Plató: els graus de l'amor

Diotima --Tal vegada, Sòcrates, he aconseguit iniciar-te fins aquí en els misteris de l'amor. Però respecte a l'últim grau d'iniciació i a les revelacions més secretes per les quals no és més que una preparació tot el que acabo de dir-te, no sé si, encara que estigui ben dirigit, el teu esperit podrà elevar-se fins a elles. Però continuaré, sense minvar en res el meu zel. Tracta de seguir-me el millor que puguis. El que vol aconseguir aquest coneixement pel camí recte, ha de començar des de jove per a buscar els cossos bells. Al principi. si està ben dirigit, no ha d'estimar més que un solament, i amb aquest motiu pronunciar belles raons. Però després, ha d'arribar a comprendre que la bellesa que es troba en un cos és germana de la qual es troba en tots els altres. En efecte, si cal buscar la bellesa que resideix en la idea, seria una gran bogeria no creure que la bellesa que resideix en tots els cossos és una i idèntica. I una vegada penetrat d'aquest pensament, el nostre home ha de mostrar-se amant de tots els cossos bells i despullar-se de tota passió que tingui per objecte a un solament com d'una mesquinesa menyspreable. Ha de considerar després que la bellesa de l'ànima és més preciosa que la del cos, fins al punt que una ànima bella, encara en un cos desproveït d'atractius, basta per a atreure el seu amor i les seves cures, i per a fer-li pronunciar els discursos més apropiats per fer millor a la joventut. Així necessàriament es veurà obligat a contemplar la bellesa que es troba en les accions dels homes i en les lleis, i a veure que aquesta bellesa és en tot lloc idèntica a si mateixa, i com a conseqüència arribarà a tenir en poca estima la bellesa corpòria. De les accions humanes,haurà de passar a les ciències per a contemplar la seva bellesa, i llavors, en contemplar el bell en tota la seva extensió, ja no romandrà mai més encadenat com un esclau en el limitat amor de la bellesa d'un jove, d'un home o d'una acció, sinó que es tornarà cap a l'oceà de la bellesa i sadollant els seus ulls amb aquest espectacle, produirà amb inesgotable fecunditat els discursos i els pensaments més magnífics de la filosofia, fins que, vigoritzat i engrandit el seu esperit per aquesta sublim contemplació, ja no percebi més que una ciència: Ia del bell. Ara, Sòcrates. presta'm tota l'atenció que siguis capaç. Aquell que en els misteris de l'amor s'hagi elevat fins al punt en què ens trobem. després d'haver recorregut tots els graus del bell, en arribar al final de la seva iniciació. veurà de sobte davant els seus ulls una bellesa meravellosa, aquella precisament, oh Sòcrates, que constituïa el fi de tots els seus esforços anteriors: bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d'augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d'una banda i lletja per un altre, bella per a uns i lletja per a uns altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o una mà, ni corporal. que no és tampoc ni unes paraules ni uns coneixements, que no resideix en un subjecte diferent d'ella mateixa, per exemple, en un animal, o a la terra, o en el cel, o en qualsevol altra cosa; sinó que existeix eternament i absolutament per si mateixa i en si mateixa; de la qual participen totes les altres belleses, sense que el seu naixement o la seva destrucció li aportin la menor disminució o el menor creixement, ni la modifiquin en res. Quan, des de les belleses inferiors, l'iniciat s'ha elevat per un amor ben dirigit dels joves fins a aquesta bellesa perfecta i comença a entreveure-la, gairebé està a punt d'aconseguir el fi. Doncs el camí recte cap a l'amor, tant si se segueix espontàniament com si un altre et guia, consisteix a començar per les belleses d'aquest món i elevar-se fins a la bellesa suprema passant, per dir-ho així, per tots els graons, d'un cos bell a dos, de dos a tots els altres, dels cossos bells a les ocupacions belles, de les ocupacions belles a les ciències belles, fins que, de ciència en ciència, s'arribi a la ciència per excel·lència que no és una altra que la ciència del bell en si, i s'acabi per conèixer-lo tal com és en si. El meu volgut Sòcrates, va prosseguir l'estrangera de Mantinea, si hi ha alguna cosa que li doni valor a aquesta vida, és la contemplació de la bellesa en si. I si ho aconsegueixes algun dia, no et semblaran comparables l'or ni les vestidures, ni els nois i joves bells, la contemplació dels quals ara t'arrabassa fins a tal punt, a tu i a molts altres, que per a contemplar constantment als quals estimeu, per a estar sense parar amb ells, si fos possible, estaríeu disposats a privar-vos de menjar i de beure per a passar la vostra vida en la seva companyia i contemplació. Què pensaríem d'un home a qui li fos donat mirar la bellesa en si, pura, sense barreja, sense estar revestida de les carns ni dels colors humans ni de totes les vanitats peribles, sinó la bellesa divina en si? ¿Creus que seria una vida miserable tenir la mirada fixa en ella i gaudir de la contemplació i la companyia d'un tal objecte? No creus, per contra, que aquest home, sent l'únic en aquest món que percep el bell per l'òrgan mitjançant el qual és perceptible el bell, només ell podrà produir, no imatges de les virtuts, perquè no s'aplica a les imatges, sinó virtuts veritables, perquè en la veritat s'aplica? Així al que engendra i nodreix la veritable virtut li correspon ser estimat de Déu. I si algun home ha de ser immortal, aquest ha de ser-ho.

Sòcrates. --Aquestes van ser, el meu volgut Fedre i tots els que m'escolteu, les paraules de Diotima. Elles em van persuadir i al meu torn jo tracte de persuadir als altres que, per a aconseguir un bé tan gran, la naturalesa humana difícilment trobaria un auxiliar més poderós que l'amor. Per això dic que tot home ha d'honrar a l'amor. Quant a mi, honro tot el que amb ell es relaciona, i el faig objecte d'un culte particular i el recomano als altres. I en aquest moment mateix, com sempre faig, acabo de lloar tot el que sóc capaç el poder i la força de l'amor. I ara, Fedre, considera si aquest discurs pot anomenar-se un elogi de l'amor; però si no, dóna-li el nom que vulguis.

Banquete 209e-212c. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.33-36).

---

Original en castellà

Diotima --Tal vez, Sócrates, he conseguido iniciarte hasta aquí en los misterios del amor. Pero en lo que se refiere al último grado de iniciación y a las revelaciones más secretas para las que no es más que una preparación todo lo que acabo de decirte, no sé si, aunque esté bien dirigido, tu espíritu podrá elevarse hasta ellas. Pero continuaré, sin menguar en nada mi celo. Trata de seguirme lo mejor que puedas. El que quiere alcanzar este conocimiento por el camino recto, debe empezar desde joven por buscar los cuerpos bellos. Al principio. si está bien dirigido, no debe amar más que uno solo, y con este motivo pronunciar bellas razones. Pero después, ha de llegar a comprender que la belleza que se halla en un cuerpo es hermana de la que se halla en todos los demás. En efecto, si hay que buscar la belleza que reside en la idea, sería una gran locura no creer que la belleza que reside en todos los cuerpos es una e idéntica. Y una vez penetrado de este pensamiento, nuestro hombre debe mostrarse amante de todos los cuerpos bellos y despojarse de toda pasión que tenga por objeto a uno solo como de una mezquindad despreciable. Debe considerar después que la belleza del alma es más preciosa que la del cuerpo, hasta el punto que un alma bella, aún en un cuerpo desprovisto de atractivos, basta para atraer su amor y sus cuidados, y para hacerle pronunciar los discursos más apropiados para hacer mejor a la juventud. Así necesariamente se verá obligado a contemplar la belleza que se encuentra en las acciones de los hombres y en las leyes, y a ver que esta belleza es en todo lugar idéntica a sí misma, y como consecuencia llegará a tener en poco aprecio la belleza corpórea. De las acciones humanas,deberá pasar a las ciencias para contemplar su belleza, y entonces, al contemplar lo bello en toda su extensión, ya no permanecerá nunca más encadenado como un esclavo en el limitado amor de la belleza de un joven, de un hombre o de una acción, sino que se volverá hacia el océano de la belleza y saciando sus ojos con este espectáculo, producirá con inagotable fecundidad los discursos y los pensamientos más magníficos de la filosofía, hasta que, vigorizado y engrandecido su espíritu por esta sublime contemplación, ya no perciba más que una ciencia: Ia de lo bello. Ahora, Sócrates. préstame toda la atención de que seas capaz. Aquel que en los misterios del amor se haya elevado hasta el punto en que nos hallamos. después de haber recorrido todos los grados de lo bello, al llegar al término de su iniciación. verá de súbito ante sus ojos una belleza maravillosa, aquella precisamente, oh Sócrates, que constituía el fin de todos sus esfuerzos anteriores: belleza eterna, increada e imperecedera, que no es susceptible de aumento ni de disminución, una belleza que no es bella por un lado y fea por otro, bella para unos y fea para otros; una belleza que no es sensible como un rostro o una manos, ni corporal. que no es tampoco ni unas palabras ni unos conocimientos, que no reside en un sujeto diferente de ella misma, por ejemplo, en un animal, o en la tierra, o en el cielo, o en cualquier otra cosa; sino que existe eterna y absolutamente por sí misma y en sí misma; de la que participan todas las demás bellezas, sin que su nacimiento o su destrucción le aporten la menor disminución o el menor crecimiento, ni la modifiquen en nada. Cuando, desde las bellezas inferiores, el iniciado se ha elevado por un amor bien dirigido de los jóvenes hasta esta belleza perfecta y empieza a entreverla, casi está a punto de alcanzar el fin. Pues el camino recto hacia el amor, tanto si se sigue espontáneamente como si otro te guía, consiste en comenzar por las bellezas de este mundo y elevarse hasta la belleza suprema pasando, por así decirlo, por todos los escalones, de un cuerpo bello a dos, de dos a todos los demás, de los cuerpos bellos a las ocupaciones bellas, de las ocupaciones bellas a las ciencias bellas, hasta que, de ciencia en ciencia, se llegue a la ciencia por excelencia que no es otra que la ciencia de lo bello en sí, y se acabe por conocerlo tal como es en sí. Mi querido Sócrates, prosiguió la extranjera de Mantinea, si hay algo que le dé valor a esta vida, es la contemplación de la belleza en sí. Y si lo consigues algún día, no te parecerán comparables el oro ni las vestiduras, ni los muchachos y jóvenes bellos, cuya contemplación ahora te arrebata hasta tal punto, a ti y a muchos otros, que por contemplar constantemente a los que amáis, para estar sin cesar con ellos, si fuera posible, estaríais dispuestos a privaros de comer y de beber para pasar vuestra vida en su compañía y contemplación. ¿Qué pensaríamos de un hombre a quien le fuera dado mirar la belleza en sí, pura, sin mezcla, sin estar revestida de las carnes ni de los colores humanos ni de todas las vanidades perecederas, sino la belleza divina en sí? ¿Crees que sería una vida miserable tener la mirada fija en ella y disfrutar de la contemplación y la compañía de un tal objeto? ¿No crees, por el contrario, que este hombre, siendo el único en este mundo que percibe lo bello por el órgano mediante el cual es perceptible lo bello, sólo él podrá producir, no imágenes de las virtudes, porque no se aplica a las imágenes, sino virtudes verdaderas, porque en la verdad se aplica? Así al que engendra y nutre la verdadera virtud le corresponde ser querido de Dios. Y si algún hombre debe ser inmortal, éste debe serlo.

Sócrates. --Estas fueron, mi querido Fedro y todos los que me escucháis, las palabras de Diotima. Ellas me persuadieron y a mi vez yo trato de persuadir a los demás de que, para alcanzar un bien tan grande, la naturaleza humana difícilmente hallaría un auxiliar más poderoso que el amor. Por eso digo que todo hombre debe honrar al amor. En cuanto a mí, honro todo lo que con él se relaciona, y lo hago objeto de un culto particular y lo recomiendo a los demás. Y en este momento mismo, como siempre hago, acabo de alabar todo lo que soy capaz el poder y la fuerza del amor. Y ahora, Fedro, considera si este discurso puede llamarse un elogio del amor; pero si no, dale el nombre que quieras.