Kant: il·lusió transcendental

Es tracta d'una il·lusió inevitable, tan inevitable com que el mar ens sembli més alt cap al mig que a la riba, ja que allí el veiem a través de rajos de llum més alts que aquí. Millor encara: tan inevitable com que la lluna li sembli al mateix astrònom major a la sortida, per més que ell no es deixi enganyar per aquesta il·lusió.

La dialèctica transcendental es conformarà, doncs, amb detectar la il·lusió dels judicis transcendents i amb evitar, alhora, que ens enganyi. Mai podrà aconseguir que desaparegui fins i tot [...] i deixi de ser il·lusió. En efecte, ens les havem amb una il·lusió natural i inevitable, que es recolza, al seu torn, en principis subjectius fent-los passar per objectius.

Crítica de la razón pura,Dialéctica trasc., Introducción, B 354 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 300).

---

Original en castellà

Se trata de una ilusión inevitable, tan inevitable como que el mar nos parezca más alto hacia el medio que en la orilla, puesto que allí lo vemos a través de rayos de luz más altos que aquí. Mejor todavía: tan inevitable como que la luna le parezca al mismo astrónomo mayor a la salida, por más que él no se deje engañar por esta ilusión.

La dialéctica trascendental se conformará, pues, con detectar la ilusión de los juicios trascendentes y con evitar, a la vez, que nos engañe. Nunca podrá lograr que desaparezca incluso [...] y deje de ser ilusión. En efecto, nos la habemos con una ilusión natural e inevitable, que se apoya, a su vez, en principios subjetivos haciéndolos pasar por objetivos.