Friedrich Nietzsche: l'últim home

 Quan Zaratustra va haver dit aquestes paraules va contemplar de nou el poble i va callar: «Aquí estan», va dir al seu cor, «i riuen: no m'entenen, no sóc jo la boca per a aquestes oïdes.

Caldrà trencar-los abans les oïdes, perquè aprenguin a sentir amb els ulls? Caldrà retronar igual que timbals i que predicadors de penitència? O per ventura creuen tan sols al que balboteja?

Tenen una mica del que estan orgullosos. Com anomenen a això que els omple d'orgull? Cultura ho anomenen, és el que els distingeix dels cabrers.

Per això no els agrada sentir, referida a ells, la paraula 'menyspreu'. Parlaré, doncs, al seu orgull.

Vaig a parlar-los d'allò més menyspreable: el últim home».

I Zaratustra va parlar així al poble:

És temps que l'home fixi la seva pròpia meta. És temps que l'home planti la llavor de la seva més alta esperança.

Encara és bastant fèrtil el seu terreny per a això. Mes algun dia aquest terreny serà pobre i mans, i d'ell no podrà ja brollar cap arbre elevat.

Ai! Arriba el temps en què l'home deixés de llançar la fletxa del seu anhel més enllà de l'home, i en què la corda del seu arc no sabrà ja vibrar!

Jo us dic: cal tenir encara caos dins de si per a poder donar a llum un estel dansaire. Jo us dic: vosaltres teniu encara caos dins de vosaltres.

Ai! Arriba el temps en què l'home no donarà ja a llum cap estel. Ai! Arriba el temps de l'home més menyspreable, l'incapaç ja de menysprear-se a si mateix.

Mireu! Jo us mostro l'últim home.

"Què és amor? Què és creació? Què és anhel? Què és estel? —així pregunta l'últim home, i parpelleja.

La terra s'ha tornat petita llavors, i sobre ella fa salts l'últim home, que tot ho empetiteix. La seva estirp és indestructible, com el pugó; l'últim home és el que més temps viu.

"Nosaltres hem inventat la felicitat" -diuen els últims homes, i parpellegen.

Han abandonat les comarques on era dur viure: doncs la gent necessita calor. La gent estima fins i tot al veí, i es refrega contra ell: doncs necessita calor.

Emmalaltir i desconfiar ho consideren pecaminós: la gent camina amb cura. Un ximple és qui segueix ensopegant amb pedres o amb homes!

Una mica de verí de tant en tant: això produeix somnis agradables. I molt de verí al final, per a tenir una mort agradable.

La gent continua treballant, perquè el treball és un entreteniment. Però procura que l'entreteniment no cansi.

La gent ja no es fa ni pobra ni rica: ambdues coses són massa molestes. Qui vol encara governar? Qui encara obeir? Ambdues coses són massa molestes.

Cap pastor i un sol ramat! Tots volen el mateix, tots són iguals: qui té sentiments diferents marxa voluntàriament al manicomi.

"En un altre temps tothom desvariejava" -diuen els més subtils, i parpellegen.

Avui la gent és intel·ligent i sap tot el que ha ocorregut: així no acaba mai de burlar-se. La gent continua discutint, però aviat es reconcilia -en cas contrari, això espatlla l'estómac.

La gent té el seu petit plaer per al dia i el seu petit plaer per a la nit: però honra la salut.

"Nosaltres hem inventat la felicitat" -diuen els últims homes, i parpellegen».

I aquí va acabar el primer discurs de Zaratustra, anomenat també «el pròleg»: doncs en aquest punt la cridòria i la gaubança de la multitud ho van interrompre. «Dóna'ns aquest últim home, Zaratustra –cridaven– fes de nosaltres aquests últims homes! El superhome t'ho regalem!» I tot el poble donava crits de goig i espetegava la llengua. Però Zaratustra es va entristir i va dir al seu cor:

No m'entenen: no sóc jo la boca per a aquestes oïdes. [...]

I ara em miren i riuen: i mentre riuen, continuen odiant-me. Hi ha gel en el seu riure.

Así habló Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9ª ed., p. 39-40.