Abellán, José L.: el problema de la mística

És impossible dedicar unes pàgines al pensament del Renaixement espanyol sense detenir-nos abans en un dels fenòmens més característics de la nostra cultura: l'existència d'un importantíssim corrent místic que va tenir el seu moment de màxima esplendor en la segona meitat del segle XVI. En tractar el tema, el primer problema que sorgeix, i que inevitablement ha estat plantejat una vegada i una altra, és el de si el misticisme és filosofia i, en conseqüència, si ha de ser o no estudiat dins d'una història de la filosofia espanyola.

Per la nostra banda estem convençuts que la mística pot estudiar-se des de l'activitat filosòfica i com una varietat molt característica i peculiar d'aquesta. Els místics parteixen d'una certa concepció del món que inclou pressupostos filosòfics de la màxima importància, i la seva mateixa activitat tendeix a apuntalar aquesta concepció, en altres ocasions a modificar-la i gairebé sempre a perfilar-la en determinats sentits. Estem, per tant, plenament d'acord amb Menéndez Pelayo, quan s'expressa en aquests termes: «El místic, si és ortodox, accepta aquesta teologia [la catòlica], la dóna per descomptat i base de totes les seves especulacions, però arriba més endavant: aspira a la possessió de Déu per unió d'amor i procedeix com si Déu i l'ànima estiguessin sols al món. Aquest és el misticisme com a estat de l'ànima, i la seva virtut és tan poderosa i fecunda que d'ell neixen una teologia mística i una ontologia mística que l'esperit, il·luminat per l'anomenada d'amor, afigura perfeccions i atributs del ser al que el sec raonament no arriba; i una psicologia mística que descobreix i persegueix fins a les últimes arrels de l'amor propi i dels afectes humans, i una poesia mística que no és més que la traducció en forma d'art de totes aquestes teologies i filosofies animades pel sentiment personal i viu del poeta que canta els seus espirituals amors».

Aquesta actitud, mantinguda pel nostre polígraf en 1881, és la mateixa que avui mantenen altres estudiosos del misticisme. Llavors al·ludia Menéndez Pelayo a la metafísica o filosofia primera que inspirava al místic, sens dubte diferent –deia– de la qual serveix de base a la teologia dogmàtica; avui, un estudiós de l'ànima –Ángel L. Cilveti– ve a defensar el mateix quan diu que «el místic descendeix al pla del filòsof, el psicòleg, el teòleg i el crític literari», perquè és evident que en «les obres dels místics abunden expressions de matís filosòfic (les coses són res, el temps és il·lusió), psicològic (sentit, ànima, esperit), teològic (gràcia, virtut), poètic (fons de l'ànima, esposalles)». El problema filosòfic fonamental que destaca Cilveti és el del valor objectiu de l'experiència d'unió que conté l'afirmació de l'existència de Déu com a realitat diferent del subjecte que la concep. En aquesta afirmació el criteri d'objectivitat és la «certitud» del místic («en cap manera pot dubtar [l'ànima] que va estar en Déu i Déu en ella», diu Santa Teresa), cosa que planteja un altre problema filosòfic: el del criteri de veritat. D'altra banda, també assenyala Cilveti el fet que en els místics cristians l'experiència d'unió de l'ànima amb Déu es realitza per semblança i no per identitat, com en el cas dels místics hindús, de manera que, en aquells, Déu i l'ànima conserven la seva individualitat d'acord amb el Misteri de la Trinitat. Per Cilveti està operant en tots dos casos tot el rerefons filosòfic de la cultura i de la tradició en què viu el místic i de la qual difícilment arriba a sostreure's.

El misticisme suposa, doncs, tota una filosofia i fins a una metafísica, en la qual calia distingir el pròpiament filosòfic del misticisme com a tal i el que porta adherit de la tradició cultural en què sorgeix o es manifesta.

Historia del pensamiento español. De Séneca a nuestros días, Espasa, Madrid 1996, p. 245-246.

---

Original en castellà

Es imposible dedicar unas páginas al pensamiento del Renacimiento español sin detenernos antes en uno de los fenómenos más característicos de nuestra cultura: la existencia de una importantísima corriente mística que tuvo su momento de máximo esplendor en la segunda mitad del siglo XVI. Al tratar el tema, el primer problema que surge, y que inevitablemente ha sido planteado una y otra vez, es el de si el misticismo es filosofía y, en consecuencia, si debe o no ser estudiado dentro de una historia de la filosofía española.

Por nuestra parte estamos convencidos de que la mística puede estudiarse desde la actividad filosófica y como una variedad muy característica y peculiar de la misma. Los místicos parten de una cierta concepción del mundo que incluye presupuestos filosóficos de la máxima importancia, y su misma actividad tiende a apuntalar dicha concepción, en otras ocasiones a modificarla y casi siempre a perfilarla en determinados sentidos. Estamos, por tanto, plenamente de acuerdo con Menéndez Pelayo, cuando se expresa en estos términos: «El místico, si es ortodoxo, acepta esta teología [la católica], la da por supuesto y base de todas sus especulaciones, pero llega más adelante: aspira a la posesión de Dios por unión de amor y procede como si Dios y el alma estuviesen solos en el mundo. Este es el misticismo como estado del alma, y su virtud es tan poderosa y fecunda que de él nacen una teología mística y una ontología mística en que el espíritu, iluminado por la llamada de amor, columbra perfecciones y atributos del ser al que el seco razonamiento no llega; y una psicología mística que descubre y persigue hasta las últimas raíces del amor propio y de los afectos humanos, y una poesía mística que no es más que la traducción en forma de arte de todas estas teologías y filosofías animadas por el sentimiento personal y vivo del poeta que canta sus espirituales amores».

Esta actitud, mantenida por nuestro polígrafo en 1881, es la misma que hoy mantienen otros estudiosos del misticismo. Entonces aludía Menéndez Pelayo a la metafísica o filosofía primera que inspiraba al místico, a todas luces distinta –decía– de la que sirve de base a la teología dogmática; hoy, un estudioso del alma –Ángel L. Cilveti– viene a defender lo mismo cuando dice que «el místico desciende al plano del filósofo, el psicólogo, el teólogo y el crítico literario», porque es evidente que en «las obras de los místicos abundan expresiones de matiz filosófico (la cosas son nada, el tiempo es ilusión), psicológico (sentido, alma, espíritu), teológico (gracia, virtud), poético (fondo del alma, esponsales)». El problema filosófico fundamental que destaca Cilveti es el del valor objetivo de la experiencia de unión que contiene la afirmación de la existencia de Dios como realidad distinta al sujeto que la concibe. En esta afirmación el criterio de objetividad es la «certidumbre» del místico («en ninguna manera puede dudar [el alma] que estuvo en Dios y Dios en ella», dice Santa Teresa), lo cual plantea otro problema filosófico: el del criterio de verdad. Por otro lado, también señala Cilveti el hecho de que en los místicos cristianos la experiencia de unión del alma con Dios se realiza por semejanza y no por identidad, como en el caso de los místicos hindúes, de modo que, en aquéllos, Dios y el alma conservan su individualidad de acuerdo con el Misterio de la Trinidad. Para Cilveti está operando en ambos casos todo el trasfondo filosófico de la cultura y de la tradición en que vive el místico y de la cual difícilmente llega a sustraerse.

El misticismo supone, pues, toda una filosofía y hasta una metafísica, en la cual había que distinguir lo propiamente filosófico del misticismo en cuanto tal y lo que lleva adherido de la tradición cultural en que surge o se manifiesta.