no dejarnos contaminar por su naturaleza, de mantenernos limpios de sus contaminaciones hasta que el mismo Dios nos libere de él. Y así, libres de la locura del cuerpo, conversaremos, según espero, con hombres libres como nosotros, y conoceremos por nosotros mismos todo lo que es puro y sin mezcla. En esto, sin duda, consiste la verdad. Pero, al que no es puro, no le está permitido contemplar la pureza. Esto es, a mi parecer, amigo Simias, lo que los verdaderos amigos del saber deben pensar y hablar entre ellos. ¿No crees tú lo mismo que yo?

--Completamente, Sócrates.

--[...]

---¿Y la purificación (catarsis) no es , por ventura, lo que en la tradición se viene diciendo desde antiguo (las tradiciones órficas), el separar lo más posible el cuerpo del alma y el acostumbrarla a concentrarse y recogerse en sí misma, retirándose de todas las partes del cuerpo, y viviendo en lo posible tanto en el presente como en el después sola en sí misma, desligada del cuerpo como de una atadura?

--Así es, en efecto --dijo.

--¿Y no se da el nombre de muerte a eso precisamente, al desligamiento y separación del alma con el cuerpo?

--Sin duda alguna --respondió Simmias.

--Pero el desligar el alma, según afirmamos, es la aspiración suma, constante, propia tan solo de los que filosofan en el recto sentido de la palabra; y la ocupación de los filósofos estriba precisamente en eso mismo, en el desligamiento y separación del alma y del cuerpo. ¿Sí o no?

--Así parece.

[...]

--Luego, en realidad, oh Simmias --replicó Sócrates--, los que filosofan en el recto sentido de la palabra se ejercitan en morir, y son los hombres a quienes menos temeroso resulta el estar muertos. ...