Plató: el desig

–I per ventura –vaig prosseguir– l'assentir i el negar, el desitjar quelcom i el refusar-ho, l'atreure-ho i el rebutjar-ho i totes les coses d'aquest tenor les posaràs entre les que són contràries unes a unes altres, sense distingir si són accions i passions? Perquè això no fa al cas.

–Sí –va dir–; entre les contràries les poso.

–I què? –vaig continuar–. La fam i la set i, en general, tots els apetits, i el voler i el desitjar, no referiràs totes aquestes coses a les espècies que queden esmentades? No diràs, per exemple, que l'ànima del que li ve de gust alguna cosa tendeix a allò que li ve de gust, o que atreu a si allò que desitja aconseguir, o bé que, en tant que vol que se li lliuri, es dóna assentiment a si mateixa com si algú li preguntés, en l'afany d'aconseguir-ho?

–Així ho crec.

–I què? El no desitjar ni el voler ni el venir de gust no el posaràs, amb el rebutjar i l'acomiadar de si mateix, entre els contraris d'aquells altres termes?

–Com no?

–Sent tot això així, no admetrem que hi ha una classe especial d'apetits i que els que més a la vista estan són els que vam anomenar set i gana?

–Ho admetrem -va dir.

–I no és l'una apetit de beguda, i l'altra, de menjar?

–Sí.

–I per ventura la set, en tant que és set, podrà ser en l'ànima apetit d'una mica més que d'això que queda dit, com, per exemple, la set serà set d'una beguda calenta o freda, o de molta o poca beguda, o, en una paraula, d'una determinada classe de beguda? O més aviat, quan a la set se li afegeixi una certa calor, portarà aquest amb si que l'apetit sigui de beguda freda, i quan s'afegeix un cert fred, farà que sigui de beguda calenta? I així mateix, quan per la seva intensitat sigui gran la set, resultarà set de molta beguda, i quan sigui petita, de poca? I la set en si no serà de cap manera apetit d'una altra cosa sinó del que li és natural, de la beguda en si, com la gana ho és del menjar?

–Així és –va dir–; cada apetit no és apetit més que d'allò que li convé per naturalesa; i quan li ve de gust de tal o tal qualitat, això depèn d'alguna cosa accidental que se li agrega. -Que no hi hagi, doncs –vaig afegir jo–, qui ens agafi de sorpresa i ens pertorbi dient que ningú ve de gust beguda, sinó bona beguda, ni menjar, sinó bon menjar. Perquè tots, en efecte, desitgem el bé [...]

–No sense raó, doncs –vaig dir–, jutjarem que són dues coses diferents l'una de l'altra, anomenant, a allò amb què raona, el racional de l'ànima, i a allò amb què desitja i sent gana i set i queda pertorbada pels altres apetits, l'irracional i concupiscible, ben avingut amb certs empatxos i plaers.

–No; és natural –va dir– que els considerem així.

–Deixem, doncs, definides aquestes dues espècies que es donen en l'ànima - vaig seguir jo- [...].

República 437e, 439 d-e, (Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1969 p.94-98).

---

Original en castellà

-¿Y acaso –proseguí– el asentir y el negar, el desearalgo y el rehusarlo, el atraerlo y el rechazarlo y todas las cosas de este tenor las pondrás entre las que son contrarias unas a otras, sin distinguir si son acciones y pasiones? Porque esto no hace al caso.

-Sí –dijo–; entre las contrarias las pongo.

-¿Y qué? –continué–. ¿EI hambre y la sed y, en general, todos los apetitos, y el querer y el desear, no referirás todas estas cosas a las especies que quedan mencionadas? ¿No dirás, por ejemplo, que el alma del que apetece algo tiende a aquello que apetece, o que atrae a sí aquello que desea alcanzar, o bien que, en cuanto quiere que se le entregue, se da asentimiento a sí misma como si alguien le preguntara, en el afán de conseguirlo?

-Así lo creo.

-¿Y qué? ¿EI no desear ni querer ni apetecer no lo pondrás, con el rechazar y el despedir de sí mismo, entre los contrarios de aquellos otros términos?

-¿Cómo no?

-Siendo todo ello así, ¿no admitiremos que hay una clase especial de apetitos y que los que más a la vista están son los que llamamos sed y hambre?

-Lo admitiremos -dijo.

-¿Y no es la una apetito de bebida, y la otra, de comida?

-Sí.

-¿Y acaso la sed, en cuanto es sed, podrá ser en el alma apetito de algo más que de eso que queda dicho, como, por ejemplo, la sed será sed de una bebida caliente o fría, o de mucha o poca bebida, o, en una palabra, de una determinada clase de bebida? ¿O más bien, cuando a la sed se agregue un cierto calor, traerá éste consigo que el apetito sea de bebida fría, y cuando se añada un cierto frío, hará que sea de bebida caliente? ¿Y asimismo, cuando por su intensidad sea grande la sed, resultará sed de mucha bebida, y cuando pequeña, de poca? ¿Y la sed en sí no será en manera alguna apetito de otra cosa sino de lo que le es natural, de la bebida en sí, como el hambre lo es de la comida?

-Así es –dijo–; cada apetito no es apetito más que de aquello que le conviene por naturaleza; y cuando le apetece detal o cual calidad, ello depende de algo accidental que se le agrega. -Que no haya, pues –añadí yo–, quien nos coja de sorpresa y nos perturbe diciendo que nadie apetece bebida, sino buena bebida, ni comida, sino buena comida. Porque todos, en efecto, apetecemos lo bueno [...]

-No sin razón, pues -dije-, juzgaremos que son dos cosas diferentes la una de la otra, llamando, a aquello con que razona, lo racional del alma, y a aquello con que desea y siente hambre y sed y queda perturbada por los demás apetitos, lo irracional y concupiscible, bien avenido con ciertos hartazgos y placeres.

-No; es natural -dijo- que los consideremos así.

-Dejemos, pues, definidas estas dos especies que se dan en el alma - seguí yo- [...].