Adolf Trendelenburg

Filòsof i filòleg alemany. Va néixer a Eutin i va estudiar en Kiel, Leipzig i Berlín, en la universitat del qual va ser professor a partir de 1837. També va ser secretari de l'Acadèmia de Ciències de Prússia.

Com a filòleg i filòsof va estudiar especialment la filosofia d' Aristòtil i de Plató, orientant-se cap a una perspectiva bàsicament aristotèlica. Sostenia que darrere de tota innovació filosòfica sempre sorgeix l'obra d'aquests dos grans pensadors de l'antiguitat, que són els que van fundar la concepció orgànica del món a la qual ell s'adhereix, afegint de forma una miqueta eclèctica, aspectes de la filosofia de Kant i de Schleiermacher, interpretades des de la noció aristotèlica de finalització.

Cap al final de la seva vida va mantenir una llarga polèmica amb Kuno Fischer sobre la cosa en si de Kant (polèmica en la qual posteriorment terció també Hermann Cohen). A més d'aquesta polèmica, és famosa també la seva interpretació de les categories aristotèliques com a categories lingüístiques i, especialment, la seva crítica a la dialèctica de Hegel. Trendelenburg afirma que la concepció hegeliana de la dialèctica, com automoviment del pensar pur o com autoengendrarse del ser basat en la negació dialèctica, està basada en una confusió entre les nocions lògiques de contradicció i contrarietat. En efecte, diu Trendelenburg, si la base de la dialèctica és la noció de negació, ha de precisar-se el seu sentit, que pot entendre's de dues maneres:

• a) des d'una perspectiva lògica (com A i ¬A), i
• b) com a oposició real.

En el primer cas aquesta negació no pot resoldre's en una instància superior i, per tant, no pot donar lloc a cap síntesi dialèctica, sinó que expressa simplement els oposats contradictoris. En el segon cas, l'oposició real, que dóna lloc als oposats contraris, no pot obtenir-se per mitjans lògics. D'això resulta, segons Trendelenburg, que no pot derivar-se la dialèctica del real a partir del pensament pur, com pretenia Hegel. No és, doncs, la lògica dialèctica la que ens pot fer entendre els processos reals, sinó la investigació empírica. A més d'aquestes investigacions, es va ocupar també de filosofia del dret.

Entre els seus oïdors i deixebles mereixen destacar-se els següents filòsofs: S. Kierkegaard, L. Feuerbach, F. Brentano, J. von Hertling, O. Willmann, G. Teichmüller, R. Eucken.