Jaume Balmes i Urpià

Jaume Llucià Antoni Balmes i Urpià, va ser el filòsof espanyol més important de la primera meitat del s. XIX, d'orientació escolàstica i espiritualista. Neix a Vic (Barcelona), estudia a la universitat de Cervera (Lleida), on en 1835 es doctora en teologia i dret canònic; de 1837 a 1841 es dedica a l'ensenyament a Vic i desplega una intensa activitat periodística i política. Els seus viatges per Europa li permeten entrar en contacte amb escriptors catòlics importants, com Lacordaire i Chateaubriand i el futur León XIII, l'anomenat «papa social», i amb les noves idees sobre qüestió social i tolerància. Escriptor eminentment apologista i eclèctic, participa en la incipient renovació de la filosofia catòlica (neoescolástica) amb la crítica, des de posicions properes a la filosofia escocesa del sentit comú, de moltes de les postures de la filosofia moderna que creu errònies, sobretot l'escepticisme, el sensualisme, l' idealisme i el panteisme. Passa els seus últims quatre anys de vida a Madrid, on s'interessa per l'acostament polític entre liberals i tradicionalistes, escrivint allí les seves obres més importants, i és nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola. Mor a Vic prematurament als 38 anys, de tuberculosi pulmonar.

Entre les seves obres, destaquen El criteri (1845),sobre el problema de la certesa; Filosofia fonamental (4 vols., 1846), i la seva obra més apologètica, El protestantisme comparat amb el catolicisme en les seves relacions amb la civilització europea (1842-1844), a la qual es considera també una filosofia de la història, i on defiendeel paper que el catolicisme ha tingut en el progrés de la humanitat. L'edició fonamental de les seves obres és: Obres completes, primera ed. crítica d'I. Casanovas, 33 toms, Barcelona 1925-1927, text reproduït en BAC, 8 vols., Madrid 1948-1950.