Fenomen

 (del grec φαινόμενον, phainómenon, allò que apareix o l'aparent, derivat del verb phaino, en el doble sentit d'aparèixer o simplement semblar)

I. Kant

Terme d'origen grec, que etimològicament significa tant el que apareix i es fa present a la percepció, com el que és mera aparença, però que a partir del s. XVIII, per obra primer de Kant (veg. citació), s'utilitza, d'una manera paradigmàtica, per a diferenciar l'objecte tal com el coneixem del noümen, la cosa en si mateixa. Va ser, no obstant això, un altre filòsof alemany, contemporani de Kant, Johann Heinrich Lambert, qui per primera vegada va parlar de «fenomenologia», com a «teoria de la il·lusió» i de «fenòmens», com a aspectes il·lusoris de l'experiència humana. En Kant, el fenomen no és una il·lusió o un engany dels sentits, sinó tot el que podem conèixer per l'experiència i, en algun sentit, construcció (transcendental) del subjecte humà mitjançant les formes a priori de la sensibilitat, i la comprensió de la qual aconsegueix la ment amb determinats conceptes també a priori, com per exemple el de substància i el de causalitat. Posteriorment, «fenomen» va passar a significar, d'una manera més general, qualsevol «fet» o «succés» que pogués convertir-se en objecte d'una descripció científica. Així, en les ciències empíriques, fenomen és el fet que es pren com a objecte d'estudi, mentre que en la fenomenologia de Husserl fenomen és la «dada» de consciència l'essència de la qual es descriu (no es construeix, com en Kant).

Veg. fenomènic