Derrida i la fenomenologia

La fenomenologia i la clausura de la metafísica. Introducció al pensament de Husserl.

Jacques Derrida

L'especulació metafísica va inspirar a Husserl una desconfiança tenaç. No va deixar de veure en ella un exercici retòric dogmàtic, una dialèctica verbal, en el sentit que Aristòtil donava a la paraula «dialèctica», art intermedi entre la retòrica i l'analítica, que raona sobre premisses probables i no certes. Husserl sempre va oposar a l'especulació metafísica, la descripció concreta i fidel, apodíctica i no empírica, del que ell anomenava «les coses mateixes». El «retorn a les coses mateixes», ho sabem, va ser el motiu fonamental de la fenomenologia. El concepte de «cosa» (Sache) cobreix aquí tots els «onta»: cosa física o psíquica, objecte sensible o intel·ligible, veritat matemàtica o valor moral, significació religiosa o estètica, naturalesa o cultura, etc. ... Tornar a les coses mateixes és respectar el sentit de tot el que pot aparèixer a la consciència en general, de tot el que es dóna i tal com es dóna «en persona» (leibhaftig), com el que és, en la seva nuesa originària, despullada de tot revestiment conceptual esdevingut abans de ser recobert per una interpretació especulativa. La paraula «metafísica» freqüentment qualifica, en el llenguatge de Husserl, la dissimulació de les coses mateixes, del seu sentit autèntic i originari, per la dialèctica especulativa.

[70] Aquesta sospita s'explica, almenys sota una de les seves cares, per la situació històrica en què el jove matemàtic Husserl, deixeble de Kronecker i de Weierstrass, accedeix a la filosofia a partir de 1880, sota la influència del seu nou mestre Brentano. Qui no tenia per definitiu llavors, a Alemanya, l'enfonsament de les grans metafísiques postkantianes, de l'idealisme hegelià en particular? Però també el positivisme triomfant i l'optimisme cientifista començaven a sufocar-se. La crisi de la metafísica era estranyament contemporània d'una crisi de la ciència positiva, particularment en el domini de les ciències humanes, de les «ciències de l'esperit» com se les anomenava llavors. Les immenses ambicions inspirades pel model i el progrés de les ciències de la naturalesa s'ensorraven a poc a poc. Aquesta simultaneïtat de les dues crisis no era fortuïta. Perfilava un espai històric que encara avui és el nostre. És pel que l'esforç de Husserl que s'ha obstinat, des de la primera fins a l'última de les seves obres (La crisi de les ciències europees i la fenomenologia transcendental), a respondre simultàniament a les dues crisis, als dos fenòmens de la mateixa crisi, va marcar tot el pensament filosòfic del nostre segle: directament o indirectament, però sempre. Si potser no hi ha hagut mai un filòsof husserlià de pura ortodòxia, si tots els fenomenòlegs han estat «dissidents» –signe de la fecunditat d'un pensament l'obertura i el moviment del qual no s'han proposat mai com un sistema de dogmes, com una doctrina metafísica– no hi ha filòsof avui que no es defineixi essencialment per la seva relació amb la fenomenologia.

Indubtablement, la resposta husserliana a aquesta doble crisi va ser revolucionària o radical. Però com la majoria de les revolucions, va prendre el camí del retorn a una tradició autèntica la història hauria pervertit el sentit i ocultat l'origen. Sempre que Husserl «critica», posa en qüestió o posa «entre parèntesis» en els fets a les ciències positives i a la filosofia, ho fa recordant la seva vocació originària. Molt aviat va dir «nosaltres som els veritables positivistes». I és a la «filosofia com a ciència rigorosa» –tal és el títol d'un article de 1911– a qui correspon la tasca d'una nova crítica i d'una nova fundació radical de les ciències de la naturalesa i de les ciències de l'esperit. Concloent els seus «Meditacions cartesianes», gran obra de la seva maduresa, Husserl s'oposa encara la metafísica autèntica, la qual haurà de complir-lo a la fenomenologia, a la metafísica en el sentit habitual. Els resultats que presenta llavors són, diu,

• • «metafísics, si és veritat que el coneixement últim de l'ésser ha de ser anomenat metafísica. Però ells no tenen res a veure amb la metafísica en el sentit habitual del terme; aquesta metafísica, degenerada en el curs de la seva història, [71] no és del tot conforme a l'esperit en què ella ha estat originalment fundada com a filosofia primera. El mètode intuïtiu concret, però també apodíctic, de la fenomenologia, exclou tota "aventura metafísica", tots els excessos especulatius» (§ 60).

La fenomenologia apareix ja, llavors, alhora com la transgressió resolta i audaç de la metafísica (i així de tota la filosofia tradicional, la fi de la qual denuncia, com ho van fer Marx, Nietzsche i Heidegger) i com la restauració més conseqüent de la metafísica. Si fa un pas més enllà de cert hegelianisme en el qual es recull i es compleix tota la història de la metafísica, és per a tornar a l'origen, a l'ideal platònic de la filosofia com episteme i al projecte aristotèlic de la philosophia prote. La nova metafísica, sorgida de la fenomenologia transcendental, serà la ciència rigorosa i la filosofia primera. Ha d'ordenar tot el sistema del saber, assegurant-li lícitament els seus principis i les seves arrels. El fenomenòleg, «funcionari de la humanitat», dirà Husserl, tindrà el mandat del començament –la filosofia és la ciència dels començaments veritables, dels 'rizomata panton'– i del mandat: missió «arcòntica», segons una altra paraula de Husserl. Tot l'itinerari husserlià està afectat per aquesta ambigüitat: ens reté al camp i en el llenguatge de la metafísica pel gest mateix que el porta més enllà de la clausura metafísica, dels límits de tot el que de fet s'ha anomenat metafísica. Els conceptes als quals la fenomenologia ha hagut de apel·lar porten la marca d'aquesta estranya situació: conceptes tradicionals als quals ha calgut refer una joventut, que s'ha hagut de despertar sota la seva pàtina i la seva sedimentació històriques, envoltar de cometes, controlar amb l'ajuda de neologismes, comentar amb infinites precaucions, etc. ... Aquestes dificultats, es pressent, no són accidentals i exteriors a l'essència mateixa del projecte husserlià. Quin és llavors aquest projecte? Quin és aquest itinerari? Quins són aquests conceptes?

La prehistòria de la fenomenologia.

¿Per què, en el seu primer llibre, Philosophie der Arithmetik (1891), Husserl va demanar a la psicologia els recursos d'una primera crítica de la metafísica? Seguia així, sens dubte, una tendència general de l'època i de l'ambient. Però també es percep ja una preocupació original que mai ho abandonarà: la de l'origen concret, en l'experiència subjectiva de la percepció, de les significacions ideals i dels objectes científics –aquí els objectes aritmètics, els números– que, per raó de la seva exactitud i del seu valor objectiu universal semblen lícitament independents, si procedència, de tota experiència psicològica, de la multiplicitat dels esdeveniments psíquics, dels actes dels quals ells són el pol. Fins llavors, en la història de la metafísica, l'alternativa havia estat la següent: algunes vegades no es respectava la seva objectivitat i la seva universalitat –inscrites, però, en el seu sentit– i se'ls remetia a l'experiència sensible, al seu origen psicològic: era el gest de l'empirisme, particularment en els filòsofs anglesos; altres, al contrari, per a prendre en compte la seva universalitat, la seva necessitat intel·ligible, s'assignava als objectes ideals i a les veritats matemàtiques que eren el seu model, un lloc etern fora de l'experiència i de la història, topos noetos en Plató, enteniment diví en els grans racionalistes cartesians, estructura apriòrica de l'esperit finit en Kant la noció de «formes universals de la sensibilitat pura» assegurava una funció anàloga. En el fons, sempre s'havien abstingut davant la difícil qüestió de l'origen: la història de la metafísica era la història d'aquesta abstenció. De fet, l'empirisme i el racionalisme sempre s'havien juxtaposat obscurament i és la seva complicitat la qual serà el blanc de Husserl.

En intentar descriure, encara com a psicòleg, l'origen subjectiu i perceptiu del nombre sense esborrar el sentit universal i ideal dels valors aritmètics, Husserl espera estremir o bé renovar la metafísica: «Els resultats d'aquesta investigació han de ser importants també per a la metafísica i la lògica». Els objectes ideals són produïts per actes subjectius i no serien res sense ells: «Ens veiem forçats a dir: els números són produïts en l'acte d'enumerar; els judicis són produïts en l'acte de jutjar». Activitat psíquica, pensa encara Husserl, qui tributa aquí, en cert sentit, al psicologisme que criticarà alguns anys més tard. Però ja se'l veu preocupat en analitzar l'especificitat dels actes psíquics que apunten als objectes ideals, permanents i universals, i que, primerament, han engendrat. D'altra banda, seguint a Brentano, ja reconeixia la dimensió intencional de la consciència psicològica que és sempre consciència d'alguna cosa, sortida fora de si cap a l'objecte. Finalment, si la intencionalitat és descrita encara –cosa que més tard no serà ja el cas quan aparegui l'estructura transcendental de la consciència– com a caràcter real i natural de la consciència, les produccions ideals d'aquesta consciència no són situades entre els objectes naturals i les coses en el món. Vet aquí una ruptura decisiva amb l'empirisme psicologista. «Els números són creacions de l'esperit, en la mesura que ells constitueixen resultats d'activitats que exercim respecte de continguts concrets; però el que creen aquestes activitats, no són nous continguts absoluts que podríem recobrar de seguida [73] en algun lloc en l'espai o en "el món exterior"; són pròpiament conceptes de relacions, que només poden ser produïts, però de cap manera trobats fets en alguna part».

Però en atribuir l'origen dels objectes ideals a una activitat intencional real, a esdeveniments psíquics reals, s'arriscava encara «realitzar»-los, «naturalitzar»-los, ometre així el seu sentit ideal, la seva normativitat, el seu valor d'universalitat. És pel que en les Investigacions Lògiques (1900-1901), Husserl trenca amb la tendència psicologista del seu primer llibre i no publica el seu segon tom. En el Prefaci de les Investigacions Lògiques, torna a traçar el camí que li va conduir a abandonar el seu psicologisme i a emprendre una «reflexió crítica general sobre el sentit de la lògica i sobretot sobre la relació entre la subjectivitat del conèixer (die Subjektivität des Erkennen) i l'objectivitat del contingut del coneixement (die Objektivität des Erkenntnisinhaltes)». Acabava d'intentar un pas genètic d'un a l'altre, però «des que es volia fer un pas (Übergang) des dels conjunts psicològics de pensar a la unitat lògica del contingut de pensament (la unitat de la teoria), no apareixen ni continuïtat rigorosa ni claredat lògica». Renunciant al psico-genetisme que criticarà sistemàticament, cita Goethe: «Mai no s'és més sever en relació amb un error que quan se l'acaba d'abandonar» .

Indubtablement hi ha aquí un gir. Però entre les intencions fonamentals a les quals Husserl roman fidel trobem encara l'oposició a la metafísica ingènua. En el moment de fundar per fi una lògica pura com a «epistemologia» i «ciència de la ciència», encara troba davant seu una confusió metafísica:

• • «Estimem molt comunament que, per a assolir aquest objectiu teòric, hem de dedicar-nos, per a començar, a una categoria d'investigacions que pertanyen al domini de la metafísica. La tasca d'aquestes, com se sap, és fixar i verificar les hipòtesis d'ordre metafísic no provades, la major part del temps fins i tot desapercebudes i no obstant això, tan importants, que serveixen de base almenys a totes les ciències que concerneixen les coses reals. Aquestes hipòtesis són, per exemple, que hi ha un món exterior estès en l'espai i en el temps, de manera que l'espai té el caràcter matemàtic d'una multiplicitat amb tres dimensions euclidianes, el temps el d'un conjunt ortoideo amb una dimensió; que tota gènesi està sotmesa a la llei de la causalitat, etc. Avui es té el costum de designar, força inadequadament, sota el nom de teoria del coneixement, aquestes hipòtesis que se situen enterament en els quadres de la filosofia primera d'Aristòtil. Però aquests fonaments filosòfics no són suficients per a portar a bon terme, com ho desitgem, la teoria de les ciències particulars; d'altra banda, ells concerneixen només a les ciències que s'ocupen de les coses reals, el que no és el cas de totes les ciències, i amb seguretat, tampoc de les ciències matemàtiques els objectes de les quals són els números, les multiplicitats i altres coses d'aquest gènere, que [74] pensem com a simples suports de determinacions purament ideals, independentment de tota existència o no existència real.» (Investigacions Lògiques. Prolegòmens a la lògica, § 5)

Husserl li retraurà també més tard a Aristòtil, el fundador de la metafísica mateixa, la confusió metafísica de l'ideal i de la realitat. En Lògica formal i lògica transcendental, en el moment de donar una extensió sense límit al concepte de lògica formal –i per tant, de forma pura–, acusarà tota la tradició (amb l'excepció de Leibniz la intuïció genial no ha estat ni desenvolupada ni compresa) de no haver accedit a la noció de forma pura del judici, a la lògica orientada cap a la forma buida de l'objecte en general, de l'«alguna cosa» en general, d'una indeterminació tan radical que escapa a les categories de la realitat o de l'irreal. La limitació metafísica de tot pensament formal ha estat aquest pressupost ontologista i realista: només ens hem interessat en l'objecte del pensament en general, en les seves condicions de possibilitat, en tant que es dóna com a ens real. Plató feia ja de la idealitat de l'eidos un «ontos on». En suma, en reprendre la qüestió kantiana de la possibilitat d'un objecte en general o de l'objectivitat del coneixement en particular, en criticar com ell la metafísica, Husserl radicalitza el projecte crític. En efecte, Kant veia en les estructures reals i fàctiques de l'esperit humà o de l'esperit finit la condició de possibilitat de l'objectivitat. Per tant, la seva empresa estava també amenaçada per aquesta forma original de psicologisme que Husserl dirà el «psicologisme transcendental». Així arribem a comprendre la complicitat del psicologisme i de la metafísica tradicional: un desconeixement igual de l'especificitat de la idealitat i de la normativitat. D'aquesta manera, quan el psicologisme de fins del segle XIX (Mill, Lipps, etc.) tracta la lògica com una branca o una part de la psicologia, ciència dels esdeveniments reals de la consciència, comet aquesta falta que respon en primer lloc a una pressuposició metafísica. Quan Lipps defineix la lògica com una «disciplina psicològica» sota pretext que el pensament és també un «esdeveniment psíquic»; quan declara també que «la lògica és una física del pensament o no és absolutament res», confon l'acte i l'objecte, el fet i la norma, l'ésser i l'haver de ser, la llei natural i la llei lògica.

Paral·lelament a la crítica del psicologisme, tema central dels Prolegòmens, Husserl proposa una crítica de l'antropologisme, individual o específic, que funda una legalitat ideal sobre estructures fàctiques de l'esperit humà. L'esquema de la crítica és sempre el mateix: es redueix la norma al fet, la universalitat del valor a les condicions particulars, es desemboca en el relativisme i en l'empirisme, és a dir, en l'escepticisme. Ara bé, l'escepticisme no és [75] una filosofia, es contradiu a si mateix des que es proposa com a teoria veritable i universalment demostrable. Husserl s'acarnissarà tota la seva vida per descriure aquest sòl de validesa universal que funda tota experiència i tot discurs, per molt escèptic que sigui. Més tard, en la Filosofia com a ciència rigorosa, els mateixos arguments seran oposats a l'historicisme. Dilthey és el seu blanc privilegiat. Malgrat la seva valuosa distinció entre la comprensió en les ciències de l'esperit i l'explicació en les ciències de la naturalesa, malgrat el seu útil concepte de Weltanschauung, visió total del món propi a cada època o comunitat i en la qual la religió, l'art, la filosofia, etc., formen una unitat espiritual, no per això no redueix menys la seva norma al fet. En efecte, la norma de veritat, la pretensió a la veritat, el sentit de la veritat estan perduts des que creiem poder fundar-se en una totalitat històrica de fet (època, comunitat, visió del món, etc.). La totalitat històrica de la visió del món és finita mentre que està prescrit a la veritat que el seu valor sigui infinit, universal, il·limitat, en dret, en l'espai i el temps. Sempre és aquesta possibilitat de la veritat - la ciència i el projecte de la filosofia com a ciència - la que arruïna l'historicisme. Aquest es contradiu també, com tot empirisme, com tot relativisme, com tot escepticisme:

• • «No comprenc com ell (Dilthey) creu haver obtingut a partir de la seva anàlisi tan instructiu de l'estructura i de la tipologia de la Weltanschauung raons decisives contra l'escepticisme...» «la història, la ciència empírica de l'esperit en esdevenir, és incapaç amb els seus propis mitjans de decidir en un sentit o en un altre si pertoca distingir la religió com a forma particular de la cultura, de la religió com a idea, és a dir, com a religió vàlida; si cal distingir l'art com a forma de cultura, l'art vàlid; del dret històric, el dret vàlid; i finalment, si cal distingir entre la filosofia en sentit històric i la filosofia vàlida ... »
  • «Insistim en el fet que també els principis de tals avaluacions relatives pertanyen a l'esfera ideal, que l'historiador que fa judicis de valor, que no vol comprendre únicament mers desenvolupaments (aquí, fets), només pot pressuposar, però no pot –com a historiador– assegurar els fonaments. La norma del que matemàtic es troba en la matemàtica; la del que lògic en la lògica; la de l'ètic en l'ètica, etc. ».

Això no vol dir que Husserl exclogui la possibilitat d'una història interna d'aquestes mateixes normes, un origen històric d'aquests sistemes ideals. Aquesta història i aquest origen seran qüestionats en la Krisis ... i en L'origen de la geometria. Elles són transcendentals i no empíriques.

Aquestes normes, aquestes lleis lògiques, aquests objectes ideals que formen el teixit del llenguatge, la gramàtica pura lògica que defineix les condicions d'un [76] discurs dotat de sentit, fins i tot si és fals ( «el cercle és quadrat» és una proposició falsa, però intel·ligible, té un sentit, és un contrasentit –Widersinn– però no un sense-sentit –Unsinn; mentre que« un verd és o » no respon a les condicions gramaticals mínimes de tot llenguatge), tot això és objecte de llargues i precioses anàlisis en les Investigacions Lògiques. Però aquests objectes ideals només són independents de dret en relació a les activitats psíquiques o històriques reals, fàctiques, empíriques. Com que no han caigut del cel ni habiten un topos ouranios, ha calgut que neixin a partir d'experiències subjectives, ells estan constituïts i enfocats per una subjectivitat no empírica. En tant que el camp original d'aquesta subjectivitat concreta no haurà estat descobert i descrit, es podrà acusar Husserl - i no han deixat de fer-ho - de logicisme i de realisme platònic. Quan torni, en l'última de les Investigacions, a l'origen intencional de l'objectivitat dels objectes, se l'acusarà inversament, a partir de la mateixa incomprensió, d'idealisme subjectivista.

L'Epoché i la constitució estàtica

Entre el primer volum de les Investigacions, on apareixen els primers temes pròpiament fenomenològics, i l'elaboració de la fenomenologia transcendental, Husserl va travessar un període de desànim profund. Però va ser també el moment de maduració del que podria anomenar-se el discurs del mètode fenomenològic. Les regles principals són, per a resumir-les amb una paraula, les regles de reducció: reducció eidètica, reducció transcendental.

La reducció eidètica ha de donar accés a la intuïció de l'essència o eidos. L'essència és, segons la definició metafísica tradicional (la d'Aristòtil evocada pel mateix Husserl) el que fa que una cosa sigui el que ella és, l'atribut o el feix d'atributs sense els quals no seria el que és o no apareixeria com el que és. Per exemple, pertany a l'essència de tot cos l'ésser extens; no podríem treure la seva extensió a un cos sense suprimir-lo com cos. L'extensió pertany, per tant, a l'eidos general de tot cos, el que no és el cas de tal o tal qualitat sensible (color, sabor, etc.). Això puc saber-ho i afirmar-ho a priori, de manera universal i necessària, per tant, apodíctica, sense recurs a cap experiència particular. No tinc necessitat, d'una altra manera que com a exemple contingent, de trobar tal o tal cos ni, en el límit, cap cos individual, per a tenir la intuïció de l'essència extensa de tot cos en general. De la mateixa manera, pertany a l'essència de la percepció de les coses exteriors i transcendents que ella no [77] ens lliuri mai més que una o diverses cares de l'objecte, però mai la totalitat dels perfils de l'objecte. Déu mateix, diu Husserl, si percebés les coses en l'espai, hauria necessàriament de confirmar aquesta evidència d'essència. Si s'intentés imaginar un cos o una percepció que escapi a aquestes dues necessitats eidètiques, ensopegaríem amb una consciència d'impossibilitat. Els exemples que acabem de citar concerneixen essències la generalitat de les quals és molt extensa: tots els cossos com a tals, totes les percepcions d'objectes exteriors en tant que tals. Però es tracta d'essències més o menys generals que es relacionen per exemple amb tot objecte –corporal o no– o que concerneixen només a un o altre tipus de cos, al límit, aquest cos individual actualment percebut. Tot existent individual té la seva essència i pertany a categories o a regions essencials. Caldrà tenir cura en respectar la jerarquia i l'articulació de les generalitats d'essència. La intuïció de l'essència consisteix a enfocar el caràcter essencial, tant universalment evident com a priori necessari, de tot objecte o categoria d'objecte. Per això, cal «reduir», posar entre parèntesis, neutralitzar el fet, l'existència individual bruta, per exemple, l'existència d'aquest cos l'existència és contingent respecte dels predicats essencials que puc llegir en ell. Puc tenir la intuïció de l'extensió com a essència dels cossos, enfocar-la a través de l'exemple contingent de tal o tal cos, posant entre parèntesis l'existència d'aquest cos o, en el límit, de tot cos individual. L'essència no està fundada en cap existència individual. La tècnica de la variació imaginària, que facilita la intuïció eidètica, consisteix a modificar a través de la imaginació els caràcters d'un objecte fins que tal o tal variació privi l'objecte de la seva possibilitat: per exemple, puc imaginar cossos de diferents colors, de diferents pesos, etc. ..., no puc imaginar cossos sense extensió. És el signe que he de veure amb un caràcter invariant, a priori necessari i essencial a tot objecte corporal. La fenomenologia mai no haurà de veure més que amb essències, serà la ciència de les essències i totes les seves proposicions haurien llavors de tenir aquest caràcter d'evidència apodíctica i incondicionada.

Encara aquí, aquesta independència de l'essència respecte de l'existència fàctica, aquesta llibertat de la intuïció a la qual dóna lloc, arrisquen ser interpretades com a hipòtesi metafísiques. És que no hi ha aquí una hipòstasi d'essències, un realisme platònic de les essències, un nou substancialisme? Mentre restaura el llenguatge platònic –eidos– o aristotèlic –ousia, quidditas– Husserl rebutja vigorosament el platonisme o el substancialisme. L'essència no existeix. No és res fora del fet, del qual podem, però, separar-la en la intuïció eidètica. És una no-existència original i irreductible. L'extensió no és res sense el cos, però ella no es [78] confon amb cap cos existent. «Podem així eliminar definitivament i radicalment tots els pensaments en part místics que s'adhereixen sobretot als conceptes d'Eidos (d'idea) o d'essència.» (Ideen I, § 3) .

La reducció transcendental o epokhé fenomenològica posa entre parèntesis la totalitat de les existències, segons un procediment anàleg. La totalitat de les existències, és a dir, el món mateix. El posar entre parèntesis, aquí, no és negar, recusar, posar en dubte la seva existència, en l'estil de l'escepticisme o del mètode cartesià. Tampoc es tracta d'un idealisme absolut de tipus berkeleyà. Simplement, es tracta de neutralitzar l'acte pel qual jo plantejo, afirmo o nego, l'existència del món com ho faig en l'actitud natural, la de cada dia, però també la del científic o filòsof clàssic. Per una modificació neutralitzant de la mirada, sempre puc, per un acte de llibertat que pertany ell mateix a l'essència de la consciència, no enfocar el món i tot el que en ell s'esdevé, tot el que depèn de la seva existència, més que com a fenomen: no com a cosa o món que apareix a la consciència, ja que l'existència de la cosa o del món no m'interessen ja, sinó com aparèixer de la cosa i del món. La percepció d'un objecte no és l'objecte percebut; l'ésser-percebut de l'objecte no és l'objecte mateix. Cessant d'interessar-me en l'existència d'aquest últim, puc dirigir la meva mirada cap al seu ser-percebut o cap a la percepció que tinc d'ell. Ser-percebut i percepció pertanyen al viscut de la consciència, el fenomen del món pertany a la consciència, per essència no està en el món. I abasto el fenomen en una proximitat i una certesa absolutes i indubtables. Com ja deia Descartes, l'home que pateix icterícia pot equivocar jutjant que el món és groc, no podria equivocar en prendre consciència que ell veu groc. La fenomenologia, en el sentit rigorós del terme, serà la descripció, en termes de necessitat eidètica, d'aquesta experiència fenomenal sense la qual el món, l'ésser en general, no pertanyerien, no tindrien sentit i mai donarien lloc a un llenguatge i a un saber. Només la reducció fenomenològica, l'epokhé que suspèn la creença o la tesi de l'existència del món, poden obrir l'espai de la descripció fenomenològica. Aquesta serà també transcendental, ja que descriu una consciència no empírica, no mundana, que és al mateix temps la condició de possibilitat d'un objecte en general, d'un fenomen per a la consciència en general. Radicalització dels projectes cartesians i kantians, el cogito sostret a la epokhé ja no és una substància, una existència, perquè tota existència està en el món; les condicions de possibilitat de l'objecte són donades a les intuïcions originàries i concretes i no a l'anàlisi [79] de les facultats formals que pertanyen a la facticitat d'un esperit finit. En els dos casos, és un residu metafísic que limita el cartesianisme i el kantisme.

En cert sentit, la reducció transcendental és una reducció eidètica. El que ella permet descriure, serà sempre una necessitat d'essència i no una facticitat empírica. En efecte, aquesta és «reduïda» al mateix temps que la totalitat del món del qual forma part. En comprendre la reducció transcendental com reducció eidètica, estarem segurs d'evitar l'idealisme empíric o l'idealisme absolut: no és tal o tal altra consciència empírica, tal o tal altra subjectivitat real qui resisteix a la hipòtesi de l'aniquilació del món (Ideen I, § 49 ) doncs aquella forma part d'aquest. Simplement l'essència –no l'existència– de la consciència és independent de l'existència del món: és la condició de possibilitat de l'aparèixer d'un món en general.

La difícil problemàtica de la reducció és exposada, en primer lloc, en Die Idee der Phänomenologie (lliçons de 1907) i sobretot en Ideen I (1913). En realitat, es revela molt ràpidament que no hi ha una sola i única reducció, un sol gest epocal de fer d'una vegada per totes. Hi ha una progressió indefinida de la reducció que torna a trobar sempre en el seu camí residus ingenus, naturals i no crítics, estructures constituïdes que cal reduir per a recobrar la seva font constituent. No obstant això, l'etapa marcada per Ideen I, per preliminar que sigui, és ja molt important. Ens dóna una descripció molt elaborada de les estructures més generals de la consciència transcendental tal com es descobreix en aquesta primera etapa de la reducció: correlació hyle-morphe i correlació noesis-noema. La hylé és la matèria sensible del que s'ha viscut: no el vermell de la cosa que està en el món i es veu així exclòs per la reducció, sinó l'aparèixer del vermell com a pura qualitat sensible; no la sensació com a realitat natural, fisiològica o psicològica, que és també en el món, sinó el fenomen viscut que li correspon i que, ell, no està en el món. Aquesta «matèria» fenomenològica no és intencional (el que plantejarà temibles problemes quant a la seva relació amb la consciència intencional) i ella pertany realment (reell, que Husserl s'oposa a real, designant sempre una realitat natural) al viscut, a la consciència. Ella està animada, activada per una intenció que li dóna forma, per una morphé que és intencional i pertany també realment (reell) a la consciència. Un cop animada, remet a un objecte fenomenal viscut, el noema o sentit de la cosa. Al noema correspon correlativament un acte, la noesi, que enfoca l'objecte. El noema, que no és cosa en el món, sinó el sentit de l'objecte per la consciència (el seu fenomen, el que puc retenir en l'absència mateixa de la cosa existent) no pertany, però, [80] realment (reell) a la consciència, ja que és per a ella, ja que és el seu oposat [vis-a-vis]. És un objecte intencional, però no real [réel] de la consciència. La noesi és intencionalment i realment [réellement] inclosa en la consciència. Obtenim llavors la diferenciació següent: hylé real [réel] i no intencional, noema intencional i no real [réel], morphé i noesis intencionals i reals [réel] (sempre en el sentit fenomenològic de la paraula real)

Un cop més, entre les condicions de l'objectivitat en general, de l'aparèixer del món en general, a «l'origen del món» (Fink), trobem una no-realitat [non-réalité] i una no-realitat [non-réellité], la del noema que no pertany ni a la consciència ni al món, que no és realment [réellement] ni de la consciència ni del món. Per les raons enunciades més amunt, la metafísica no podia donar compte d'aquest enigma. Tal és la bretxa trans-metafísica que la epoche ha tornat possible en el moment mateix en què Husserl encara està obligat a exposar el seu mètode en els conceptes fundadors de la metafísica: eidos, hylé, morphé, noesis, noema, epoche, etc. El retorn al llenguatge grec, destinat a alliberar la descripció de les sedimentacions que la tradició ha dipositat en cada concepte modern, marca molt bé l'ambigüitat d'aquesta situació.

'La fenomenologia genètica'

Toda pressuposició metafísica hauria estat esborrada si les estructures de la consciència així descobertes fossin absolutament originàries, si no estiguessin elles mateixes ja constituïdes, per tant, en cert sentit, [si no fossin] encara mundanes. Ara bé, Husserl reconeix en Ideen I que encara ha de diferir el problema de la temporalitat constituent de la consciència i considerar encara la temporalitat fenomenològica com 'ja constituïda'. A les Vorlesungen zur [81] Phänomenologie das inneren Zeitbewusstseins (Lliçons de 1904-1905, editades per Heidegger a 1928) ja havia estudiat el problema de la temporalitat fenomenològica de la qual donava notables anàlisis. Però s'interessava llavors sobretot en els objectes temporals i declarava que «ens calen els noms» per a descriure aquesta «subjectivitat absoluta» que és el flux temporal (§ 36) .

Després d'Ideen I, calia passar, llavors, des de les anàlisis estàtiques a les anàlisis genètiques. Va ser un altre gran gir en el pensament de Husserl, però no va marcar cap ruptura, només un progrés decisiu en el moviment continu de l'explicitació. La fenomenologia genètica que posarà l'accent en el moment passiu de la constitució transcendental, sobre el que Husserl anomenarà la gènesi passiva, es desenvoluparà en múltiples direccions.

En primer lloc, es tractarà de la gènesi de l'ego mateix. Fins aquí, s'havia considerat la forma egològica de la consciència com constituïda en el moment en què començava l'anàlisi. S'ha de problematitzar llavors la gènesi de l'ego: problema temible que Husserl aborda sobretot en les Meditacions Cartesianes (1929) i en Ideen II (1912-1928). Encara més difícil és el problema de l'origen transcendental de la intersubjectivitat. És el punt sobre el qual han trencat amb Husserl els filòsofs contemporanis que reconeixen més expressament el seu deute cap a la fenomenologia (Levinas, Sartre, Merleau-Ponty). Com pot l'altre ser constituït amb el seu sentit d'altra, com a fenomen intencional de l'ego, l'interior de l'«esfera monàdica» de l'ego cap al qual ens replega la reducció? L'impossible semblava, però, necessari: tot sentit és sentit per a un ego en general. Minucioses i admirables anàlisis intenten respondre, en la cinquena de les Meditacions Cartesianes, a aquesta qüestió i descriure l'enigma de l'aparèixer en l'ego del sentit d'una cosa [82] –l'alter ego– que no està en el món, que és un altre origen del món.

Era necessari respondre a aquesta qüestió tant més que la intersubjectivitat transcendental és la condició de l'objectivitat en general, per tant, de la ciència. És objectiu el que no val només per a mi, sinó per a qualsevol altre que jo. Declarar un valor d'objectivitat, és apel·lar a qualsevol altre subjecte en general. És la raó per la qual el problema de la gènesi de l'alter ego comunica, en particular en Lògica formal i lògica transcendental (§§ 95-96) amb el de la fundació transcendental de la ciència i de la lògica com a ciència de la ciència. La lògica formal, ciència dels judicis teòrics que concerneixen a tot objecte possible (l'objecte en general en la seva forma buida i pura) està fundat en una lògica transcendental. En aquesta obra de Husserl, sens dubte la més ben elaborada i la més sistemàtica, som remesos encara a la vida de la subjectivitat transcendental pura.

Però el nivell de la lògica clàssica és el nivell del judici, de la predicació objectiva. El mateix està fundat sobre una capa més profunda de l'experiència, sobre un «logos del món estètic», el de la sensibilitat i de la percepció ante-predicativa. La ciència i la cultura marcada per la ciència ens donen un món mesurable les determinacions són exactes i sotmeses a una causalitat i a una legalitat objectives. Però en el que Husserl anomena el món-de-la-vida (Lebenswelt), la percepció ens lliura formes anexactes (el que no és un defecte, una inexactitud), contorns vagues, un estil de causalitat no objectiu. Sempre és en aquesta experiència perceptiva i «subjectiva relativa» que arrela la ciència, sempre és al món-de-la-vida que ella remet en última instància. Caldrà preguntar-se llavors com l'objectivitat i l'exactitud de les ciències sorgeixen sobre el sòl del món-de-la-vida. Aquest té també les seves estructures d'essència universals que la fenomenologia ha de poder recobrar posant entre parèntesis el conjunt de proposicions de la ciència. Les qüestions que concerneixen aquests tres nivells (experiència davant-predicativa, predicació no científica en el món-de-la-vida, judicis objectius de la ciència) són desplegats a Erfahrung und Urteil (redactat i editat per Landgrebe el 1939 a partir de textos entre els quals alguns daten de 1919) ia la Krisis.

La formulació d'aquestes qüestions lliura el sentit del que Husserl anomena la crisi de les ciències i de la humanitat europea, en el moment de l'ascensió del hitlerisme i de l'angoixa històrica que oprimeix Europa entre 1930 i 1939. La crisi és sempre un oblit de l'origen. La crisi de les ciències depèn que l'origen i el fonament subjectiu-relatiu de l'exactitud ideal de la ciència han estat dissimulats. Les [83] ciències han perdut la seva relació amb el món-de-la-vida. Per tant, ja no es pot saber com la cadena extraordinària del progrés científic s'ha tornat possible per a nosaltres. El sentit de la seva història ens és sostret i la seva relació amb la nostra existència no se'ns apareix ja. Aquesta dissimulació de l'origen no només s'ha produït en la ciència, sinó també, al mateix temps, en tota la història de la filosofia fascinada pel model matemàtic. Totes les temptatives de retorn a la subjectivitat transcendental (en Descartes, Hume, Kant) han estat recobertes pel que Husserl anomena «l'objectivisme», per oposició al «motiu transcendental». La Krisis segueix aquesta alternança de desvetllaments i recobriments d'un motiu transcendental que no es compleix plenament més que en la fenomenologia. Compliment d'un Telos que havia fet irrupció a Europa amb l'adveniment de la geometria i de la filosofia gregues, donant el seu sentit a la figura espiritual d'Europa. Aquesta no és un agregat geogràfic-polític, sinó la unitat d'una responsabilitat davant d'una tasca, un projecte (Vorhaben). Sense aquest projecte d'una ciència que produeix veritats universals, per tant, infinitament transmissibles pel llenguatge i per l'escriptura (cf. L'origen de la geometria), cap història podria obrir-se a l'infinit. El telos de la raó és llavors la condició de tota tradició i de tota història pures i infinites. Aquest telos que, després d'haver dormit «en la confusió i en la nit» (de la natura, de l'animalitat, de l'home preeuropeu), ha fet irrupció a Europa com a idea de l'infinit, és una vegada més el telos de la metafísica com a ontologia, ciència de l'ésser, llenguatge sobre l'ésser. La metafísica és per a Husserl el coneixement de l'ésser en tant que ésser: imperatiu pràctic i teòric alhora; la raó teòrica és una raó pràctica dominada per la idea d'una tasca. «Per a la filosofia i per a la fenomenologia que estudien la correlació de l'ésser i de la consciència, el" ser "és una idea pràctica, la idea d'un treball infinit de determinació teòrica» (Meditacions Cartesianes, § 41). Davant la crisi de les ciències, de la filosofia, de la humanitat, cal despertar, llavors, aquest ideal de la raó i restituir la seva funció arcòntica. En aquest sentit, el fenomenòleg és el «funcionari de la humanitat», perquè només la unitat d'aquesta tasca racional pot fundar i salvar la unitat de la humanitat. Aquest ideal racional és el que presideix al naixement de la filosofia com a metafísica. I quan Husserl rejoveneix i reajusta a la fenomenologia tots els conceptes fundadors de la metafísica (arché, telos, entelèquia, etc.), els empra en el seu sentit més ple, més plenament restaurat.

Heidegger, de qui sabem el que deu a Husserl i quant el va decebre en allunyar-se'n, diu que el pensament de l'ésser s'ha perdut, o encongit, o retirat quan, en el naixement de la filosofia l'ésser ha estat [84] determinat per la metafísica com a presència, com a proximitat de l'ens davant la mirada (eidos, fenomen, etc.) i per tant com ob-jecte. Aquesta determinació de l'ésser com a pre-sència, després, de la presència com a proximitat de l'ens a si, com a consciència de si (de Descartes a Hegel) perfilaria la clausura de la història de la metafísica. La història de l'ésser, del pensament de l'ésser, no s'esgotaria en això, la metafísica no seria, en tots els sentits d'aquesta paraula, més que una època d'ella (un període de retirada i de suspensió necessària que serà seguida d'una altra època, sent la història de l'ésser la història de les seves èpoques). En privilegiar el llenguatge de la metafísica, el valor de certesa lligat al fenomen present a la consciència, a l'objecte noemàtic, a la consciència de si com a proximitat a si, al present viu (lebendige Gegenwart) com a forma última i absolutament universal de la temporalització i de la vida de la consciència, Husserl potser ha complert una admirable revolució moderna de la metafísica: sortida de la metafísica fora del tot de la seva història per a tornar per fi a la puresa del seu origen. És potser a partir d'allí que ens cal assumir l'epokhé, l'epokhé fenomenològica i l'època històrica que es reuneix allà. Començar a pensar la seva clausura, és a dir, també el seu futur. Recomençar: és potser el que murmurava Husserl en la vigília de la seva mort: ... «Just ara que arribo al final i que tot ha acabat per a mi, sé que em cal reprendre-ho tot des del començament ...»

______________________________________________

---

Original en castellà

La fenomenología y la clausura de la metafísica.Introducción al pensamiento de Husserl. Plantilla:Anchor *Jacques Derrida

  

La especulación metafísica inspiró a Husserl una desconfianza tenaz. No dejó de ver en ella un ejercicio retórico dogmático, una dialéctica verbal, en el sentido que Aristóteles daba a la palabra « dialéctica », arte intermedio entre la retórica y la analítica, que razona sobre premisas probables y no ciertas. Husserl siempre opuso a la especulación metafísica, la descripción concreta y fiel, apodíctica y no empírica, de lo que él llamaba « las cosas mismas ». El « retorno a las cosas mismas », lo sabemos, fue el motivo fundamental de la fenomenología. El concepto de « cosa » (Sache) cubre aquí todos los « onta »: cosa física o psíquica, objeto sensible o inteligible, verdad matemática o valor moral, significación religiosa o estética, naturaleza o cultura, etc.… Volver a las cosas mismas es respetar el sentido de todo lo que puede aparecer a la conciencia en general, de todo lo que se da y tal como se da « en persona » (leibhaftig), como lo que es, en su desnudez originaria, despojada de todo revestimiento conceptual acaecido antes de ser recubierto por una interpretación especulativa. La palabra « metafísica » frecuentemente califica, en el lenguaje de Husserl, la disimulación de las cosas mismas, de su sentido auténtico y originario, por la dialéctica especulativa.

[70] Esta sospecha se explica, al menos bajo una de sus caras, por la situación histórica en la que el joven matemático Husserl, discípulo de Kronecker y de Weierstrass, accede a la filosofía a partir de 1880, bajo la influencia de su nuevo maestro Brentano. ¿Quién no tenía por definitivo entonces, en Alemania, el hundimiento de las grandes metafísicas post-kantianas, del idealismo hegeliano en particular? Pero también el positivismo triunfante y el optimismo cientificista comenzaban a sofocarse. La crisis de la metafísica era extrañamente contemporánea de una crisis de la ciencia positiva, particularmente en el dominio de las ciencias humanas, de las « ciencias del espíritu » como se las llamaba entonces. Las inmensas ambiciones inspiradas por el modelo y el progreso de las ciencias de la naturaleza se derrumbaban poco a poco. Esta simultaneidad de las dos crisis no era fortuita. Perfilaba un espacio histórico que aún hoy es el nuestro. Es por lo que el esfuerzo de Husserl que se ha obstinado, desde la primera hasta la última de sus obras (La crisis de las ciencias europeas y la fenomenología trascendental), en responder simultáneamente a las dos crisis, a los dos fenómenos de la misma crisis, marcó todo el pensamiento filosófico de nuestro siglo: directa o indirectamente, pero siempre. Si quizás no ha habido nunca un filósofo husserliano de pura ortodoxia, si todos los fenomenólogos han sido « disidentes » ― signo de la fecundidad de un pensamiento cuya apertura y movimiento no se han propuesto nunca como un sistema de dogmas, como una doctrina metafísica ― no hay filósofo hoy que no se defina esencialmente por su relación con la fenomenología.

Indudablemente, la respuesta husserliana a esta doble crisis fue revolucionaria o radical. Pero como la mayoría de las revoluciones, tomó el camino del retorno a una tradición auténtica cuya historia habría pervertido el sentido y ocultado el origen. Siempre que Husserl « critica », pone en cuestión o pone « entre paréntesis » en los hechos a las ciencias positivas y a la filosofía, lo hace recordando su vocación originaria. Muy pronto dijo « nosotros somos los verdaderos positivistas ». Y es a la « filosofía como ciencia rigurosa » – tal es el título de un artículo de 1911 – a la que corresponderá la tarea de una nueva crítica y de una nueva fundación radical de las ciencias de la naturaleza y de las ciencias del espíritu. Concluyendo sus « Meditaciones cartesianas », gran obra de su madurez, Husserl opone aún la metafísica auténtica, la que deberá su cumplimiento a la fenomenología, a la metafísica en el sentido habitual. Los resultados que presenta entonces son, dice,

 

«metafísicos, si es verdad que el conocimiento último del ser debe ser llamado metafísica. Pero ellos no tienen nada que ver con la metafísica en el sentido habitual del término; esta metafísica, degenerada en el curso de su historia, [71] no es del todo conforme al espíritu en el que ella ha sido originalmente fundada en tanto que filosofía primera. El método intuitivo concreto, pero también apodíctico, de la fenomenología, excluye toda “aventura metafísica”, todos los excesos especulativos» (§ 60).

 

La fenomenología aparece ya, entonces, a la vez como la transgresión resuelta y audaz de la metafísica (y así de toda la filosofía tradicional cuyo fin denuncia, como lo hicieron Marx, Nietzsche y Heidegger) y como la restauración más consecuente de la metafísica. Si da un paso más allá de cierto hegelianismo en el que se recoge y se cumple toda la historia de la metafísica, es para volver al origen, al ideal platónico de la filosofía como episteme y al proyecto aristotélico de la philosophia prote. La nueva metafísica, surgida de la fenomenología trascendental, será la ciencia rigurosa y la filosofía primera. Ordenará todo el sistema del saber, asegurándole lícitamente sus principios y sus raíces. El fenomenólogo, « funcionario de la humanidad », dirá Husserl, tendrá el mandato del comienzo – la filosofía es la ciencia de los comienzos verdaderos, de los rizomata panton – y del mandato: misión « arcóntica », según otra palabra de Husserl. Todo el itinerario husserliano está afectado por esta ambigüedad: nos retiene en el campo y en el lenguaje de la metafísica por el gesto mismo que lo lleva más allá de la clausura metafísica, de los límites de todo lo que de hecho se ha llamado metafísica. Los conceptos a los que la fenomenología ha debido apelar llevan la marca de esta extraña situación : conceptos tradicionales a los que ha sido necesario rehacer una juventud, que se ha debido despertar bajo su pátina y sus sedimentaciones históricas, rodear de comillas, controlar con la ayuda de neologismos, comentar con infinitas precauciones, etc.… Estas dificultades, se presiente, no son accidentales y exteriores a la esencia misma del proyecto husserliano. ¿Cuál es entonces este proyecto? ¿Cuál es este itinerario? ¿Cuáles son estos conceptos?

 

La prehistoria de la fenomenología

¿Por qué, en su primer libro, Philosophie der Arithmetik (1891), Husserl pidió a la psicología los recursos de una primera crítica de la metafísica? Seguía así, sin duda, una tendencia general de la época y del ambiente. Pero también se percibe ya una preocupación original que nunca lo abandonará : la del origen concreto, en la experiencia subjetiva de la percepción, de las significaciones ideales y de los objetos científicos – aquí los objetos aritméticos, los números – que, en razón de su exactitud y de [72] su valor objetivo universal parecen lícitamente independientes, en su procedencia, de toda experiencia psicológica, de la multiplicidad de los acontecimientos psíquicos, de los actos de los que ellos son el polo. Hasta entonces, en la historia de la metafísica, la alternativa había sido la siguiente : algunas veces no se respetaba su objetividad y su universalidad – inscritas, sin embargo, en su sentido – y se los remitía a la experiencia sensible, a su origen psicológico : era el gesto del empirismo, particularmente en los filósofos ingleses; otras, al contrario, por tomar en cuenta su universalidad, su necesidad inteligible, se asignaba a los objetos ideales y a las verdades matemáticas que eran su modelo, un lugar eterno fuera de la experiencia y de la historia, topos noetos en Platón, entendimiento divino en los grandes racionalistas cartesianos, estructura apriórica del espíritu finito en Kant cuya noción de « formas universales de la sensibilidad pura » aseguraba una función análoga. En el fondo, siempre se habían abstenido ante la difícil cuestión del origen: la historia de la metafísica era la historia de esta abstención. De hecho, el empirismo y el racionalismo siempre se habían yuxtapuesto oscuramente y es su complicidad la que será el blanco de Husserl.

Al intentar describir, aún como psicólogo, el origen subjetivo y perceptivo del número sin borrar el sentido universal e ideal de los valores aritméticos, Husserl espera estremecer o bien renovar la metafísica: « Los resultados de esta investigación deben ser importantes también para la metafísica y la lógica ». Los objetos ideales son producidos por actos subjetivos y no serían nada sin ellos: « Nos vemos forzados a decir: los números son producidos en el acto de enumerar; los juicios son producidos en el acto de juzgar ». Actividad psíquica, piensa aún Husserl, quien tributa aquí, en cierto sentido, al psicologismo que criticará algunos años más tarde. Pero ya se lo ve preocupado en analizar la especificidad de los actos psíquicos que apuntan a los objetos ideales, permanentes y universales, y que, primeramente, han engendrado. Por otra parte, siguiendo a Brentano, ya reconocía la dimensión intencional de la conciencia psicológica que es siempre conciencia de algo, salida fuera de sí hacia el objeto. Por último, si la intencionalidad es descrita aún – lo que más tarde no será ya el caso cuando aparezca la estructura trascendental de la conciencia – en tanto que carácter real y natural de la conciencia, las producciones ideales de esta conciencia no son situadas entre los objetos naturales y las cosas en el mundo. He ahí una ruptura decisiva con el empirismo psicologista. « Los números son creaciones del espíritu, en la medida en que ellos constituyen resultados de actividades que ejercemos respecto de contenidos concretos; pero lo que crean estas actividades, no son nuevos contenidos absolutos que podríamos recobrar enseguida [73] en alguna parte en el espacio o en “el mundo exterior”; son propiamente conceptos de relaciones, que sólo pueden ser producidos, pero de ningún modo encontrados hechos en alguna parte ».

Pero al atribuir el origen de los objetos ideales a una actividad intencional real, a acontecimientos psíquicos reales, se arriesgaba aún « realizar »los, «naturalizar »los, omitir así su sentido ideal, su normatividad, su valor de universalidad. Es por lo que en las Investigaciones Lógicas (1900-1901), Husserl rompe con la tendencia psicologista de su primer libro y no publica su segundo tomo. En el Prefacio de las Investigaciones Lógicas, vuelve a trazar el camino que lo condujo a abandonar su psicologismo y a emprender una «reflexión crítica general sobre el sentido de la lógica y sobre todo sobre la relación entre la subjetividad del conocer (die Subjektivität des Erkennen) y la objetividad del contenido del conocimiento (die Objektivität des Erkenntnisinhaltes)». Acababa de intentar un paso genético de uno al otro, pero « desde que se quería efectuar un paso (Übergang) desde los conjuntos psicológicos del pensar a la unidad lógica del contenido de pensamiento (la unidad de la teoría), no aparecen ni continuidad rigurosa ni claridad lógica ». Renunciando al psico-genetismo que criticará sistemáticamente, cita a Goethe: « Nunca se es más severo en relación a un error que cuando se lo acaba de abandonar ».

Indudablemente hay aquí un giro. Pero entre las intenciones fundamentales a las que Husserl permanece fiel, encontramos todavía la oposición a la metafísica ingenua. En el momento de fundar por fin una lógica pura como « epistemología » y «ciencia de la ciencia», todavía encuentra ante sí una confusión metafísica :

 

«Estimamos muy comúnmente que, para alcanzar este objetivo teórico, debemos dedicarnos, para comenzar, a una categoría de investigaciones que pertenecen al dominio de la metafísica. La tarea de éstas, como se sabe, es fijar y verificar las hipótesis de orden metafísico no probadas, la mayor parte del tiempo incluso desapercibidas y sin embargo, tan importantes, que sirven de base por lo menos a todas las ciencias que conciernen a las cosas reales. Estas hipótesis son, por ejemplo, que hay un mundo exterior extendido en el espacio y en el tiempo, por lo que el espacio tiene el carácter matemático de una multiplicidad con tres dimensiones euclidianas, el tiempo el de un conjunto ortoideo con una dimensión; que toda génesis está sometida a la ley de la causalidad, etc. Hoy se tiene la costumbre de designar, bastante inadecuadamente, bajo el nombre de teoría del conocimiento, estas hipótesis que se sitúan enteramente en los cuadros de la filosofía primera de Aristóteles. Pero estos cimientos filosóficos no bastan para llevar a buen fin, como lo deseamos, la teoría de las ciencias particulares; por otra parte, ellos conciernen solamente a las ciencias que se ocupan de las cosas reales, lo que no es el caso de todas las ciencias, y con seguridad, tampoco de las ciencias matemáticas cuyos objetos son los números, las multiplicidades y otras cosas de ese género, que [74] pensamos como simples soportes de determinaciones puramente ideales, independientemente de toda existencia o no existencia real.»

(Investigaciones Lógicas. Prolegómenos a la lógica, § 5)

 

Husserl le reprochará también más tarde a Aristóteles, al fundador de la metafísica misma, la confusión metafísica de lo ideal y de lo real. En Lógica formal y lógica trascendental, en el momento de dar una extensión sin límite al concepto de lógica formal – y por consiguiente, de forma pura –, acusará a toda la tradición (con la excepción de Leibniz cuya intuición genial no ha sido ni desarrollada ni comprendida) de no haber accedido a la noción de forma pura del juicio, a la lógica orientada hacia la forma vacía del objeto en general, del « algo » en general, de una indeterminación tan radical que escapa a las categorías de lo real o de lo irreal. La limitación metafísica de todo pensamiento formal ha sido ese presupuesto ontologista y realista : sólo nos hemos interesado en el objeto del pensamiento en general, en sus condiciones de posibilidad, en tanto que se da como ente real. Platón hacía ya de la idealidad del eidos un « ontos on ». En suma, al retomar la cuestión kantiana de la posibilidad de un objeto en general o de la objetividad del conocimiento en particular, al criticar como él la metafísica, Husserl radicaliza el proyecto crítico. En efecto, Kant veía en las estructuras reales y fácticas del espíritu humano o del espíritu finito la condición de posibilidad de la objetividad. Por consiguiente, su empresa estaba también amenazada por esta forma original de psicologismo que Husserl llamará el «psicologismo trascendental». Así llegamos a comprender la complicidad  del psicologismo y de la metafísica tradicional: un desconocimiento igual de la especificidad de la idealidad y de la normatividad. De este modo, cuando el psicologismo de fines del siglo XIX (Mill, Lipps, etc.) trata la lógica como una rama o una parte de la psicología, ciencia de los acontecimientos reales de la conciencia, comete esta falta que responde en primer lugar a una presuposición metafísica. Cuando Lipps define la lógica como una « disciplina psicológica » bajo pretexto que el pensamiento es también un « acontecimiento psíquico »; cuando declara también que « la lógica es una física del pensamiento o no es absolutamente nada », confunde el acto y el objeto, el hecho y la norma, el ser y el deber ser, la ley natural y la ley lógica.

Paralelamente a la crítica del psicologismo, tema central de los Prolegómenos, Husserl propone una crítica del antropologismo, individual o específico, que funda una legalidad ideal sobre estructuras fácticas del espíritu humano. El esquema de la crítica es siempre el mismo: se reduce la norma al hecho, la universalidad del valor a las condiciones particulares, se desemboca en el relativismo y en el empirismo, es decir, en el escepticismo. Ahora bien, el escepticismo no es [75] una filosofía, se contradice a sí mismo desde que se propone como teoría verdadera y universalmente demostrable. Husserl se encarnizará toda su vida por describir este suelo de validez universal que funda toda experiencia y todo discurso, por muy escéptico que sea. Más tarde, en la Filosofía como ciencia rigurosa, los mismos argumentos serán opuestos al historicismo. Dilthey es su blanco privilegiado. A pesar de su valiosa distinción entre la comprensión en las ciencias del espíritu y la explicación en las ciencias de la naturaleza, a pesar de su útil concepto de Weltanschauung, visión total del mundo propio a cada época o comunidad y en la que la religión, el arte, la filosofía, etc., forman una unidad espiritual, no por ello no reduce menos su norma al hecho. En efecto, la norma de verdad, la pretensión a la verdad, el sentido de la verdad están perdidos desde que creemos poder fundarlos en una totalidad histórica de hecho (época, comunidad, visión del mundo, etc.). La totalidad histórica de la visión del mundo es finita mientras que está prescrito a la verdad que su valor sea infinito, universal, ilimitado, en derecho, en el espacio y el tiempo. Siempre es esta posibilidad de la verdad – la ciencia y el proyecto de la filosofía como ciencia – la que arruina el historicismo. Este se contradice también, como todo empirismo, como todo relativismo, como todo escepticismo:

 

«No comprendo cómo él (Dilthey) cree haber obtenido a partir de su análisis tan instructivo de la estructura y de la tipología de la Weltanschauung razones decisivas contra el escepticismo …» «La historia, la ciencia empírica del espíritu en devenir, es incapaz con sus propios medios de decidir en un sentido o en otro si ha lugar distinguir la religión como forma particular de la cultura, de la religión como idea, es decir, como religión válida; si es necesario distinguir del arte como forma de cultura, el arte válido; del derecho histórico, el derecho válido; y finalmente, si hay que distinguir entre la filosofía en sentido histórico y la filosofía válida …»

«Insistimos en el hecho de que también los principios de tales evaluaciones relativas pertenecen a la esfera ideal, que el historiador que hace juicios de valor, que no quiere comprender únicamente meros desarrollos (aquí, hechos), sólo puede presuponer, pero no puede – como historiador – asegurar los fundamentos. La norma de lo matemático se encuentra en la matemática; la de lo lógico en la lógica; la de lo ético en la ética, etc.».

 

Esto no significa que Husserl excluya la posibilidad de una historia interna de estas mismas normas, un origen histórico de estos sistemas ideales. Esta historia y este origen serán cuestionados en la Krisis… y en El origen de la geometría. Ellas son trascendentales y no empíricas.

Estas normas, estas leyes lógicas, estos objetos ideales que forman el tejido del lenguaje, la gramática pura lógica que define las condiciones de un [76] discurso dotado de sentido, incluso si es falso (« el círculo es cuadrado » es una proposición falsa, pero inteligible, tiene un sentido, es un contrasentido – Widersinn – pero no un sin-sentido – Unsinn ; mientras que « un verde es o » no responde a las condiciones gramaticales mínimas de todo lenguaje), todo esto es objeto de largos y preciosos análisis en las Investigaciones Lógicas. Pero estos objetos ideales sólo son independientes de derecho en relación a las actividades psíquicas o históricas reales, fácticas, empíricas. Al no haber caído del cielo, ni habitar un topos ouranios, ha sido necesario que nazcan a partir de experiencias subjetivas, ellos están constituidos y enfocados por una subjetividad no empírica. En tanto que el campo original de esta subjetividad concreta no habrá sido descubierto y descrito, se podrá acusar a Husserl – y no han dejado de hacerlo – de logicismo y de realismo platónico. Cuando vuelva, en la última de las Investigaciones, al origen intencional de la objetividad de los objetos, se lo acusará inversamente, a partir de la misma incomprensión, de idealismo subjetivista.

 

La Epoché y la constitución estática

Entre el primer tomo de las Investigaciones, donde aparecen los primeros temas propiamente fenomenológicos, y la elaboración de la fenomenología trascendental, Husserl atravesó un periodo de desaliento profundo. Pero fue también el momento de maduración de lo que podría llamarse el discurso del método fenomenológico. Las reglas principales son, para resumirlas con una palabra, las reglas de reducción: reducción eidética, reducción trascendental.

La reducción eidética debe dar acceso a la intuición de la esencia o eidos. La esencia es, según la definición metafísica tradicional (la de Aristóteles evocada por el mismo Husserl) lo que hace que una cosa sea lo que ella es, el atributo o el haz de atributos sin los cuales no sería lo que es o no aparecería como lo que es. Por ejemplo, pertenece a la esencia de todo cuerpo el ser extenso; no podríamos quitar su extensión a un cuerpo sin suprimirlo como cuerpo. La extensión pertenece, por consiguiente, al eidos general de todo cuerpo, lo que no es el caso de tal o tal cualidad sensible (color, sabor, etc.). Esto puedo saberlo y afirmarlo a priori, de modo universal y necesario, por consiguiente, apodíctico, sin recurso a ninguna experiencia particular. No tengo necesidad, de otro modo que como un ejemplo contingente, de encontrar tal o cual cuerpo ni, en el límite, ningún cuerpo individual, para tener la intuición de la esencia extensa de todo cuerpo en general. Del mismo modo, pertenece a la esencia de la percepción de las cosas exteriores y trascendentes que ella no [77] nos entregue nunca más que una o varias caras del objeto, pero nunca la totalidad de los perfiles del objeto. Dios mismo, dice Husserl, si percibiera las cosas en el espacio, debería necesariamente confirmar esta evidencia de esencia. Si se intentara imaginar un cuerpo o una percepción que escape a estas dos necesidades eidéticas, tropezaríamos con una conciencia de imposibilidad. Los ejemplos que acabamos de citar conciernen a esencias cuya generalidad es muy extensa: todos los cuerpos en tanto que tales, todas las percepciones de objetos exteriores en tanto que tales. Pero se trata de esencias más o menos generales que se relacionan por ejemplo con todo objeto – corporal o no – o que conciernen sólo a tal o cual tipo de cuerpo, en el límite, este cuerpo individual actualmente percibido. Todo existente individual tiene su esencia y pertenece a categorías o a regiones esenciales. Será necesario tener cuidado en respetar la jerarquía y la articulación de las generalidades de esencia. La intuición de la esencia consiste en enfocar el carácter esencial, tanto universalmente evidente como a priori necesario, de todo objeto o categoría de objeto. Para esto, es necesario « reducir », poner entre paréntesis, neutralizar el hecho, la existencia individual bruta, por ejemplo, la existencia de este cuerpo cuya existencia es contingente respecto de los predicados esenciales que puedo leer en él. Puedo tener la intuición de la extensión como esencia de los cuerpos, enfocarla a través del ejemplo contingente de tal o cual cuerpo, poniendo entre paréntesis la existencia de ese cuerpo o, en el límite, de todo cuerpo individual. La esencia no está fundada en ninguna existencia individual. La técnica de la variación imaginaria, que facilita la intuición eidética, consiste en modificar a través de la imaginación los caracteres de un objeto hasta que tal o cual variación prive al objeto de su posibilidad: por ejemplo, puedo imaginar cuerpos de distintos colores, de distintos pesos, etc.…, no puedo imaginar cuerpos sin extensión. Es el signo de que tengo que ver con un carácter invariante, a priori necesario y esencial a todo objeto corporal. La fenomenología nunca tendrá que ver más que con esencias, será la ciencia de las esencias y todas sus proposiciones deberían entonces tener este carácter de evidencia apodíctica e incondicionada.

Todavía aquí, esta independencia de la esencia respecto de la existencia fáctica, esta libertad de la intuición a la que da lugar, arriesgan ser interpretadas como hipótesis metafísicas. ¿Acaso no hay aquí una hipóstasis de esencias, un realismo platónico de las esencias, un nuevo substancialismo? Mientras restaura el lenguaje platónico – eidos – o aristotélico – ousia, quidditas – Husserl rechaza vigorosamente el platonismo o el substancialismo. La esencia no existe. No es nada fuera del hecho, del que podemos, sin embargo, separarla en la intuición eidética. Es una no-existencia original e irreductible. La extensión no es nada sin el cuerpo, pero ella no se [78] confunde con ningún cuerpo existente. « Podemos así eliminar definitiva y radicalmente todos los pensamientos en parte místicos que se adhieren sobre todo a los conceptos de Eidos (de Idea) o de Esencia » (Ideen I, § 3).

La reducción trascendental o epoché fenomenológica pone entre paréntesis la totalidad de las existencias, según un procedimiento análogo. La totalidad de las existencias, es decir, el mundo mismo. El poner entre paréntesis, aquí, no es negar, recusar, poner en duda su existencia, en el estilo del escepticismo o del método cartesiano. Tampoco se trata de un idealismo absoluto de tipo berkeleyano. Simplemente, se trata de neutralizar el acto por el cual yo planteo, afirmo o niego, la existencia del mundo como lo hago en la actitud natural, la de todos los días, pero también la del científico o filósofo clásico. Por una modificación neutralizante de la mirada, siempre puedo, por un acto de libertad que pertenece él mismo a la esencia de la conciencia, no enfocar el mundo y todo lo que en él adviene, todo lo que depende de su existencia, más que como fenómeno: no como cosa o mundo que aparece a la conciencia, puesto que la existencia de la cosa o del mundo no me interesan ya, sino como aparecer de la cosa y del mundo. La percepción de un objeto no es el objeto percibido; el ser-percibido del objeto no es el objeto mismo. Cesando de interesarme en la existencia de este último, puedo dirigir mi mirada hacia su ser-percibido o hacia la percepción que tengo de él. Ser-percibido y percepción pertenecen a lo vivido de la conciencia, el fenómeno del mundo pertenece a la conciencia, por esencia no está en el mundo. Y alcanzo el fenómeno en una proximidad y una certeza absolutas e indudables. Como ya decía Descartes, el hombre que sufre ictericia puede equivocarse juzgando que el mundo es amarillo, no podría equivocarse al tomar conciencia que él ve amarillo. La fenomenología, en el sentido riguroso del término, será la descripción, en términos de necesidad eidética, de esta experiencia fenomenal sin la cual el mundo, el ser en general, no pertenecerían, no tendrían sentido y nunca darían lugar a un lenguaje y a un saber. Sólo la reducción fenomenológica, la epoché que suspende la creencia o la tesis de la existencia del mundo, pueden abrir el espacio de la descripción fenomenológica. Esta será también trascendental puesto que describe una conciencia no empírica, no mundana, que es al mismo tiempo la condición de posibilidad de un objeto en general, de un fenómeno para la conciencia en general. Radicalización de los proyectos cartesianos y kantianos, el cogito sustraído a la epoché ya no es una substancia, una existencia, porque toda existencia está en el mundo; las condiciones de posibilidad del objeto son dadas a las intuiciones originarias y concretas y no al análisis [79] de las facultades formales que pertenecen a la facticidad de un espíritu finito. En los dos casos, es un residuo metafísico que limita el cartesianismo y el kantismo.

En cierto sentido, la reducción trascendental es una reducción eidética. Lo que ella permite describir, será siempre una necesidad de esencia y no una facticidad empírica. En efecto, ésta es « reducida » al mismo tiempo que la totalidad del mundo del que forma parte. Al comprender la reducción trascendental como reducción eidética, estaremos seguros de evitar el idealismo empírico o el idealismo absoluto: no es tal o cual conciencia empírica, tal o cual subjetividad real quien resiste a la hipótesis de la aniquilación del mundo (Ideen I, § 49) pues aquella forma parte de éste. Simplemente la esencia – no la existencia – de la conciencia es independiente de la existencia del mundo: es la condición de posibilidad del aparecer de un mundo en general.

La difícil problemática de la reducción es expuesta, en primer lugar, en Die Idee der Phänomenologie (lecciones de 1907) y sobre todo en Ideen I (1913). En realidad, se revela muy rápidamente que no hay una sola y única reducción, un solo gesto epocal que hacer de una vez por todas. Hay una progresión indefinida de la reducción que vuelve a encontrar siempre en su camino residuos ingenuos, naturales y no críticos, estructuras constituidas que es necesario reducir para recobrar su fuente constituyente. No obstante, la etapa marcada por Ideen I, por preliminar que sea, es ya muy importante. Nos da una descripción muy elaborada de las estructuras más generales de la conciencia trascendental tal como se descubre en esta primera etapa de la reducción: correlación hyle-morphe y correlación noesis-noema. La hylé es la materia sensible de lo vivido: no el rojo de la cosa que está en el mundo y se ve así excluido por la reducción, sino el aparecer del rojo como pura cualidad sensible; no la sensación como realidad natural, fisiológica o psicológica, que es también en el mundo, sino el fenómeno vivido que le corresponde y que, él, no está en el mundo. Esta «materia» fenomenológica no es intencional (lo que planteará temibles problemas en cuanto a su relación con la conciencia intencional) y ella pertenece realmente (reell, que Husserl opone a real, designando siempre una realidad natural) a lo vivido, a la conciencia. Ella está animada, activada por una intención que le da forma, por una morphé que es intencional y pertenece también realmente (reell) a la conciencia. Una vez animada, remite a un objeto fenomenal vivido, el noema o sentido de la cosa. Al noema corresponde correlativamente un acto, la noesis, que enfoca el objeto. El noema, que no es cosa en el mundo, sino el sentido del objeto para la conciencia (su fenómeno, lo que puedo retener en la ausencia misma de la cosa existente) no pertenece, sin embargo, [80] realmente (reell) a la conciencia puesto que es para ella, puesto que es su opuesto [vis-à-vis]. Es un objeto intencional, pero no real [réel] de la conciencia. La noesis es intencional y realmente [réellement] incluida en la conciencia. Obtenemos entonces la diferenciación siguiente: hylé real [réel] y no intencional, noema intencional y no real [réel], morphé y noesis intencionales y reales [réel] (siempre en el sentido fenomenológico de la palabra real)

Una vez más, entre las condiciones de la objetividad en general, del aparecer del mundo en general, en « el origen del mundo » (Fink), encontramos una no-realidad [non-réalité] y una no-realidad [non-réellité], la del noema que no pertenece ni a la conciencia ni al mundo, que no es realmente [réellement] ni de la conciencia ni del mundo. Por las razones enunciadas más arriba, la metafísica no podía dar cuenta de este enigma. Tal es la brecha trans-metafísica que la epoche ha vuelto posible en el momento mismo en que Husserl aún está obligado a exponer su método en los conceptos fundadores de la metafísica: eidos, hylé, morphé, noesis, noema, epoche, etc. El retorno al lenguaje griego, destinado a liberar la descripción de las sedimentaciones que la tradición ha depositado en cada concepto moderno, marca muy bien la ambigüedad de esta situación.

 

La fenomenología genética

Toda presuposición metafísica habría sido borrada si las estructuras de la conciencia así descubiertas fueran absolutamente originarias, si no estuvieran ellas mismas ya constituidas, por consiguiente, en cierto sentido, [si no fueran] todavía mundanas. Ahora bien, Husserl reconoce en Ideen I que todavía debe diferir el problema de la temporalidad constituyente de la conciencia y considerar todavía la temporalidad fenomenológica como ya constituida. En las Vorlesungen zur [81] Phänomenologie das inneren Zeitbewusstseins (Lecciones de 1904-1905, editadas por Heidegger en 1928) ya había estudiado el problema  de la temporalidad fenomenológica de la cual daba notables análisis. Pero se interesaba entonces sobre todo en los objetos temporales y declaraba que « nos hacen falta los nombres » para describir esta « subjetividad absoluta » que es el flujo temporal (§ 36).

Después de Ideen I, era necesario pasar, entonces, desde los análisis estáticos a los análisis genéticos. Fue otro gran giro en el pensamiento de Husserl, pero no marcó ninguna ruptura, solamente un progreso decisivo en el movimiento continuo de la explicitación. La fenomenología genética que pondrá el acento en el momento pasivo de la constitución trascendental, sobre lo que Husserl llamará la génesis pasiva, se desarrollará en múltiples direcciones.

En primer lugar, se tratará de la génesis del ego mismo. Hasta aquí, se había considerado la forma egológica de la conciencia como constituida en el momento en que comenzaba el análisis. Se deberá problematizar entonces la génesis del ego : problema temible que Husserl aborda sobre todo en las Meditaciones Cartesianas (1929) y en Ideen II (1912-1928). Todavía más difícil es el problema del origen trascendental de la intersubjetividad. Es el punto sobre el que han roto con Husserl los filósofos contemporáneos que reconocen más expresamente su deuda hacia la fenomenología (Levinas, Sartre, Merleau-Ponty). ¿Cómo puede el otro ser constituido con su sentido de otro, como fenómeno intencional del ego, al interior de la « esfera monádica » del ego hacia el que nos repliega la reducción? Lo imposible parecía, sin embargo, necesario: todo sentido es sentido para un ego en general. Minuciosos y admirables análisis intentan responder, en la quinta de las Meditaciones Cartesianas, a esta cuestión y describir el enigma del aparecer en el ego del sentido de algo [82] – el alter ego – que no está en el mundo, que es otro origen del mundo.

Era tanto más necesario responder a esta cuestión cuanto que la intersubjetividad trascendental es la condición de la objetividad en general, por consiguiente, de la ciencia. Es objetivo lo que no vale solamente para mí, sino para cualquier otro que yo. Declarar un valor de objetividad, es apelar a cualquier otro sujeto en general. Es por lo que el problema de la génesis del alter ego comunica, en particular en Lógica formal y lógica trascendental (§§ 95-96) con el de la fundación trascendental de la ciencia y de la lógica como ciencia de la ciencia. La lógica formal, ciencia de los juicios teóricos que conciernen a todo objeto posible (el objeto en general en su forma vacía y pura) está fundado en una lógica trascendental. En esta obra de Husserl, sin duda la mejor elaborada y la más sistemática, somos remitidos todavía a la vida de la subjetividad trascendental pura.

Pero el nivel de la lógica clásica es el nivel del juicio, de la predicación objetiva. El mismo está fundado sobre una capa más profunda de la experiencia, sobre un « logos del mundo estético », el de la sensibilidad y de la percepción ante-predicativa. La ciencia y la cultura marcada por la ciencia nos dan un mundo mensurable cuyas determinaciones son exactas y sometidas a una causalidad y a una legalidad objetivas. Pero en lo que Husserl llama el mundo-de-la-vida (Lebenswelt), la percepción nos entrega formas anexactas (lo que no es un defecto, una inexactitud), contornos vagos, un estilo de causalidad no objetivo. Siempre es en esta experiencia perceptiva y « subjetiva relativa » que se enraíza la ciencia, siempre es al mundo-de-la-vida que ella remite en última instancia. Será necesario preguntarse entonces cómo la objetividad y la exactitud de las ciencias surgen sobre el suelo del mundo-de-la-vida. Este tiene también sus estructuras de esencia universales que la fenomenología debe poder recobrar poniendo entre paréntesis el conjunto de proposiciones de la ciencia. Las cuestiones que conciernen a estos tres niveles (experiencia ante-predicativa, predicación no científica en el mundo-de-la-vida, juicios objetivos de la ciencia) son desplegados en Erfahrung und Urteil (redactado y editado por Landgrebe en 1939 a partir de textos entre los cuales algunos datan de 1919) y en la Krisis.

La formulación de estas cuestiones entrega el sentido de lo que Husserl llama la crisis de las ciencias y de la humanidad europea, en el momento de la ascensión del hitlerismo y de la angustia histórica que oprime a Europa entre 1930 y 1939. La crisis es siempre un olvido del origen. La crisis de las ciencias depende de que el origen y el fundamento subjetivo-relativo de la exactitud ideal de la ciencia han sido disimulados. Las [83] ciencias han perdido su relación con el mundo-de-la-vida. Por consiguiente, ya no se puede saber cómo la cadena extraordinaria del progreso científico se ha vuelto posible para nosotros. El sentido de su historia nos es sustraído y su relación con nuestra existencia no se nos aparece ya. Esta disimulación del origen no sólo se ha producido en la ciencia, sino también, al mismo tiempo, en toda la historia de la filosofía fascinada por el modelo matemático. Todas las tentativas de retorno a la subjetividad trascendental (en Descartes, Hume, Kant) han estado recubiertas por lo que Husserl llama « el objetivismo », por oposición al « motivo trascendental ». La Krisis sigue esta alternancia de develamientos y recubrimientos de un motivo trascendental que no se cumple plenamente más que en la fenomenología. Cumplimiento de un Telos que había hecho irrupción en Europa con el advenimiento de la geometría y de la filosofía griegas, dando su sentido a la figura espiritual de Europa. Esta no es un agregado geográfico-político, sino la unidad de una responsabilidad ante una tarea, un proyecto (Vorhaben). Sin este proyecto de una ciencia que produce verdades universales, por consiguiente, infinitamente transmisibles por el lenguaje y por la escritura (cf. El origen de la geometría), ninguna historia podría abrirse al infinito. El telos de la razón es entonces la condición de toda tradición y de toda historia puras e infinitas. Este telos que, después de haber dormido « en la confusión y en la noche » (de la naturaleza, de la animalidad, del hombre pre-europeo), ha hecho irrupción en Europa como idea del infinito, es una vez más el telos de la metafísica como ontología, ciencia del ser, lenguaje sobre el ser. La metafísica es para Husserl el conocimiento del ser en tanto que ser: imperativo práctico y teórico a la vez; la razón teórica es una razón práctica dominada por la idea de una tarea. « Para la filosofía y para la fenomenología que estudian la correlación del ser y de la conciencia, el “ser” es una idea práctica, la idea de un trabajo infinito de determinación teórica » (Meditaciones Cartesianas, § 41). Ante la crisis de las ciencias, de la filosofía, de la humanidad, hay que despertar, entonces, este ideal de la razón y restituirle su función arcóntica. En este sentido, el fenomenólogo es el « funcionario de la humanidad », porque solo la unidad de esta tarea racional puede fundar y salvar la unidad de la humanidad. Este ideal racional es el que preside en el nacimiento de la filosofía como metafísica. Y cuando Husserl rejuvenece y reajusta a la fenomenología todos los conceptos fundadores de la metafísica (arché, telos, entelequia, etc.), los emplea en su sentido más pleno, más plenamente restaurado.

            Heidegger, del que sabemos lo que debe a Husserl y cuánto lo decepcionó al alejarse de él, dice que el pensamiento del ser se ha perdido, o encogido, o retirado cuando, en el nacimiento de la filosofía el ser ha sido [84] determinado por la metafísica como presencia, como proximidad del ente ante la mirada (eidos, fenómeno, etc.) y por consiguiente como ob-jeto. Esta determinación del ser como pre-sencia, después, de la presencia como proximidad del ente a sí, como conciencia de sí (de Descartes a Hegel) perfilaría la clausura de la historia de la metafísica. La historia del ser, del pensamiento del ser, no se agotaría en ello, la metafísica no sería, en todos los sentidos de esta palabra, más que una época de ella (un periodo de retirada y de suspensión necesaria que será seguida de otra época, siendo la historia del ser la historia de sus épocas). Al privilegiar el lenguaje de la metafísica, el valor de certeza ligado al fenómeno presente a la conciencia, al objeto noemático, a la conciencia de sí como proximidad a sí, al presente vivo (lebendige Gegenwart) como forma última y absolutamente universal de la temporalización y de la vida de la conciencia, Husserl quizás ha cumplido una admirable revolución moderna de la metafísica: salida de la metafísica fuera del todo de su historia para volver por fin a la pureza de su origen. Es quizás a partir de allí que nos es necesario asumir la epoche, la epoche fenomenológica y la época histórica que se reúne allí. Comenzar a pensar su clausura, es decir, también su porvenir. Recomenzar: es quizás lo que murmuraba Husserl en la víspera de su muerte: … « Justo ahora que llego al final y que todo ha terminado para mi, sé que me es necesario retomar todo desde el comienzo… »

 

Plantilla:Anchor * Texto publicado en lengua griega, en Epokhe, Atenas, febrero de 1966. Se trataba de volver accesible a un amplio público una selección de textos de Husserl. La versión francesa fue confiada por Jacques Derrida a la revista Alter, Nº 8, 2000, pp. 69-84. (Versión castellana de Carlos Contreras Guala para lectura en seminarios de pregrado y postgrado, Facultad de Filosofía y Humanidades, Universidad de Chile, años 2006-2007. Los números indicados entre corchetes corresponden a la paginación de la revista Alter).

En el parágrafo 85 de Ideen I, consagrado a la hylé y a la morphé, Husserl escribe: « Al nivel de consideración al que nos limitamos hasta nueva orden y que nos dispensa de descender a las profundidades oscuras de la última conciencia que constituye toda temporalidad de lo vivido…». Más adelante: « En todo caso, en el conjunto del dominio fenomenológico (en el conjunto, es decir, al interior del plan de la temporalidad constituida que es necesario conservar constantemente), esta dualidad y esta unidad notables de la hylé sensible y de la morphé intencional juegan un papel dominante. » Un poco antes, después de haber comparado la dimensión espacial y la dimensión temporal de la hylé, Husserl justifica así los límites de la descripción estática y la necesidad de pasar enseguida a la descripción genética: « El tiempo, como lo mostrarán los estudios ulteriores, es además un título que cubre todo un conjunto de problemas perfectamente delimitados y de una dificultad excepcional. Parecerá que nuestros análisis anteriores hasta cierto punto han pasado bajo silencio toda una dimensión de la conciencia; ellos han sido obligados a hacerlo a fin de proteger contra toda confusión los aspectos que, en primer lugar, sólo son visibles en la actitud fenomenológica … El “absoluto” trascendental que nos hemos procurado a través de las diversas reducciones, no es en verdad la última palabra ; es [81] algo (etwas) que, en cierto sentido profundo y absolutamente único, se constituye a sí mismo, y que toma su fuente radical (Urquelle) en un absoluto definitivo y verdadero. » Esta limitación ¿será levantada alguna vez en las obras elaboradas como lo son en los innumerables manuscritos inéditos que publican progresivamente los Archivos Husserl de Lovaina? Encontramos reservas de este tipo en todos los grandes libros ulteriores, en particular en Erfahrung und Urteil, p. 72, 116, 194, etc.) y cada vez que se hace alusión a una nueva « estética trascendental » (conclusión de Lógica formal y lógica trascendental y parágrafo 61 de las Meditaciones Cartesianas).

Puesto que el ego monádico concreto contiene el conjunto de la vida consciente, real o potencial, es claro que el problema de la explicitación fenomenológica de este ego monádico (el problema de su constitución para sí mismo) debe abarcar todos los problemas constitutivos en general. Y, a fin de cuentas, la fenomenología de esta constitución de sí para sí mismo coincide con la fenomenología en general (Meditaciones Cartesianas, § 33). Así, « la fenomenología elaborada en primer lugar es estática… Estamos aún lejos de los problemas de la génesis universal y de la estructura genética del ego… » (§ 37).

_____________________________________________________________

Texto de: http://redaprenderycambiar.com.ar/derrida/textos/husserl_fenomenologia.htm